Escrit per Vanessa Martínez Lozano a la casa d’acollida
Feia 20 anys que no tenien eleccions municipals a Bhimphedi i per aquest motiu el poble ha gaudit d’una setmana de vacances. Així que aprofitant que tornàvem a estar de vacances i que feia molta calor hem anat molts dies al riu!
Mentre els petits gaudeixen de l’aigua i aprenen a nadar, alguns dels grans es dediquen a pescar.
després de molta estona de riu, una mica de solet per escalfar-se
Preparant-se per pescar!!
Aprofitem els pasejos al riu per fer fotos a les plantes y després buscar informació. Els nens saben moltes coses sobre les propietats de les seves plantes locals i els hi encanta buscar noves plantes.
A la tornada a Balmandir tots treballen junts per netejar els peixos i cuinar-los.
Sumit, Basu, Bisu y Kush treballen junts en la neteja dels peixos.Sushil es l’encarregat de cuinar avui!!
Escrit per la Marina Viñas voluntària de la casa d’acolliment
Les darreres tres setmanes a Balmandir hem tingut la sort de tenir el nostre “xispes” particular, en Josep Maria. Des que va arribar no ha parat quiet. Ell i el seu uniforme antimosquits –granota verda i barret – estaven preparats per posar-se mans a la feina. Aquí de feina no en falta. Tot i que sovint sorgeixen contratemps que dificulten les tasques planificades, amb paciència, insistència i persistència finalment tot s’acaba solucionant. Si cal, a cops de martell.
Algunes de les portes de Balmandir no acabaven de tancar bé, perquè les molles estaven espatllades i calia ajustar-les. Després de reparar les molles de les portes del davant i posar-ne de noves a les portes de darrera dels dos mòduls d’habitacions (sense instruccions per a muntar-les, és clar), ara ja tot obre i tanca perfectament.
També calia reparar algunes mosquiteres. Sembla que aquests insectes també els agrada molt Balmandir, n’hi ha un bon munt. De moment no sabem com eliminar-los de l’exterior, però almenys el que podem fer és intentar evitar que se’ns colin dins de les habitacions, sales i cuina. Totes les finestres tenen mosquiteres però algunes estaven foradades, així que en Josep Maria les va canviar per unes de noves. Tots plegats n’estem més que agraïts, per què no ens agrada gaire ser l’aliment d’aquests insectes.
Com potser recordareu, fa tres setmanes van arribar dos ordinadors nous. Però…com els endollem?! Tranquils. El nostre manetes particular ens fa una ampliació de la instal·lació elèctrica de la sala dels ordinadors i col·loca un endoll múltiple.
Una altra de les necessitats de Balmandir era la prolongació del desaigua dels lavabos i les dutxes, ja que el desaigua que hi havia fins ara desembocava directament al jardí fent una gran bassa d’aigua just al costat dels lavabos. Amb l’ajuda d’alguns col·laboradors de Balmandir, es va cavar una canal al jardí per poder instal·lar unes canonades i un canaló i així poder soterrar i prolongar aquest desaigua.
En Josep i la Joana treballant en la prolongació del desaigua
Prolongació del desaigua
Per poder-nos dutxar, però, necessitem aigua. I molt sovint els dipòsits són buits. Per què? Doncs perquè la bomba-motor s’ha cremat. L’aigua de Balmandir arriba directament de la xarxa del poble i s’emmagatzema en un gran dipòsit soterrat. Aquesta aigua es distribueix a altres dipòsits situats a dalt de cadascun dels mòduls mitjançant aquesta bomba-motor per poder abastir les diferents aixetes amb una pressió “acceptable”. Sense aquest motor, els nens han d’enfilar-se dalt dels mòduls per connectar els dipòsits petits amb el gran i així distribuir l’aigua manualment.
Entrant al dipòsit soterratVàlvula de succió, dins el dipòsit soterratEn Ramesh Thami i en Kiran connectant el dipòsit de la cuina amb el dipòsit soterrat
Reparar aquesta bomba-motor ha estat una de les tasques que més s’ha resistit al nostre “xispes”. Va haver d’anar a Hetadua per comprar una de les peces que s’havia cremat i calia canviar….i un cop la va tornar a instal·lar….NO FUNCIONAVA!! Petits moments de desesperació per tota la feinada feta que semblava que no havia servit per res. Però finalment es va aconseguir que la bomba tornés a funcionar. Tornem a tenir aigua!!! Però cal anar en compte que no es torni a cremar i per això cal que la bomba estigui tancada i que no tothom pugui manipular-la. Es per això que en Josep Maria ha fet una caixa de fusta tancada amb clau per protegir l’accés a l’interruptor.
Però al fer aquesta feina en Josep Maria es queda astorat! En aquest país no coneixen els diferencials i les preses de terra???!! Sembla increïble però és cert: no en tenen per enlloc i costa força trobar-ne per a fer-ne les instal·lacions. Però després de dedicar forces hores, el nostre xispes ha instal·lat un diferencial i amb l’ajuda d’alguns dels nanos i voluntaris s’han cavat dos forats per instal·lar la presa a terra, una per la bomba-motor de l’aigua i una per la instal·lació de Balmandir. Realment aprenem moltes coses, que a Catalunya no caldria ni preocupar-se’n. Sabeu com es fa la instal·lació d’una presa de terra? Doncs jo no ho sabia fins ara.
Presa de terra de la instal·lació elèctrica de BalmandirPresa de terra de la bomba-motor
I això no és tot, el projecte que li feia més il·lusió al Josep Maria, i a tots nosaltres, era reparar el gronxador de Balmandir: les potes estan ben tortes, amb una inclinació que no és adequada (cosa que ha costat alguna dent a algun dels nens), i els “coixinets” ja es van trencar fa temps. A Barcelona, en Ramón Coderch – membre d’Amics del Nepal – havia proporcionat uns coixinets de primera qualitat, així que estàvem ben preparats. Es van cavar dos nous forats per redreçar les potes de l’esquerra. Com tot, aquí no hi ha cap tasca senzilla. Al cavar un dels forats, ens vam trobar amb una canonada i calia anar amb molt de compte de no tocar-la per no tenir un nou problema. Però finalment ens en vam sortir i ara ja tenim la barra amb la inclinació adequada i els suports instal·lats. Ara només falta posar-hi els gronxadors i ja podrem gronxar-nos.
Abans de la reparació
Un cop reparat
Tres setmanes ben intenses. Ara ja hem acomiadat a en Josep Maria. El trobarem a faltar, a ell, la seva granota verda i el barret. I la seva empenta i energia que han fet possible tota aquesta feinada. Moltes gràcies Josep!
A petició de membres de la comunitat, Amics del Nepal va començar el 2012 un projecte, coordinat per Mònica Sans, que es preocupa de la qualitat de l’aigua de boca del poble de Bhimphedi.
La primera acció va ser l’anàlisi de la qualitat de l’aigua. Es va veure que tenia contaminació d’E. coli, fent-la perillosa per al consum sense tractament.
La segona acció va ser millorar el dipòsit de subministrament principal al poble, convertint-lo en un filtre de filtratge, millorant la qualitat de l’aigua.
La tercera acció, al 2013, va ser organitzar una obra de teatre de conscienciació dirigida per en Miquel Comas. En aquesta obra, els nens del poble explicaven la importància de prendre aigua potable (bullida, ben filtrada, o bé clorada). En aquesta obra de teatre els nens cantaven una cançó que la Mònica Sans va composar especialment per a aquest acte: “Water Paani”.
L’èxit de la cançó, que tot nen del poble ens cantava quan es creuava amb voluntaris d’Amics del Nepal, va animar a la Mònica Sans a fer el videoclip de la cançó, i ajudada per un bon grup de professionals, finalment l’han fet públic. El videoclip el van estrenar fent-lo coincidir amb el premi que Viatges Tarannà va concedir per la creació de aquesta cançó.
Escrit per Andrea i Valeria, voluntàries del projecte AWASUKA:
Aquesta setmana hem començat celebrant el Tihar, una festa que només dura una setmana a diferencia del Dashain, l’anterior festival religiós que vam celebrar durant 15 dies.
Cada dia de Tihar ha sigut diferent, el primer dia és el Kag Tihar on els corbs son adorats i benaurats per la gent, que deixa aliments fora de casa perquè aquests se’ls mengin. Tot això ho fan perquè diuen porta sort!
El segon dia, Kukur Tihar, el dediquen a l’amic més lleial, el gos; els hi posen tiques vermelles i unes girnaldes fetes de flors al voltant del coll. Això ho fan perquè es diu que els gossos poden veure el perill venir i la mort.
El Gai (vaca) Puja i Laxmi Puja és el dia per les vaques, aquestes són benaurades al matí.
A les cases es pinten petites petjades a l’entrada principal simulant l’entrada de la deessa Lakshmi,que porta benaurança sort i diners.
Al quart dia o Goru Tihar i Mah Puja l’atenció se l’emporten els fems de vaca, molt important en la cultura Hindú i també en el dia a dia dels veïns que el fan servir per tot, des de l’acabat del terra, als llums fins a les cuines.
Totes les cases estan decorades amb un preciós Mandala a l’entrada, espelmes i llums de colors, hem tingut un Nadal avançat. Una altra de les tradicions és que a la nit molts joves i nens van per les cases cantant la cançó de Deusi, molt semblant a la de Bhailo que la canten les nenes, encara que avui dia tots van en grup cantant i ballant per demanar diners i dolços.
Mandala de colors a l’entrada d’una casa
L’ùltim dia, Bhai Tika, les germanes posen una tica de set colors als seus germans per desitjar-los una llarga vida i prosperitat, també els hi ofereixen menjar i fruits secs, ells a canvi els hi donen diners.
Així és com hem celebrat aquesta setmana de Tihar, fent el possible perquè Yama Raj estigui feliç, el deu encarregat de jutjar els nostres vicis i virtuts després de la nostra mort i tractarà la seva ánima segons correspongui.
El Tihar amb grans somriures!
Entre mig de tanta celebració hem tingut temps de seguir treballant, dijous vam fer un altre viatge a Hetauda per comprar més plàstic pel terra i d’aquesta manera acabar de cobrir tota la superfície de la oficina, una impressora A4 per poder treballar amb les modificacions que fem als plànols dels prototips i perquè el nou tècnic en comunitats treballi amb agilitat.
Hem pujat dues vegades seguides a Suping i a Jyamire, on hem trobat més candidats per unir-se al nostre programa AWASUKA. Aquí la gent ajuda sense esperar res a canvi, gràcies a un noi que ens vam trobar creuant un dels ponts per arribar a Suping, hem pogut entendre a moltes de les famílies afectades pel terratrèmol, ja que moltes no parlen ni una paraula d’anglès; encara que amb gestos i somriures ens fem entendre sense parlar un mateix idioma.
Fins ara les cases que hem visitat que necessiten tornar a ser construïdes són de pedra i fang, és a dir, la major part del material necessari per reconstruir la casa ja el tenen: reutilitzaran la pedra de l’antiga casa i molta de la fusta de la casa en runes, un altre punt a favor nostre és que moltes famílies ja han comprat noves “jastes” (xapes) amb les que han creat els seus propis refugis d’emergència, aquestes xapes les han portat carregant-les a peu per camins a vegades impossibles. La Mònica ens ajuda a reconèixer les patologies que ja en el viatge d’identificació van veure que havien patit moltes de les cases. Amb ella seguim treballant a tope!
Portem una setmana a Bhimphedi i ja ens hi volem quedar per sempre, la gent, els paissatges, la cultura i les ganes d’aprendre i d’ajudar fan que en pocs dies ens hàgim enamorat d’aquesta comunitat.
Al arribar ens van rebre les “didis” (germana gran) de la casa d’acollida de Balmandir possant-nos una tica vermella al front juntament amb un ram de flors. La gent sembla molt reservada però sempre tenen un somriure a la cara.
Ticas de benvinguda para la Valeria i l’Andrea
Només vam passar mig dia al kaos de Kathmandú on vam aprofitar per fer una mica de turisme i visitar el barri de Boudha on es troba la Stupa que estan començant a reconstruir. També vam aprofitar per visitar el Community Building d’ Amics del Nepal amb Alex Sreshta, enginyer nepalí, amb el que vam acabar de decidir quina seria la millor solució per reparar els danys causats pels terratrèmols de l’Abril i Maig passats.
Durant les tres hores de trajecte de Kathmandú a Bhimphedi ens vam fixar en l’estat general de les vivendes de les comunitats per les que anavem passant; ja al arribar el Mikel i la Nerea ens van fer una ruta pel poble per situar-nos; vam localitzar els mistris amb els que van tenir contacte i algunes de les cases que s’havien visitat al viatge d’identificació.
El dilluns per fi vam conèixer en Ram, un nepaí molt competent, membre de la cooperativa agrícola AGRAAGAMI. Va ser ell mateix qui ens va ensenyar on podriem establir l’oficina de Bhimphedi Awasuka. Dos dies deprés en Ranjeed, també d’AGRAAGAMI ens va donar les claus i ja vam poder veure l’espai on crearem una nova oficina. Ja hem acabat de netejar-la i demà anirem a Hetauda a comprar tot el material necessari per habilitar-la;com fer tota la instal.lació elèctrica, comprar mobles, fer arribar internet, etc…
Una de les nostres prioritats en aquests primers dies és trobar un tècnic local capaç de portar el projecte endavant; per això hem pensat en possar un anunci tant al diari local com municipal; esperem tenir sort.
L’equip de voluntaris que hi ha a Bhimphedi amb els més petits de Balmandir visitant Supin
El dijous vam pujar fins al ward 7, barri de Suping, que entre els ponts Nepalís admirats per la Valeria i la pujada casi bé verical per la muntanya es va convertir en tota una excursió. Aquest és un dels wards més afectats i la setmana que ve quan acabin les festes de Dashain, que són com el nostre Nadal, tornarem tant a Suping com a visitar les cases dels primers interessats.
Com veieu ha sigut una setmana molt productiva i seguim amb moltes ganes de que aquest projecte tiri endavant.
“Pheribhetaula” (fins aviat)
Suba bihana (good morning)!
Aquesta setmana hem començat amb un viatge a Hetauda per comprar la pintura, una mena d’hule que simula parquet pel terra i tot el material necessari per fer la instal·lació elèctrica de la nova oficina. Ara només queda comprar el mobiliari i presentar al públic l’espai físic d’Awasuka a més de fer la connexió telefònica i wiffi. Demà tornem amb un membre d’Agragaami a Hetauda un altre cop per contractar la línia i fer les últimes compres.
Tota la instal·lació elèctrica la vam muntar amb l’ajut d’en Xavi (metge i voluntari a la casa d’acollida de Balmadir que sap fer de tot) i en Papu, un noiet que va sortir de l’orfenat fa uns mesos i ara treballa com electricista a Hetauda. A més a més, en Kul, un altre noi de Balmandir, va fer l’acabat del terra allisant-lo amb una mica de morter de ciment.
Muntant la instal·lació elèctrica a l’oficinaAlguns ajudants aplanant el terra, entre ells el Kul i el Papu dos nois de Balmandir
Ahir dissabte, va ser un dels dies en els que recordes que per molta diferencia cultural que ens separi, el que importa són les persones sense importar qui som, d’on venim o quant tenim. Va anar així: volíem començar a pintar i no podíem obrir el pot de pintura, així que la Valeria anar a preguntar a algú del poble si la podia ajudar, finalment la cosa va acabar amb mig poble ajudant a obrir el pot de pintura, i per si fos poc, a l’hora de pintar se’ns va unir el grup de joves ballarins del poble: els “Bhimphedi Guys”. La nostra oficina es troba a un edifici públic (Janajati Hall) al carrer principal del poble, en aquest mateix edifici tenen la sala de ball aquest grup de nois i noies.
Per uns o per altres aquí tothom s’ajuda i es d’agrair. Casi tenim l’oficina llesta.
El grup de nois que ens va ajudar amb la pintura. Amb tantes mans la feina s’acaba més fàcilment!
El 9 de Novembre arriba la Mónica, arquitecta i membre de la junta d’Amics del Nepal, serà llavors quan decidim a quines cases comencem a actuar primer; ja hi ha moltes famílies que s’han apuntat al Programa de millora de l’Habitat, i d’altres que s’apropen a l’oficina amb curiositat a preguntar què estem fent. El dimarts una dona va baixar del seu bassi a una hora caminant per apuntar-se.
Ara per ara hi ha una diferencia horària de 4:45h entre BCN i Bhimphedi, us desitgem que passeu un bon dia de tots sants, encara que a nosaltres ja se’ns acaba.
Petons des de Bhimphedi.
Ke bhayo? (Hola, què tal?)
Aquesta setmana ja tenim aquí a la Mònica. Al poble tothom la coneix, i només saben dir coses bones d’ella, ens ha alegrat a tots la seva arribada.
L’oficina està casi a punt, ja hem acabat amb la pintura, hem posat el terra que simula parquet i hem habilitat un lavabo que ja tenia l’edifici públic on es troba el nostre espai. Dijous vam encarregar els mobles al fuster del poble, volem que sigui un espai polivalent, no només d’atenció al públic sinó també per poder fer reunions i treballar en equip. Per fi ja tenim la connexió d’internet i telefònica llesta.
La Mònica mans a la obra!
Amb la Mònica hem començat a visitar algunes cases del ward 2 (Bhimphedi Bazaar) i 4 (Targam o Simaltar), els més propers al centre i més accessibles; amb aquest primer contacte ens hem adonat de possibles millores que podem fer a l’hora de explicar i comunicar el projecte a les famílies interessades, també canvis que podríem aportar als prototips que vam projectar des de Barcelona. Ens hem trobat que algunes de les cases que hem anat a visitar ja les havien reconstruït, això ens ha servit per fixar-nos en la manera de fer que tenen.
Treballarem aquests dies en fer millores del projecte ja que, com ara venen les festes del Tihar i estarà tot el poble una mica parat, ens va molt be aquest temps per fer treball d’oficina.
Visitant una de les acases afectades per aconseguir més informació pel projecteVisitant una casa completament destruida on han construit un sostre temporal i han apilat els materials que els poden ser útils per la reconstrucció.
A més ens vam reunir amb en Ram i l’Anju per parlar de varies coses entre d’elles el tècnic que volem contractar, i els dies 15 i 16 de novembre farem les primeres entrevistes.
Mikel Zubiaga y Nerea Guezuraga, voluntarios del proyecto Awasuka y del centro de acogida de Bhimphedi entre los meses de Agosto y Octubre:
Como ya os comentamos hace un tiempo, debido a los terremotos de abril y mayo, el edificio de la Dinastía Rana (1846-1951) que tenemos dentro del centro de acogida quedó afectado estructuralmente. Se trata de un edificio construido para la familia que fue gobernante de Nepal, con lo cual tiene una calidad arquitectónica como pocos edificios de la zona. Después del terremoto se decidió que ante la inestabilidad del mismo, sólo iba a ser utilizado como almacén, al menos hasta que fuese intervenido estructuralmente.
Edificio de la época Rana que se encuentra en el centro de acogida de Bhimphedi.Foto de hace unos diez años cuando todavía estaba el edificio en su totalidad antes de que se decidiera demoler uno de los edificios por que lo consideraban peligroso.
En el viaje de identificación realizado por el equipo del proyecto Awasuka en julio se hizo un análisis estructural del mismo y se identificó la que es la causa principal de las grandes grietas que el edificio tiene en sus muros exteriores: la estructura de la cubierta había sido modificada en algún momento de la historia del edificio, haciendo que su funcionamiento estructural no fuese como el que originalmente debía ser. Los tornapuntas (las barras diagonales) de las cerchas habían sido retirados dejando solo una de las diagonales en una de las cerchas. En condiciones normales la ausencia de este elemento no era un gran problema a corto o medio plazo… pero vino el terremoto.
Diagrama del tipo de estructura que se diseñó al construir el edificio, pero en algún momento se quitaron los “tornapuntales”, elementos básicos, ausencia de los cuales debilitó mucho el edificio.Ejemplo de estructura con todos los elementos. Se ve como el “pendolón” no apoya sobre el “tirante”.Estado de la estructura del edificio Rana antes del intervención, donde sólo quedaba un tornapuntal (al fondo de la imagen).
Así pues, antes de reparar las grietas y reforzar las paredes lo primero que había que hacer era reparar la estructura de la cubierta. Lo que en principio parecía tarea sencilla, poner las nuevas diagonales en el lugar marcado por las anteriormente existentes, nos ha dado varios dolores de cabeza y nos ha hecho sudar de lo lindo.
Antes de empezar, cuando estábamos analizando las patologías del edificio nos dimos cuenta de que los tirantes de las cerchas cambiaban de tamaño en el sitio donde está la pared interior que separa las habitaciones de las escaleras. Así que lo primero que hicimos fue picar parte del suelo de la buhardilla para ver cómo estaba el citado tirante y vimos que, efectivamente, estaba formado por dos vigas de diferente tamaño, pero por suerte la unión estaba bien realizada, así que el tirante funciona como tal.
Mikel eliminando el sistema eléctrico para poder instalar los puntales.Nerea abriendo el suelo para desbloquear el “pendolón”.
Los siguientes días los pasamos con continuos tiras y afloja con el carpintero local, Bahadur, que contratamos para hacer la obra. Él es un carpintero con muchos años de experiencia y nosotros unos extranjeros que le venimos a decir cómo hay que intervenir en un edificio histórico de su propio pueblo… Os podéis imaginar cómo nos veía… “Los pesados de turno que vienen a decirme como tengo que hacer mi trabajo”… No fue fácil empezar.
El carpintero eligiendo las maderas para hacer los elementos necesarios para añadir a la estructura.
Le tuvimos que convencer de que los nuevos tornapuntas que inicialmente había serrado no servían, que tenía que repetirlos para que tuviesen la medida de los originales. Le tuvimos que convencer de que era necesario apuntalar todas las alturas del edificio. Y por último, lo más complicado fue convencerle de que, una vez puestos los tornapuntas, había que cortar la parte inferior ni más ni menos que del pendolón (la barra vertical de la estructura de la cubierta que acaba a la altura del tirante, pero no debe tocarlo!). ¿Cómo vamos a cortar esto? ¿Éstos que quieren, que se nos caiga el edificio encima?
El carpintero, bajo la atenta mirada de Raju (niño de la casa de acogida) preparando los nuevos tornapuntales.Esbozo de la estructura del edificio con un esquema de los pasos a realizar para añadir los tornapuntales realizado por las coordinadoras de Awasuka Mònica Sans (Amics del Nepal) i Anna Altemir (BASE-A).El carpintero colocando los puntales del primer piso del edificio.Mikel y el carpintero colocando uno de los nuevos tornapuntales.Como el carpintero se negaba a hacerlo, Mikel se puso a cortar la parte inferior del “pendolón” para que no presionara sobre el tirante. Cuando el carpintero vio que lo haría con él o sin él se añadió.
Cuatro días de duro trabajo después salíamos del edificio siendo amigos de Bahadur, y habiendo conseguido que la estructura de la cubierta vuelva a funcionar correctamente.
Imagen de la estructura del techo una vez terminada la intervención (aún con el maíz colgado secándose).
Antes, durante y tras la obra hemos vaciado y limpiado el edificio… El siguiente paso será reparar las grietas y reforzar los muros, con lo que el edificio será capaz de resistir, además del paso del tiempo, futuros terremotos, aunque esperamos que no lleguen pronto…
El piso de abajo, antes de ordenarlo era un taller/almacén, donde era difícil trabajar y encontrar lo que buscaras.La planta inferior una vez ordenada y limpia, ahora que ya no hará de taller ni almacén.
Mònica Sans, Coordinadora de Bhimphedi AWASUKA, Programa de Millora d’Hàbitat:
Juliol de 2015
Després de dos anys torno a Bhimphedi. La primera sensació és com si hagués marxat ahir, però moltes coses han canviat: alguns nens han marxat de Balmandir i n’han vingut de nous, en Dani hi està vivint des de la passada tardor i fent-hi moltes millores, el poble ha vist marxar alguns dels seus habitants i n’ha rebut de nous… però sens dubte, el més important de tot és que Bhimphedi ha passat un terratrèmol; el més violent que ha sofert el país des de fa 81 anys.
Aquest és el motiu que m’ha portat de nou a Nepal, en un viatge molt diferent a tots els anteriors. Vaig acompanyada de dos arquitectes especialitzats en cooperació: en Pedro Lorenzo, del CCD-UPC i l’Emma Ferrer, de Base-A. En quinze dies, tot seguint les directrius d’en Pedro, ens proposem identificar l’estat de les construccions de Bhimphedi, les voluntats del govern central i la situació social i organitzativa del municipi; tot plegat, per tal de veure les possibilitats de desenvolupar-hi un programa de reconstrucció.
D’esquerra a dreta: Emma, Pedro i Mònica a l’aeroport de Barcelona preparats per iniciar el viatge d’evaluació.
En Dani se’ns uneix quan arribem a Kathmandu. Ha deixat el seu estimat Bhimphedi per acompanyar-nos durant el viatge, a totes les visites i reunions que fem. Ell serà una peça bàsica d’aquest projecte, ja que resideix a Bhimphedi i podrà fer-ne el control econòmic. Coneix bé el poble, les seves gents, la societat nepalesa i la seva llengua, cosa que ens facilitarà molt les coses.
Des de dins del taxi que ens recull de l’aeroport, ens sorprenem de veure que la ciutat no està ni de bon tros, tan afectada pel terratrèmol com ens esperàvem. Els mitjans només mostren imatges dels centres històrics greument afectats, però hi ha molts barris nous que han suportat el terratrèmol molt dignament. Quan arribem al nostre suposat hotel, ens adonem que en Dani ens ha conduit a casa la Geeta, la comptable d’Amics del Nepal. Molt generosament, ella i la seva família s’han ofert a allotjar-nos a casa seva durant la nostra estada a la capital.
Els dos dies a Kathmandu passen ràpid. De tantes coses que hem fet ens ha semblat una setmana. Visitem el Centre de Salut d’AN, el barri de Maijubahal, la Stupa, el barri de Boudhanath, fem reunions amb NSET (Nepal Society of Earthquake Technology), amb Bhupendra Pradhan i en Juanjo Rodríguez, amb la gent de Petit Món i en Dani Tejedor (arquitecte que hi col·labora), amb el Rotary Club Kantipur, etc… Totes les reunions son molt interessants, hi ha un gran interès en col·laborar per part de totes les ONG’s per tal de treballar d’una forma més coordinada. Entre tanta reunió trobo un moment per escapar-me amb en Dani a veure un dels nostres nois que ha sortit aquest any de Balmandir: l’Ashok Siwakoti. Sembla que està adaptant-se prou bé a la seva nova vida de ciutat i, a més, estem molt contents que en Bhuphendra ens doni un cop de mà amb seu allotjament.
D’esquerra a dreta: Emma (Base-A), Daniel (Amics del Nepal), Juanjo (Bhimphedi-Project), Pedro (UPC) i Bhupendra (Rotary Club de Kantipur).Visita als models antisismics de NSET després de la reunió a la seva seu a la ciutat de Lalitpur.
Finalment, arriba el dia de marxar a Bhimphedi… la emoció i els nervis són indescriptibles.
El viatge transcorre sense entrebancs i cap al migdia arribem al poble. Després d’instal·lar-nos a casa d’en Bhuphendra i de saludar uns quants personatges, anem directes a Balmandir. En Pedro i l’Emma tenen molta curiositat per veure com serà, ja que mai abans han estat en un orfenat. Per la seva sorpresa, tal i com ens passa a tots plegats, troben que es un lloc molt més alegre i bonic del que s’imaginaven. Es queden encantats amb el caliu humà dels nens i del personal. A mi els nens em reben com si fos ahir, tot reclamant la cançó “Water Paani”. Em sorprèn veure que encara la recorden després de 2 anys, i que tinguin tant d’interès en cantar-la. Sense ni adonar-me’n, em trobo a la sala de jocs, ukelele en mà i cantant amb uns quants incondicionals. Després alguns d’ells em porten a fer una ruta per tot l’orfenat, per veure les novetats: els ànecs, les gallines i el corral, l’hort ple de més hortalisses que mai, el futur estable de les búfales, la “sala de cinema”, etc… És molt gratificant veure totes les millores que s’hi ha fet: bravo Dani!
La Mònica amb cinc dels nens de la casa d’acolliment i el seu mussol-mascota.En Kush ensenyant la granja de la casa d’acolliment a l’equip d’arquitectes.L’Emma li deixa les seves ulleres de sol a una de les nenes del centre.En Pedro coordinant la col·locació de la nova porta del centre d’acolliment, al voltant d’ell sempre hi ha nens de la casa d’acolliment admirant com treballa.En Pedro i l’Emma dirigint a dos dels joves de la casa d’acolliment per fer les mesures adequades per assegurar-se que el marc de la porta està ben col·locat.
Els següents dies a Bhimphedi fem molta feina: visitem cases dels diferents Wards i ens entrevistem amb diferents persones i entitats del poble. Els membres del VDC (Village Development Commitee), el comitè 3E, l’associació de dones, la cooperativa agrària, etc… Durant les visites ens trobem amb tot tipus de cases: totalment enderrocades, parcialment afectades i poc afectades. Per sort, a Bhimphedi el terratrèmol només ha deixat pèrdues materials i no s’ha hagut de lamentar cap víctima. Però en aquests moments, el nivell organitzatiu és molt pobre. No hi ha alcalde, el secretari del govern ha arribat fa poc i la gent es troba en un estat de desprotecció total: no saben què han de fer amb la seva casa. Quan arribem nosaltres, l’enginyer del govern ha revisat totes les cases de Bhimphedi i voltants, fent el seu diagnòstic… Però sembla que té molts errors i per això ens trobem molta gent que l’està recorrent, ja que no estan d’acord amb la catalogació de la seva casa.
Tot i la desorganització governamental a nivell rural, ens enduem una sorpresa agradable al trobar a la gent d’Agragaami molt ben organitzada i amb ganes de fer coses. Fem vàries reunions amb ells per veure si voldrien acollir un Programa de Millora de Vivenda, i ens responen molt favorablement. Aquest és sens dubte un dels resultats més positius del nostre viatge d’identificació: trobar un soci local que tingui interès en acollir el programa.
L’equip d’arquitectes fent la visita a una de les cases del poble, amb la traducció i ajuda voluntària d’en Rajendra (membre de la junta de la cooperativa Agragaami).La Mònica fent la visita a una de les cases del poble, amb la traducció i ajuda voluntària d’en Ram Naam (membre de la junta de la cooperativa Agragaami).En Pedro fent un cròquis d’una de les cases estudiades. Al voltant, com sempre, expectació de gent local. I aquest cop també hi ha l’Illia i la Raquel, dos voluntaris d’Amics del Nepal, que tenen el projecte de documentar la feina d’Amics del Nepal en forma audiovisual. Al fons l’Emma bevent un suc per recuperar-se de la calor.El cròquis d’en Pedro d’una de les cases estudiades.Una de les reunions amb la cooperativa Agragaami, planificant el recorregut de l’expedició d’avaluació. D’esquerra a dreta: Ram Naam (Agragaami), Daniel (Amics del Nepal) i Ranjit (president d’Agragaami).
Un dia abans de marxar de Bhimphedi es fa la cerimònia de plantació d’arbres al camp poliesportiu de Bhimphedi, que justament es va inaugurar el dia del terratrèmol. Venen molts membres del Rotary Club Kantipur liderats per en Bhuphendra, qui aprofita el moment per fer-nos un encàrrec oficial. Ens diu que volen construir un edifici de serveis al costat del camp multi esports, i que voldrien que aquest fos també un dels nostres prototips antisísmics. En Jaunjo ens diu que està animat per aconseguir finançament, però tots dos coincideixen en afirmar que abans hi ha molta feina a fer, ajudant a les famílies més necessitades que no tenen casa. Però quedem d’acord en incorporar aquest encàrrec al nostre programa.
Cerimònia de plantació d’arbres al camp poliesportiu de Bhimphedi, on possiblement es farà un model de construcció antisísmica.
Arriba finalment el dia de tornar cap a Katmandu, on ens queden encara unes quantes reunions molt interessants amb en Brian Peniston, en Rabindra Puri i el president de NEA (Nepal Engineers Association). També veiem a en Naresh i a en Pemba, uns nois que van sortir de Bhimphedi fa un parell d’anys, que estudien i treballen gràcies al projecte jove d’Amics del Nepal. M’emociona veure com els nois mica en mica es van espavilant gràcies al seu propi esforç, però també gràcies al recolzament i bons consells d’en Dani, que els fa de mentor.
Per acabar el viatge, visitem Thamel, Durbar Square i Bhaktapur. Per primer cop en tota la nostra estada, ens trobem cara a cara amb els efectes devastadors del terratrèmol: és impressionant veure l’enorme destrucció que es pot causar en tants pocs segons… una cosa és veure les imatges per televisió, i una altra de ben diferent és trobar-te allà al mig.
Durbar Square de Katmandú, molt afectada pel terratrèmol.Caminant per la zona antiga de Katmandú (barri d’Asan).
Setembre 2015
Mentre escric aquestes línies ja han passat dos mesos des que vam tornar. Sembla mentida… Ha estat molt emocionant recordar les nostres aventures durant aquells quinze dies tan intensos. Li havia promès a en Dani que escriuria aquest text tot just tornar, però la veritat és que m’ha estat impossible fer-ho abans. Només arribar, tot l’equip d’arquitectes vam estat immersos en la elaboració d’un informe de gairebé 100 pàgines, liderat per en Pedro. Entre altres coses, vam estar ordenant totes les fitxes de les cases visitades i situant-les al Google Maps. Una feinada brutal… però que anirà molt bé per a iniciar la labor de la cooperativa de millora de vivenda de Bhimphedi. (En aquest poble, i en gairebé tot Nepal, no hi ha plànols municipal de parcel·les, ni numeració de cases, ni res de tot això, i vam pensar que utilitzar la plataforma de Google Maps seria una bona iniciativa per començar a ordenar una mica aquest tema).
A principis de setembre vam fer una reunió de junta d’Amics del Nepal. En Pedro, l’Anna Altemir (fundadora de Base-A) i jo mateixa, vam estar explicant el programa de millora de vivenda que es vol fer i la seva futura replicació en d’altres comunitats, si tot va bé. El projecte va tenir molt bona acceptació, podem anunciar oficialment que Amics del Nepal aposta per ell. Ara només falta saber la resolució de Caldes Solidària, l’ONG que cobreix l’altre 50% d’aquesta aventura… Un cop ho sapiguem, podrem donar la primera fase del programa per aprovada (fins a finals de Febrer).
En aquests moments l’equip d’arquitectes està definint els prototips de cases antisísmiques, en col·laboració amb especialistes d’estructures. El primer equip d’arquitectes que començarà la construcció de prototips marxarà a mitjans d’Octubre.
Des del seu viatge d’identificació a principis de juliol, l’equip d’arquitectes del projecte AWASUKA continua treballant a bon ritme. Han acabat un informe de 100 pàgines per la UPC i altres entitats, han acabat les fitxes de cases analitzades de tots els barris de Bhimphedi i les han penjat al Google Maps… I ara, gràcies a tota aquesta documentació, ja estan treballant en els primers prototips antisísmics de vivendes.
I per acabar, explicar-vos que el nom del programa és AWASUKA. Són les inicials nepaleses de les paraules: Aawaas Sudhar Karyakram, que vol dir: Programa de Millora d’Hàbitat. Ens ha costat molt trobar aquest nom, sobretot, trobar un equivalent a la paraula “Hàbitat” en nepalès… però gràcies a l’Hem Adikhari (un dels nostres nois del Programa Jove de Bhimphedi), ho hem aconseguit!
Abans d’acabar, vull donar el meu agraïment personal a un equipàs de gent immillorable: Pedro Lorenzo (CCD-UPC) i Emma Ferrer (Base-A), per ser uns companys de viatge fantàstics; a l’Anna Altemir (Fundadora de Base-A), per ser una excel·lentíssima coordinadora d’equips, a l’Andrea Llanas i la Valèria Cid (Base-A), per ser unes treballadores incansables i sempre de bon humor; a la Berta Marín (Base-A) que se’ns ha unit alguns dies ajudant-nos amb les fitxes, a la Inés Garcia (estructurista i amiga) com a nova incorporació en consultoria d’estructures. I a Nepal, a en Mikel Zubiaga i la Nerea Gezuraga, que han ajudat a completar algunes fitxes que faltaven. Un agraïment molt especial per en Dani Roig, que apart de fer una labor impressionant a l’orfenat, s’ha involucrat moltíssim en el projecte AWASUKA i és un dels nostres puntals més importants.
Agraïments també per l’equip de traductores: Marta Masip, Elisenda Mitjà, Rocío Moreno i Andrea Mauri, per haver traduït les notes del viatge del Pedro, en les que es va basar el viatge d’identificació; i a les voluntàries de Bhimphedi: Mar Úbeda, Laura Conde i Isabel Valero (futura voluntària), per estar sempre disposades a ajudar en les traduccions dels posts i en el que faci falta! 😉
A tots ells: MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LA VOSTRA IMPLICACIÓ AMB BHIMPHEDI. Perque, tal com va dir en Pedro Lorenzo durant la Junta d’Amics del Nepal: “Bhimphedi engancha!”
La Beli és una de les meravelloses cuidadores (didis) del centre. Ella, juntament amb la Maya, és la “mare” dels 28 nens i nenes que viuen a la nostra casa d’acolliment. I per tots aquells que teniu fills ja sabeu que no és una feina gens senzilla, ni per aquells que en tenen un només, de fill. Tothom se les estima i a elles no se’ls passa res per alt. Cuinen, tenen cura dels nens, netegen la roba dels petits, donen les medicines quan algun nen s’ha de prendre, curen als nens quan es fan ferides (cada cinc minuts), ajuden a l’hort, miren que els nens tinguin el material escolar… Fins i tot troben el temps per cuidar als voluntaris (si et despistes fins i tot et renten la roba)…
La Beli es queda gairebé totes les nits a dormir al centre, per tenir cura dels petits i les nenes. Però ella també té la seva família. La casa de la Beli era de dos pisos feta de pedra, fang i fusta; una construcció molt bonica, però que no va poder resistir ni el primer terratrèmol.
Amics del Nepal, després del terratrèmol, ja va iniciar algunes campanyes d’emergència com distribuir tendes de campanya. Però sempre pensant en fer un projecte de millora del habitatge a mig i llarg termini. Ben aviat us explicarem com va avançant aquest projecte en un nou post.
Però la Beli, va decidir actuar més ràpidament, per tal de tenir una casa on poguessin viure els seus dos fills ja en l’època de pluges. Així doncs, ben aviat varem avançar-li els diners necessaris, i amb l’ajuda voluntària d’alguns dels nens grans del centre i els familiars de la Beli i dos paletes (mistris) varem començar a construir la nova casa.
Poc més d’un mes després, just abans de que arribessin els monsons, ja varem tenir la casa llesta. I si ja penseu que això té mèrit, encara té més mèrit quan se sap que un dia no es pot treballar, perquè un ancià de Chabeli va morir, i el dia després no dóna bona sort treballar. Un altre dia, abans de posar les pedres en els fonaments, s’ha de fer una cerimònia religiosa. Just després de posar el sostre, s’ha de fer una altra cerimònia. I després d’aquesta cerimònia, la Beli ha d’organitzar un sopar on estan convidats familiars i treballadors. Però aleshores un dels treballadors, el que prepara la mescla de ciment (sense cimentadora, és clar) beu massa alcohol (roksi) i cau i es fa un ull de vellut… A l’endemà no pot fer la mescla, així que no es treballa. “Però diu que demà si que vindrà.” ens diu la Beli rient. Una setmana després de l’accident, per fi, es pot reprendre la construcció.
Segurament s’haurà de fer alguna millora a la casa, un cop fem el projecte de millora de vivendes, però hi ha altres cases fetes d’aquesta manera, d’un pis, amb blocs i van aguantar els terratrèmols. Així que la Beli està molt contenta de tenir una casa nova, i pròpia! On els seus fills poden viure còmodament, protegits de les fortes pluges dels monsons.
Gràcies a tots aquells ho feu possible, tant a casa nostra com a Nepal.
Ja han passat dos dies després del segon terratrèmol, però encara es noten les conseqüències, la majoria de les botigues encara són tancades a Katmandú i jo encara no he aconseguit bitllets per tornar cap a Bhimphedi. Els jeeps que haurien de venir de Hetauda a recollir gent no venen, als conductors els fa por venir a Katmandú. Però aquí a Katmandú serà impossible fer cap gestió aquests dies… així que sento el neguit de tornar cap a Bhimphedi per poder fer quelcom de profit.
Són les 9 del matí i finalment em truquen per dir-me que si arribo a les 10:30 tindré dos bitllets, un per al Shree i un per a mi. Ostres, ara a correr. Sóc a casa de la Geeta, la meravellosa comptable d’Amics del Nepal a Katmandú. Ella i el seu germà m’estaven explicant totes les aventures que estaven vivint aquests dies en les expedicions a Dholaka i Sindupalchowk en accions de suport a les víctimes. Vaig el més ràpid possible a recollir les meves coses i a buscar al Shree, i marxem amb taxi cap a Balkhu. Impossible arribar amb transport públic, i menys aquests dies que n’hi ha tant pocs.
El taxista curiosament ens diu un bon preu de bon principi i així no hem de fer tot el ritual de negociació que s’acostuma a fer en qualsevol transacció. De camí veiem algunes cases caigudes, Ratna Park ple de tendes de campanyes… i surt el tema, no hi ha cap altre tema de conversa al Nepal des de fa un mes (ni una noticia als diaris que no sigui del tema, o de futbol). Ens diu que ell és de Dholaka i que la casa dels seus pares està del tot inservible. Els seus pares estan bé ens diu, però un tiet ha mort en el terratrèmol…
Sense cap imprevist aconseguim anar cap a Bhimphedi. Són tres hores de trajecte en jeep, per caminets que pujen i baixen muntanya rere muntanya. Des del primer port podem veure Katmandú, em miro la ciutat atentament intentant veure quina desolació ha causat el terratrèmol. No veig efectes evidents als edificis des de tant lluny, però es veu quelcom diferent respecte els altres cops que havia fet aquest trajecte: Per tota la ciutat es veuen puntets taronjes, que és el color més comú dels plàstics que tothom està utilitzant per fer-se les tendes per dormir-hi.
I durant les tres hores de trajecte la mateixa visió. Al costat de cada casa, hi ha una tenda de campanya, tant se val si la casa està del tot enderrocada o no té desperfectes aparents des de fora. Tothom viu a les tendes de campanya que s’han muntat al costat de la casa. Qui no té casa ha de dormir fora. Qui té casa esquerdada dorm fora per por que la casa no sigui segura. Qui té la casa sense desperfectes, té por que per la nit arribi un terratrèmol més fort i que aquest cop si derrueixi la casa.
Arribem al darrer port de muntanya, i ja es veuen les muntanyes i les valls que formen el poble de Bhimphedi. No és diferent, al costat de cada casa hi ha una tenda de campanya, però aquestes ens les mirem amb una sensació força diferent, ja que 264 tendes les hem pogut facilitar Amics del Nepal. Veient totes aquestes tendes em fa pensar en les aventures que varem viure en els dos trajectes a l’India i la distribució i seguiment.
Ja us el varem explicar com varem aconseguir les primers 123 tendes a “L’aventura tendes de campanya” i com es varen distribuir i fer el seguiment a “Les tendes ja són a casa” . Però encara no sabeu com va anar la segona fase del projecte que varem iniciar el 8 de maig anant cap a Hetauda per a treure els diners del banc i agafar el jeep que haviem reservat prèviament per sortir cap a la India a les 10:30 del matí per comprar un nou carregament de tendes. Jo no puc creuar la frontera, però els nepalesos no necessiten visat per creuar-la, així que els deixo esperant el jeep i me’n vaig a fer compres per a la casa d’acolliment i a pagar la factura de la llum.
Ram Naam Lama (Membre de la comunitat de Bhimphedi i del centre mèdic que ens dona suport en molts dels projectes)
En Ram Bahadur (treballador del centre d’acolliment i jo eren a Hetauda al lloc acordat a la hora acordada esperant el Tata Sumo (jeep). Són les 10:30 i el tata sumo ja hauria de ser aquí i no hi és. El truco per saber si trigarà molt. Però em diu que no pot venir, que ha de fer un trajecte a Katmandú! Per què no havia avisat abans? Aquí comença la nostra mala sort al dia d’avui…
Preguntem a totes les oficines de transport però ningú té cap jeep disponible. Finalment, a través d’un familiar meu, n’aconseguim un i ens dirigim cap a Raxaul (a la India aprop de la frontera nepalèsa).
Un cop arribem allà comencem a preguntar botiga rere botiga, però ningú en té, de tendes mitjanes, o això diuen… quan comencem a perdre la esperança veig a una paret d’una botiga una fotografia d’un grup religios en una campanya de voluntariat. Quina casualitat, és del grup religiós al que pertany la meva familia! Comencem a xerrar amb el botiguer i finalment ens pregunta: “Què necessiteu?” “150 tendes” diem. “Cap problema, Això està fet” ens diu. Sembla que després de tot potser no serà un dia de mala sort!
Carreguem el jeep amb 141 tendes i ens dirigim cap a la frontera. Ens paren… L’altre cop havia estat molt senzill amb el cotxe militar…
L’oficial indi de la frontera ens fa entrar a la seva oficina i ens comença a demanar detalls de la nostra missió. Nosaltres li expliquem d’on venim i amb quines raons, però no l’acabem de convencer per què no tenim cap paper que ho acrediti… Ens demana que tornem endarrera i tornem totes les tendes a la botiga d’on les hem comprat. ja són les 2h i no sembla que es pugui resoldre favorablement… que hem de fer? On hem d’anar? Amb qui hauriem de parlar? Ens sentim frustrats i sense gaire esperança… però li tornem a demanar a l’oficial que ens deixi creuar la frontera. Ens diu que si confessem que portem les tendes per a fer negoci, aleshores amb una petita quantitat que li paguem ens deixarà passar… Però no pensem mentir… les tendes no són per vendre, son per a distribuir a les víctimes del terratrèmol de Bhimphedi…
Finalment l’oficial ens recomana que portem una carta de la embaixada ínida… però no creiem que això sigui possible… Però quan sortim de l’oficina s’ens acosta un agent (una persona que està per la frontera, però no és treballador públic) i ens recomana que anem a l’oficina d’en Mishra Jee. Ho fem. Allà hem de pagar 1,000 rupies nepaleses (uns 9 euros) i en Mishra Jee ens fa d’intermediari amb els oficials de la frontera. Aquest cop sense cap problema ens permeten creuar. Gràcies Mishra Jee!
No haguessim hagut de donar-li aquests diners, per què estava fent quelcom dolent… però que haviem de fer? no hi havia cap altra manera de resoldre la situació… Sigui com sigui hem completat la missió amb èxit, i a l’endemà podem distribuir les tendes que encara necessitaven als representants que havia nomenat el VDC en la primera distribució amb l’ajuda inestimable d’alguns voluntaris del centre d’acolliment.
Bishwa portant una de les tendes per al Ward número 9.En Bishwa sembla que està cansat… al fons en Kul i l’Arati, que sempre vol anar a visitar Jamire.Un dels punts de distribució, a l’escola de Jamire, a la foto els nens voluntaris i alguns afectats de la regió.
Moltes gràcies Amics del Nepal i al teu equip de Barcelona pel vostre suport. Especialment gràcies al Dani i a la Laura!
If you haven’t read how we managed to buy the tents, read the last post The Tents Adventure.
Next morning Laura, Ram and I meet with the objective to distribute the 123 tents that we have brought from India. First we prepare a table to keep record of the families to which we will handle the tents so that afterwards we can trespass the information to the VDC (the equivalent to the major in Bhimphedi). We also write a letter of donation of the material to the VDC. At that time there are many villagers in front of the school waiting for their tent and food that they are distributing thanks to the donation of the jail.
It looks like we are going to distribute the tents from the school. But it’s not completely clear. Laura and I don’t understand why it’s so difficult to decide from where to do the distribution. We ask the kids of Balmandir to help us to carry the tents to the school. We place all the tents in one of the classes and prepare how we will do the distribution.
But suddenly, the people that were waiting outside begin to enter in the class and a big argument starts. From what we understand, it seems that some want that we begin the distribution in their ward. In Bhimphedi there are 9 wards and each of them is inhabited mainly by people of the same cast. So, each cast wants to start the distribution between their relatives and friends. More and more people continue entering in the class. Some say the tents will be given first to those who have their house completely destroyed; others claim we have to start with their ward.
It doesn’t look like there will be any agreement… But after an hour of argument everybody agrees in the following. There is going to be a leader of each ward that will take a number of assigned tents and he will be the responsible to distribute them in his ward. Everybody is satisfied with the final solution so we distribute the tents. Finally at 2 pm all tents are distributed and we can go home!
The process has been quite surrealist but the point is that at night it starts raining and we are happy that 123 tents are being useful to 123 families to give them shelter. Thank you very much to the volunteers and donors of Amics del Nepal, and also to Ram Lama, Anju Lama, Laura Conde, Dharmaraj Rijal, Ram Bahadur Adhukari and Surendra Kumar Thapa!
Two days after that, we go on expedition to the nearby mountains to see how they are using the tents and see the needs of the people there. It’s not an easy job… It’s extremely hot and only the first few kilometers can be done by motorbike. To reach the rest of the villages there are only small paths that go up and down the hills. We pass past houses and more houses and everybody wants to show us theirs. Many have a part destroyed but most of them only have cracks and some holes. But anyway, most of them don’t dare to sleep inside because they’re not sure if they are safe in their houses.
They have used the tents to built cottages that will be their shelters for an undefined time. Very few will be able to build a house before the monsoon that is approaching (time of intense rains that takes place from June to September). Some will start building their house in October after Dashain (national festival equivalent to our Christmas). But most will not be able to build a new house in the immediate future because they don’t have enough money to pay it. The government has promised loans for those who have lost their homes to build a new one. But nobody thinks this measure will be easily implemented and in any case, nobody thinks it will be done soon. Therefore these cottages will be their homes for many months.
Some days after, VDC distributes some more tents that they have received in ward number 9. But they are overwhelmed by the demand and the 30 tents and the mattresses donated by Amics del Nepal are not enough again.
So we must return to work. Tomorrow we will try to bring more tents from India… The adventure “Tents 2” starts. Second parts never were good, or so they say… But there are always exceptions…
Meanwhile in Balmandir we keep working hard and willing to start new projects in the center and collaborating with the government school and the community. It is not true that all the problems of Nepal have arrived with the earthquake. A lot of people want to help “rebuilt Nepal after the great quake” but the truth is that this country already had big problems before the 25th of April. Undoubtedly it has been a big natural disaster in which more than 8,000 people have lost their lives and lots of buildings are now collapsed or damaged. But in my opinion it’s important to continue working in projects of empowerment of new generations and women and promote activities that can give opportunities to the most needed so that they can improve their quality of life and their country. I have lots of friends that have asked me how to help Nepal now. This answer says a lot of them. Even Catalonia it’s not undergoing his best economical moment, Catalans want to support people who are in need in the rest of the world. That’s why, to these friends I would recommend to collaborate with the projects we are developing here in Bhimphedi and that we will keep explaining in this blog.
You can do so, by doing a donation to Amics del Nepal with the concept “Bhimphedi”
![image[2]](http://amicsnepal.blog.pangea.org/files/2015/10/image2.jpg)
