Escrit per la Joana Alsina voluntària de la casa d’acolliment
A Balmandir, a les sis del matí es prepara el te pels més grans i s’escalfa la llet de búfala pels més petits. Cada dia es compren 5 litres de llet fresca, que durant la resta de l’any s’acaba en un obrir i tancar d’ulls. A l’hora de l’estudi ja no en queda ni una gota! Però com alguns ja sabeu, estem en unes dates molt especials i alguns dels més grans han marxat per celebrar el Dashain. Així doncs, cada dia ens sobren uns quants litres de deliciosa llet de búfala. Fer mozzarella ens va semblar massa arriscat, així que vam decidir intentar fer iogurts.
Transformar la llet en iogurt no és gaire complicat; només es necessita una ració de iogurt de mostra – que permetrà transformar la llet-, un termòmetre – per poder mesurar la temperatura de la llet i de l’aigua – i una iogurtera. Aquí a Bhimphedi no tenim ni iogurtera ni termòmetre, però tot i així vam decidir intentar-ho.
Cada dia agafem dos litres de llet i la pasteuritzem. Un cop ja ha bullit, la deixem refredar al mateix temps que posem una altra olla amb aigua al foc que farà la funció de iogurtera. Un cop la llet s’ha refredat una mica i creiem que està a 46 graus, hi afegim un iogurt i ho remenem intentant que no quedin grumolls. Amb un colleró omplim els gots metàl·lics i els posem dins de l’olla al bany maria.
Els iogurts al bany maria.
Quan tots ja són dins ho tapem amb un plat i perquè l’escalfor no se’ns escapi hi posem cinta aïllant. Un cop tot està llest ho emboliquem amb una manta perquè l’escalfor es guardi durant tota la nit, com si fos una iogurtera.
Desitjant que surtin bons iogurts.
L’endemà al matí, abans de fer el te obrim l’olla i… a veure què ens trobem! Com que no tenim termòmetre un dia tenim iogurts líquids, un altre iogurts agrumollats i de tant en tant iogurts com cal. No ens agrada la rutina així que ja ens va bé. Els guardem a la nevera fins que en tenim suficients per a tots els nens i cada tres dies a Balmandir hi ha iogurts per berenar!
Escrit per la Marina Viñas voluntària de la casa d’acolliment
Les darreres tres setmanes a Balmandir hem tingut la sort de tenir el nostre “xispes” particular, en Josep Maria. Des que va arribar no ha parat quiet. Ell i el seu uniforme antimosquits –granota verda i barret – estaven preparats per posar-se mans a la feina. Aquí de feina no en falta. Tot i que sovint sorgeixen contratemps que dificulten les tasques planificades, amb paciència, insistència i persistència finalment tot s’acaba solucionant. Si cal, a cops de martell.
Algunes de les portes de Balmandir no acabaven de tancar bé, perquè les molles estaven espatllades i calia ajustar-les. Després de reparar les molles de les portes del davant i posar-ne de noves a les portes de darrera dels dos mòduls d’habitacions (sense instruccions per a muntar-les, és clar), ara ja tot obre i tanca perfectament.
També calia reparar algunes mosquiteres. Sembla que aquests insectes també els agrada molt Balmandir, n’hi ha un bon munt. De moment no sabem com eliminar-los de l’exterior, però almenys el que podem fer és intentar evitar que se’ns colin dins de les habitacions, sales i cuina. Totes les finestres tenen mosquiteres però algunes estaven foradades, així que en Josep Maria les va canviar per unes de noves. Tots plegats n’estem més que agraïts, per què no ens agrada gaire ser l’aliment d’aquests insectes.
Com potser recordareu, fa tres setmanes van arribar dos ordinadors nous. Però…com els endollem?! Tranquils. El nostre manetes particular ens fa una ampliació de la instal·lació elèctrica de la sala dels ordinadors i col·loca un endoll múltiple.
Una altra de les necessitats de Balmandir era la prolongació del desaigua dels lavabos i les dutxes, ja que el desaigua que hi havia fins ara desembocava directament al jardí fent una gran bassa d’aigua just al costat dels lavabos. Amb l’ajuda d’alguns col·laboradors de Balmandir, es va cavar una canal al jardí per poder instal·lar unes canonades i un canaló i així poder soterrar i prolongar aquest desaigua.
En Josep i la Joana treballant en la prolongació del desaigua
Prolongació del desaigua
Per poder-nos dutxar, però, necessitem aigua. I molt sovint els dipòsits són buits. Per què? Doncs perquè la bomba-motor s’ha cremat. L’aigua de Balmandir arriba directament de la xarxa del poble i s’emmagatzema en un gran dipòsit soterrat. Aquesta aigua es distribueix a altres dipòsits situats a dalt de cadascun dels mòduls mitjançant aquesta bomba-motor per poder abastir les diferents aixetes amb una pressió “acceptable”. Sense aquest motor, els nens han d’enfilar-se dalt dels mòduls per connectar els dipòsits petits amb el gran i així distribuir l’aigua manualment.
Entrant al dipòsit soterratVàlvula de succió, dins el dipòsit soterratEn Ramesh Thami i en Kiran connectant el dipòsit de la cuina amb el dipòsit soterrat
Reparar aquesta bomba-motor ha estat una de les tasques que més s’ha resistit al nostre “xispes”. Va haver d’anar a Hetadua per comprar una de les peces que s’havia cremat i calia canviar….i un cop la va tornar a instal·lar….NO FUNCIONAVA!! Petits moments de desesperació per tota la feinada feta que semblava que no havia servit per res. Però finalment es va aconseguir que la bomba tornés a funcionar. Tornem a tenir aigua!!! Però cal anar en compte que no es torni a cremar i per això cal que la bomba estigui tancada i que no tothom pugui manipular-la. Es per això que en Josep Maria ha fet una caixa de fusta tancada amb clau per protegir l’accés a l’interruptor.
Però al fer aquesta feina en Josep Maria es queda astorat! En aquest país no coneixen els diferencials i les preses de terra???!! Sembla increïble però és cert: no en tenen per enlloc i costa força trobar-ne per a fer-ne les instal·lacions. Però després de dedicar forces hores, el nostre xispes ha instal·lat un diferencial i amb l’ajuda d’alguns dels nanos i voluntaris s’han cavat dos forats per instal·lar la presa a terra, una per la bomba-motor de l’aigua i una per la instal·lació de Balmandir. Realment aprenem moltes coses, que a Catalunya no caldria ni preocupar-se’n. Sabeu com es fa la instal·lació d’una presa de terra? Doncs jo no ho sabia fins ara.
Presa de terra de la instal·lació elèctrica de BalmandirPresa de terra de la bomba-motor
I això no és tot, el projecte que li feia més il·lusió al Josep Maria, i a tots nosaltres, era reparar el gronxador de Balmandir: les potes estan ben tortes, amb una inclinació que no és adequada (cosa que ha costat alguna dent a algun dels nens), i els “coixinets” ja es van trencar fa temps. A Barcelona, en Ramón Coderch – membre d’Amics del Nepal – havia proporcionat uns coixinets de primera qualitat, així que estàvem ben preparats. Es van cavar dos nous forats per redreçar les potes de l’esquerra. Com tot, aquí no hi ha cap tasca senzilla. Al cavar un dels forats, ens vam trobar amb una canonada i calia anar amb molt de compte de no tocar-la per no tenir un nou problema. Però finalment ens en vam sortir i ara ja tenim la barra amb la inclinació adequada i els suports instal·lats. Ara només falta posar-hi els gronxadors i ja podrem gronxar-nos.
Abans de la reparació
Un cop reparat
Tres setmanes ben intenses. Ara ja hem acomiadat a en Josep Maria. El trobarem a faltar, a ell, la seva granota verda i el barret. I la seva empenta i energia que han fet possible tota aquesta feinada. Moltes gràcies Josep!
Escrit per la Mireia Masó i en Jordi Giral, voluntaris de la casa d’acolliment
L’actualitat futbolística de Balmandir ha estat molt moguda durant el passat mes d’agost. Com si de futbol professional es tractés, els focus d’atenció de l’estiu han estat la millora del camp de futbol de Balmandir, partits amistosos, el fitxatge d’alguns dels nostres joves per l’equip de l’escola de Bhimphedi i fins i tot la selecció del nostre petit Messi per a l’equip de la regió.
Des de feia un temps que teníem problemes amb les pilotes perquè es punxaven molt sovint. El motiu? En xutar fort, la pilota se’n va fàcilment a la tanca de la presó de l’altra banda del carrer i els ferros les punxen. Després de donar-li voltes a com solucionar-ho, vam decidir que faríem una xarxa metàl·lica per posar darrera la porteria. Tan aviat vàrem comprar el material necessari, en Luv s’hi va posar a treballar i en pocs dies va aconseguir construir una gran xarxa d’uns 10m d’ample per 3m d’alt. Des de llavors, cap més pilota s’ha punxat.
D’altra banda, les porteries de fusta començaven a tenir problemes d’estabilitat i vàrem decidir desmuntar-les per evitar mals majors. Les vàrem reconstruir, assegurant millor les juntes, les vam pintar amb pintura protectora negre per fer-les més duradores i les vam clavar a terra amb una mica de ciment. Finalment, vam pintar franges blanques i van quedar unes porteries que esperem durin molt de temps.
Una de les noves porteries i la nova valla feta pels nens per a protegir les pilotes de les pues de les parets de la presó que hi ha al costat de la casa d’acolliment.
Per a celebrar-ho, vam jugar un partit amb els joves que va durar quasi dues hores, amb un resultat final de 10-9 a favor de l’equip del Dani, que van guanyar a l’equip del Jordi, amb gol final d’en Ramraj, l’estrella del grup. Només el xiulet que anunciava el sopar va donar descans als jugadors, que tant contents com cansats se’n van anar a buscar el merescut Dal Bhat de la tarda.
En Ramesh i en Jordi fent un xut combinat al més pur estil Oliver i Benji.En Dani, en Luv i la resta de jugadors mirant la pilota que controla en Sushil.
En l’apartat de fitxatges, en Kamal, en Luv i en Ramraj van ser seleccionats per jugar amb l’equip que l’escola de Bhimphedi va muntar per participar en un torneig regional a Hetauda. Després de 4 victòries, algunes molt igualades perquè van arribar a penals, van arribar a la final del torneig. La mobilització de l’escola va ser espectacular, van posar un bus per anar a Hetauda i molts joves, professors i voluntaris vam anar a veure el partit. La mala sort va ser que el dia de la final va ploure molt i el partit es va haver d’ajornar.
Al dia següent, l’equip i els seguidors vàrem tornar a Hetauda i aquest cop si, el matx es va jugar sota una calor asfixiant. L’únic gol del partit el va marcar Bhimphedi a la primera part. 1-0! CAMPIONS! I els nostres 3 jugadors van jugar la final! La celebració no es va fer esperar, un cop entregada la copa i les medalles, els jugadors van estar ballant i fent-se fotos amb la copa i l’afició. Després d’una estona, l’autobús ens va recollir i vàrem tornar a Bhimpedhi. La celebració va continuar tot el viatge de tornada, amb els bombos i els plats per assegurar que totes les famílies entre Hetauda i Bhimphedi s’assabentessin de la fita aconseguida. “És el primer cop que guanyem aquest torneig!” A jutjar per la il·lusió dels jugadors i la rebuda que va fer el poble a l’equip quan van arribar a Bhimphedi, semblava el Futbol Club Barcelona (o Futbol Club Bhimpedhi com diuen ells) fent la rua després de guanyar la Copa d’Europa. Enhorabona Campions!
En Ramraj rebent la medalla de campió.En Kamal rebent la medalla de campió.En Luv rebent la medalla de campió.L’equip campió amb la copa I les medalles!
Els tres nois de la casa d’acolliment que estaven a la selecció de l’escola i varen guanyar el campionat. D’esquerra a dreta: Luv, Kamal i Ramraj.
Un cop passat el torneig, la regió d’Hetauda va fer una selecció dels millors jugadors dels diferents equips. La bona notícia és que van seleccionar en Ramraj, nostre petit Messi!
L’equip va guanyar també tots els partits d’aquesta segona fase i es van classificar per a la fase de Katmandú, la capital del país. En Ramraj va gaudir molt d’aquest campionat, tot i que al perdre el primer partit i empatar el segon, no els va permetre classificar-se per la final. Tot i així, va tornar a la casa d’acolliment amb un gran somriure.
Escrit per Joana Martínez, voluntària de la casa d’acolliment
La setmana passada van arribar a la nostra casa d’acolliment tres noves habitants disposades a compartir amb nosaltres un bon grapat d’aventures. No van arribar en jeep ni en autobús, ni en cap mitjà de transport convencional. Tampoc presenten les característiques habituals de la majoria de nouvinguts que arriben de visita o per quedar-s’hi una temporada llarga. Això si, les nostres noves companyes han vingut per quedar-se i van tenir una càlida benvinguda de part de tots aquells que érem a Balmandir per rebre-les. Ja us feu a la idea de qui es tracta? Voleu una pista més? Són peludetes, suaus com un peluix, gracioses i moníssimes! Ara si…?
Les noves habitants de Balmandir no són ni més ni menys que tres cabretes recent nascudes! Ja fa uns mesos que quatre de les cabres estan embarassades i poc a poc aniran naixent les petitones. De moment ja en tenim tres, que van arribar amb menys d’una setmana de diferència i esperem amb impaciència que la resta de cosinetes arribin durant les següents setmanes.
En Kush tenint cura tant de la mare com de la filla!Les dues germanetes recent nascudes amb prou feines s’aguantaven de peu.La mare carinyosa amb la petita.En Kush amb tota la família.
Les didis i en Kush van tenir cura en tot moment que les mares tinguessin un part el més còmode possible i que les petitones estessin ben ateses durant les seves primeres hores de vida. En Kush és el nostre nen pastor, s’ocupa de treure a pasturar els animals, d’alimentar-los correctament, de guarir-los quan tenen alguna ferida… fins i tot els posa producte antipolls i els desparasita quan cal! Així doncs, com ja us podeu imaginar, l’arribada de les cabretes ha estat un bonic esdeveniment i haurieu de veure com es desviu amb elles!
La resta de Balmandir vam anar passant per a donar-los la benvinguda corresponent i desfer-nos en “ooooois” i “aaaaais” veient-les fer els seus primers passets maldestrament i la gran aventura que va representar per a elles aconseguir arribar correctament a la mamella de la mare assedegades. Us deixem algunes de les seves primeres fotografies per a que també en pogueu gaudir! Fins aviat!
La didi Maya, en Santa i jo amb les cabretes.Les dues germanetes.La més petita de la família!En Kush ajudant a la més petita a trobar menjar!
Escrit per en Joan Fisse, voluntari de la casa d’acolliment
Per tal de millorar el rendiment de l’hort de Balamandir i protegir les plantes de les pluges torrencials dels monsons que fan caure els fruits abans d’hora ens va semblar interessant construir-hi un hivernacle, o per ser més exactes un “tunnelhouse” per què la funció és fer de paraigües gegant. Vàrem buscar informació sobre construccions semblants al Nepal i vàrem veure que el material més utilitzat és el bambú lligat amb filferro i cobert per un plàstic. I ens hi vàrem posar.
En primer lloc calia escollir la localització dins del l’hort i ens vàrem decidir per una parcel·la que en aquell moment estava erma i ens permetia fer un hivernacle de 20m x 5m. Estàvem condicionats pel que fa a l’amplada per la mida dels plàstics disponibles. Només tenia un problema: al mig hi havia un arbre que servia de suport a una cogombrera que estava en plena producció. L’hort és ple de cogombres gegants, i no hi ha dia que no vingui un nen amb un plat amb un dels seus cogombres tallat oferint-ne als altres nens, personal i voluntaris.
Després de diverses converses un dia a la tarda l’arbre i la cogombrera que hi havia en la parcel·la desitjada havien desaparegut: la didi Santamaya havia pres la decisió.
Vàrem emprendre l’aventura d’anar de compres. Cal anar a Hetauda (uns 26 km des de Bhimphedi en cotxe de línia). Havíem de localitzar els materials i transportar-los. El més complicat de transportar varen ser les 60 vares de 6-8 m de llarg de bambú. La baca de l’autobús dona per molt i allí les vàrem dur. Tothom va participar en arribar a Balmandir a descarregar-les.
Mentrestant anàvem netejant el terreny de males herbes amb la col·laboració de tots, també ens hi va ajudar en Pere, un voluntari que va estar uns pocs dies. Vam construir les sis porteries que havien de suportar tota l’estructura amb les bases protegides amb pintura contra la humitat i vam començar a posar el primer bambú. Sobre les porteries i els pilars centrals vàrem anar bastint la resta de l’estructura, sempre que la pluja ens ho permetia.
Però amb el que no comptava el Monsó és amb l’arribada de l’Esther, tota una experta en agricultura i gestió d’hivernacles, que ens va donar l’empenta que ens faltava per poder enllestir la construcció de l’estructura de l’hivernacle i dels següents passos fins a enllestir la feina.
Després de col·locar un entramat de filferro per evitar les bosses d’aigua, va arribar el moment de posar el plàstic. Va ser un moment emocionant ja que l’havíem d’estirar entre tres persones, tots coordinats. Amb l’ajuda de tres perxes amb sacs a la punta, tres persones més l’anaven acompanyant per tal d’evitar que s’estripés amb algun dels obstacles.
Ja l’hem posat a prova amb les pluges torrencials dels darrers dies i hem anat rectificant les zones del sostre de plàstic on es formaven tolls d’aigua.
Paral·lelament dues brigades s’han ocupat de treure dues soques que ens quedaven al mig de l’hivernacle. Ens queda reomplir de terra els forats de les soques, solaritzar el terreny per reduir al màxim les males herbes i els habitants no desitjats del sòl (cuquets de tot tipus), aportar-hi una mica d’adob i ja s’hi podrà cultivar tomàquets, maduixes i el que convingui.
Tot plegat va ser possible gràcies a la participació de tothom inclosos els nous voluntaris Mireia i Jordi i els retornats Laura i Pol, voluntaris de fa dos anys i mig que ens van venir a visitar per dos dies però no van deixar de treballar.
La Laura i el Pol treient una de les soques.La Laura, dos anys i mig després torna a Bhimphedi.El Pol i el Manoj, que va creixent.En Jordi, després d’aconseguir treure una de les soques.L’equip que va aconseguir treure la soca!
En Bernat, un voluntari que ha passat com un llamp per aquí, ens ha ajudat molt tant amb la construcció d’una taula de germinació com en els treballs d’alçada en el muntatge de l’estructura. A la taula ja hi tenim alguna planteta de Moringa creixent. A més, en Bernat ens ha deixat el taller que fa goig, per a que no es perdin les eines de l’hort, les eines de taller i els materials d’ús comú.
D’esquerra a dreta: En Rojan, el més gran dels nois del centre d’acolliment, sempre ajudant i sempre fent riure a tothom. L’Esther i en Joan, els dos especialistes en hivernacles que han dirigit el projecte de forma genial. En Bernat, que ha fet una feinada en 20 dies. I la Joana, voluntaria que porta gairebé 4 mesos treballant amb nosaltres!Taula de germinacióUna moringa va creixent.
Un cop els nens van reomplir els forats de terra, els més petits es van animar a ajudar-nos amb la solarització. Una gran feina d’equip! En un tres i no res tenim el plàstic segellat. Només queda esperar 3 o 4 setmanes i ja hi podrem plantar!
Gràcies a la informació que ens ha donat la didi Maya podrem preparar una bona programació per plantar en el hivernacle.
Escrit per Joana, voluntaria de la casa d’acolliment de Bhimphedi.
El divendres passat vam dir adéu a en Marcel, que després de tres mesos ha posat punt i final a la meravellosa aventura que representa treballar com a voluntari a Balmandir. Com ja és habitual quan un voluntari marxa, en Marcel va aparèixer ben d’hora per acomiadar-se de tots nosaltres. La didi Maya ja l’esperava a la cuina amb el ritual de rigor preparat: en un platet, el sindoor, el polset vermell fet amb herbes per marcar la tikka al front de la persona; un collaret de flors cosit a mà i un petit ram de flors silvestres. Amb tot plegat, els que es queden desitgen bon viatge i sort al que marxa.
Des de la meva perspectiva, el moment en què la didi posa la tikka al voluntari que es despedeix sempre és molt emocionant. És un petit gest que evoca en pocs segons la intensitat de totes les experiències, emocions i anècdotes viscudes durant el temps que la vida ens ha reservat en aquest lloc màgic. És un gest que indica que l’experiència està a punt d’acabar i que toca fer les maletes i omplir-les amb tot el que hem après, amb les cares i els somriures de tota la gent que hem conegut i amb el record dels moments més especials amb els nens de Balmandir.
En Manoj entregant el rams de flors als pares d’en Marcel, que van passar per Bhimphedi a recollir-lo.I l’Anoj fent el mateix amb en Marcel.La didi Bely emocionada despedint a en Marcel mentre els seus pares s’ho miren (també ben emocionats!)En Marcel, la torre de Bhimphedi, acompanyat per en Krishna, la didi Maya i la didi Sushila.
En Marcel va superar aquest tràngol com un campió i, mantenint “el tipo” en tot moment (altres no ho vam aconseguir tant…), va acomiadar-se dels nens, de les didis, d’en Krishna (el dire), de la Kali, l’Ophsi i en Tate (els gossos), de la resta de voluntaris i d’aquest indret tant impressionant que és Bhimphedi ara que els monzons han fet renéixer les muntanyes i els rius (per fi!) baixen amb força.
Els que ens quedem a Balmandir (encara que alguns per poc temps) et desitgem molt bon viatge i bona sort en la nova etapa post-Bhimphedi que estàs a punt de començar. Esperem que portis sempre amb tu allà on vagis els millors moments d’aquesta experiència. I… recorda… sempre ens quedarà Bhimphedi!
En Marcel i jo, el duo de voluntaris de Balmandir d’aquests tres mesos.Foto de grup abans de l’adéu!En Marcel i els seus pares, escortats per l’Ophsi i la Kali, camí cap al jeep amb les motxilles ben guarnides!
Escrit per Marcel, voluntari de la casa d’acolliment de Bhimphedi.
El passat 14 de maig va venir a ajudar-nos a Balmandir un tractor per llaurar els horts i així poder sembrar-los més fàcilment.
Tractor llaurant els campsMaquinària del tractorFeina acabada!
Els nens estaven entusiasmats amb aquesta visita i es van passar tot el dia enganxats al tractor mirant com treballava. De fet, quan va acabar de treballar els camps, sense dubtar-ho s’hi van enfilar i van fer veure que el conduïen.
Nens mirant com treballava el tractorKush, Manoj i Raju “conduïnt” el tractor
Ens va servir de gran ajuda aquesta visita, ja que el blat de moro que es va plantar en els horts ha crescut molt ràpidament i ja té unes dimensions considerables.
El blat de moro va creixentCreix ben ràpid!I ara el blat ja fa dos metres. I al mig del camp podeu destaca l’arbre a arrabossar de “naspati” (una fruita entre poma i pera molt comuna en la zona). Sempre hi ha algun nen enfilat agafant-ne unes quantes per a ell i per a repartir.I a les muntanyes els preciosos núvols típics de l’època de pluja. Ara plou cada dia…
Mentrestant, els més petits de la casa han aprofitat per cuinar-nos unes verduretes silvestres anomenades ‘’sagh’’. Són unes fulles que al cuinar-les tenen un gust semblant al dels espinacs i estan d’allò més bones!
Bishnu, Som i Anoj escalfant l’oliComençen a cuinar el “sagh”Ja casi han acabat de cuinar
Des de fa unes setmanes, amb els grans de Balmandir, hem començat a fer classes de castellà i anglès. Fins al moment estan adquirint nocions bàsiques de castellà i ja saben expressar frases senzilles per saludar, preguntar l’hora, l’estat d’ànim, el nom l’edat… És força divertit passejar-se per la casa o per Bhimphedi i de sobte sentir un “Como estás?”, “Adiós!” o un “Buenos días!” (encara que de vegades et desitgin bon dia just abans d’anar a dormir! Els ho permetrem, pobrets…) I és que no només els nens de Balmandir ens saluden en castellà. Els nostres nois han estat ensenyant algunes frases als seus companys d’escola i també ells criden frases en aquesta llengua quan ens veuen pel poble.
Aprenent a diferenciar els verbs ser i estar.Els nous alumnes ben atents i prenent apunts.En Kamal, un alumne avançat!
Tornant a les classes, els nens estan aprenent vocabulari bàsic, els dies de la setmana, els mesos de l’any, els números, l’abecedari, a conjugar alguns verbs… poc a poc! A més, cada quinze dies participen en un Quiz (una mena de concurs) dirigit pel Dani. Aquí comprovem mitjançant proves i preguntes contrarellotge si han assimilat els continguts durant la setmana i depenent de com se’n surten tenen l’opció d’acumular punts. Aquests punts a la llarga es convertiran en premis, de més o menys valor en funció de la quantitat acumulada, que ells mateixos hauran d’escollir. Així posem a prova la seva capacitat de cooperació i esforç mentre aprenen un nou idioma.
Pel que fa a l’anglès llegim cada dia un fragment de la novel·la “Momo” de Michael Ende. El llibre narra les aventures de la Momo, una nena un pèl extravagant però amb una capacitat d’empatia excepcional. La Momo ha de lluitar contra els Homes de Gris, uns lladres que roben el temps i l’alegria a la gent de la seva ciutat. Amb aquesta lectura pretenem que els nens agafin més facilitat amb l’anglès i aprenguin noves formes d’expressió i vocabulari. De tant en tant mirem un fragment de la pel·lícula basada en el llibre i així trenquem una mica la rutina i aclarim les parts del llibre que no s’han entès del tot. També intercalem la lectura de Momo amb alguna altra activitat de gramàtica, escriptura o de caire més lúdic.
L’Ashish i el Ramraj concentrats fent els exercicis sobre la lectura.En Kamal rellegint el text.
Escrit per Joana, voluntària de la casa d’acolliment de Bhimphedi.
La setmana passada vam poder gaudir d’una gran vetllada amb la celebració de dos aniversaris. Un d’ells el vam celebrar a distància, però no per això va ser menys important. L’Enric Recoder, el nostre estimat i recentment estrenat president d’Amics del Nepal feia anys i des d’aquí vam voler desitjar-li tot el millor, tant en l’entrada d’aquest nou any en el seu comptador particular, com en l’aventura que comença com a presi! La millor de les sorts Enric! I l’altra habitant de Balmandir que es va fer vella no és altra que jo mateixa! Ara que ja ha passat el dia, puc assegurar que una de les millors experiències que es poden viure estant de voluntària a Bhimphedi és la de celebrar l’aniversari a Balmandir, en aquest entorn tan especial i la millor companyia.
El dia va començar amb una grata i entranyable sorpresa. Quan vaig arribar al matí, els nens van sortir a rebre’m amb tota una allau de dibuixos i postaletes d’aniversari fets per ells mateixos i em van omplir d’abraçades i “happy birthdays”. Durant l’estona que els nens eren a l’escola vaig preparar un parell de “pastissos”, posant a prova la meva capacitat d’improvisació amb els ingredients que les botiguetes de Bhimphedi m’oferien. La didi Maya, l’Arjun i el Ramesh em van donar un cop de mà a l’hora del snack (durant la pausa que els grans fan a migdia), i la veritat és que no ens van quedar gens malament! La resta de la tarda, per a mi, va consistir en sentir-me afortunada com ningú de poder celebrar el meu aniversari d’una manera tan especial i gaudir de la meravellosa companyia dels meravellosos nens del meravellós Balmandir!
L’Arjun, en Ramesh i jo amb els pastissos.I aquí teniu el resultat: pastissos de xocolata, mango i plàtan.Alguns dels dibuixos i postals que els nens em van regalar.
I ja al vespre vam treure els dos pastissos, un en honor al Quique i un per a mi, vam desenfundar les Coca-coles, les Fantes i els Mountain dews (una mena de gasosa que els encanta!)i vam cantar a tot pulmó l’Aniversari feliç perquè ens sentissin des de Barcelona (I per si de cas no arribava el so vam dedicar-li un vídeo a l’Enric!). El que va venir després va ser una autèntica batalla campal per aconseguir el que havia sobrat dels pastissos, cares empastifades, corredisses i jo tirant caramels a tort i a dret com si fos el rei Baltasar a la cavalcada de reis. Un dia memorable i immillorable que de ben segur recordaré sempre amb un gran somriure!
Els nens esperant amb impaciència per tastar els pastissos.Foto de grup de la jornada.
Escrit per Joana, voluntària de la casa d’acolliment de Bhimphedi.
Una de les coses que més em va cridar l’atenció en arribar a Balmandir va ser veure com alguns dels nens anaven amunt i avall del pati tocant un parell de guitarres blaves un pèl esgavellades i desafinades (cosa gens estranya considerant la marxeta que els donen!) Alguns fregant les cordes frenèticament i movent el cap amb posat còmic, d’altres més concentrats i practicant alguns dels acords que l’Àlex, un dels antics voluntaris, els havia ensenyat.
En Kamal practicant amb la guitarra.En Bishnu i en Samir cantant i tocant la guitarra a la seva manera!
També resulta molt interessant descobrir un nou context musical amb ritmes, melodies, danses i llengües molt diferents als occidentals: aquí es balla “a lo Bollywood” (o millor dit, “a lo Kollywood, la variant nepalesa d’aquesta indústria cinematogràfica), les cantants taral·legen amb una veu en falset molt aguda i les melodies i la instrumentació sonen força exòtiques. No obstant, aquí tampoc s’escapen de la influència occidental i les tonades pròpies de la música nepalesa es mesclen i fusionen amb les del nostre Pop. A més, escoltant les llistes de reproducció dels nens, entre els megahits de Raju Lama, Sugam Pokhral o Anju Panta, t’apareix com un bolet una cançó de One Direction, Justin Bieber o de la senyoreta Shakira (els encanta el Waka waka!).
Amb en Marcel de seguida vam decidir que amb aquesta efervescència musical havíem d’aprofitar l’oportunitat. Així doncs, ell continua el llegat de l’Àlex ensenyant-los a tocar la guitarra i jo, amb alguns instruments de percussió i flautes de bec que vaig recollir abans de viatjar cap al Nepal, he començat a introduir als nens en el misteriós llenguatge de la música. Pentagrames, claus, notes, silencis, tempo, negres, corxeres… tot un bon munt de conceptes desconeguts per als músics novells que poc a poc i amb (molta!) paciència i esforç van assimilant. Ah! I no penseu que és només cosa de nens… Fins i tot en Krishna, el director de Balmandir, s’ha apuntat a la nostra petita orquestra! Si la cosa funciona i quan els nous músics agafin una mica de desimboltura, intentarem tocar alguna cançoneta en conjunt, a veure com resulta l’experiment… Us anirem informant!
Primera classe de música amb els principiants!En Bishow, en Samir, en Kiran i en Raju estrenant-se amb la flauta de bec.En Kamal llegint pentagrames.En Krishna, el director, també va unir-se a les classes de música!
I mentrestant… continuarem gaudint de la sensació de creuar el pati en direcció a l’hort tot sentint de fons com els guitarristes, des de la glorieta, cada vegada són capaços d’encadenar més acords o d’acompanyar les seves cançons de Kollywood preferides mentre les canten amb veu melodramàtica.
