A Bhimphedi hi ha una escola pública que ofereix classes de primer de primària fins a desè (equivalent a 4t d’ESO). I també hi ha una petita escola comunitària que ofereix classes de guarderia fins a cinquè de primària.

Els nens i nenes de la casa d’acolliment els portem a l’escola comunitària fins que és possible, perquè el nombre d’alumnes per classe és menor, perquè fan més classes en anglès i sobretot per què les classes són molt més regulars.

Cada any, l’escola comunitària organitza al darrer trimestre una excursió per als nens de cinquè, i per tant el darrer trimestre que poden estudiar a l’escola comunitària. El dia abans, tots els nens de cinquè i els professors van preparar tot el necessari per a l’excursió: comprar el menjar i cuinar tot el que es pot preparar el dia abans i posar l’equip de música a carregar, no cal res més.

El programa era senzill: amb el transport reservat per l’ocasió, anem cap a Hetauda i visitem tres llocs diferents: primer un temple (Kusmanda Sarobar), després un altre temple/picnic (Banaskhandi) i finalment un parc infantil (Puspalal Park)! Tothom està molt excitat!

Al matí els dos nens de la casa d’acolliment que estudien a cinquè es lleven ben d’hora i s’arreglen per anar a la ciutat! A les 7:40 ja són a l’escola preparats. Però els professors els envien de nou a casa, i els diuen que tornin un cop hagin menjat el dalbhat. Finalment a les 9:30 sortim cap a Hetauda!

La primera parada, Kusmanda Sarobar, és un temple ben curiós que es troba al mig de la llacuna del riu. Al voltant del temple hi ha 108 fonts, amb forma de caps de vaca. El 108 és un nombre propici en el hinduisme i el budisme. Després, ens posen a tots una “tica” amb estil. I tothom li demana un desig a l’oïda d’una vaca de metall. I llestos, tornem a l’autobús per anar cap a la següent parada!

Què fàcil! que simple! Un templet rodejat d’un munt de fonts. Un ancià posant un punt de color al front. Una figureta i tothom, alumnes i professors, encantats i feliços! I els nens catalans s’avorreixen a la Sagrada Família…

Però mentre pensava això, la cosa es posa interessant. Per anar cap a la següent parada, hem de creuar el riu, i el pont està en obres, així que el conductor, sense dubtar, el travessa pel dret! L’aigua entra per la porta de l’autobús, però cap problema, seguim endavant. Això si que ha estat emocionant, i sense planejar, com les millors coses al Nepal.

El següent lloc a visitar, Banaskhandi, és un bosquet on han posat uns quants temples i uns quants coberts per a fer-hi picnics. I allà ens estem 5 hores. Menjant, ballant, cantant i fent-se fotos als temples. Molts altres grups de nens i no tant nens també fan el mateix.

I quan dic picnic, no penseu en entrepans de pa de motlle, no! Ells fan un foc a terra per fer l’arròs, un altre per preparar les verdures fregides i un altre per a preparar el pollastre (que en molts casos trossegen allà mateix. Molt apanyats. Canvia l’entorn, però no el menú.

I quan ja són les 4, i sembla que és hora de tornar cap a casa. Aleshores en un tres i no res, ho recullen tot, i tornem a pujar a l’autobús per anar cap al parc infantil. El conductor de l’autobús, que també es pensava que ja tornàvem cap a casa, es queixa dient que ja passa de l’hora que havien reservat l’autobús. Però tot i queixar-se, somriu i es dirigeix cap al Puspalal Park.

Quan arribem al “parc infantil” entenc per què hi anem tant tard. No és més que un jardí, on hi ha una “piscina” enorme que potser va ser construida com a piscifactoria. I que ara hi ha una barqueta. Paguem els tiquets, i ens donen una volta per la piscina. Tothom està molt content. Sembla que jo sóc l’únic que ho ha trobat una mica ridícul com a parc infantil… però ho dissimulo i finalment també m’ho acabo passant bé!