Sóc la Soledad Paredes, de Xile i sóc Dentista. Estic aquí a la casa d’acollida de Bhimpedi per a realitzar activitats de promoció i prevenció dental (com a primera part), per a introduir als nens en la salut oral.
He aprofitat un dissabte que es el dia que els nens no van a l’escola, per a iniciar les activitats.
Vàrem començar amb una competició per aclarir 3 conceptes importants:
– Per a que es fan servir les dents?
– Com mantenir les nostres dents saludables
– Què es dolent per a les nostres dents?
Utilitzant pòsters que ells mateixos van fer i també unes targetes amb els conceptes. Vàrem competir entre dos equips (nens versus nenes) per veure qui col·locava més conceptes a la pregunta corresponent. Finalment, les nenes, felices, varen guanyar la competició!
Després, segons les edats es van realitzar diferents activitats per a mostrar que utilitzàvem per a rentar-nos les dents i a més, introduir els conceptes nous i així entendre de què parlem (fluor, caries, cavitat, etc.) Exercicis com pintar dibuixos, unir números i sopes de lletres (Aquestes últimes els nens grans varen gaudir molt, en canvi els més petits van preferir pintar)
Així se’ns ha passat la tarda… i les activitats que teníem planificades per aquests dies les hem fet totes en un… a més, els nens han demanat més exercicis per a la pròxima vegada… Tot un èxit de dia!
Hi havia una vegada una noieta amb ganes de conèixer Nepal; el seu gran somni. Quan va arribar l’hora de la veritat, viatjava un cop més a la finestra de l’avió.
L’impacte va ser tan que ja mai més res seria igual.
Després de fer una miqueta de turisme pel país amb dues companyes de la mateixa colla castellera.. es va tornar a quedar soleta. Un altre cop, aquesta vegada però amb febre. Aquesta vegada no estava en un país tropical, el paradís quedava molt lluny. Aquesta cop tenia ganes d’abandonar i de tornar. Un sentiment nou.
Llabors va arribar Balmandir, “el temple dels nens”. L’objectiu era col·laborar ajudant a 30 nens de totes les edats, abandonats pels seus pares. El que ella no sabia era que ells la salvarien a ella.
Un mes a Bhimpedi (Un poble perdut en una vall amagada i lluny de la bulliciosa Kathmandú) i em sembla com si hagués arribat la setmana passada… i es que quan estàs a gust en un lloc les hores volen. A Balmandir (Temple dels nens en Nepalí ) no existeix l’avorriment, sempre hi ha alguna cosa a fer; manualitats amb els més petits, ajudar a l’hort, pelar la verdura amb les didis, jugar a volley amb els grans, construir un canal d’aigua, estudiar a la biblioteca i fer jocs, anar d’excursió al riu, …
He viatjat per tota Àsia, però com Nepal no hi ha res. Em va impactar des del primer moment i ja mai més res tornarà a ser igual.
Us deixo amb algunes imatges d’aquests dies d’hivern inoblidables!
La gran nit de Shiva es una festivitat popular hindú de la Índia i Nepal, una de les més populars del Nepal. Es celebra des de fa més de 2.000 anys. Shiva representa entre altres coses la destrucció, la passió, el sexe, les misèries i totes aquelles coses terrenals. També està relacionada amb la fertilitat i en conseqüència també es considera el déu de la creació.
Com totes les festes nepaleses , no hi ha una data fixa de celebració perquè depèn dels cicles lunars. Shivaratri generalment es celebra durant el nostre mes de febrer i el mes de “Falgun” per als nepalesos.
Existeixen moltes històries sobre l’origen de Shivaratri. És un dia especial per a les dones ja que les que estan casades acostumen a resar per al bé dels seus homes i fills. Les solteres demanen trobar un bon marit. Els més devots dejunen i romanen desperts tota la nit.
Un dels llocs més interessants en aquesta nit es Pashupatinath (Kathmandú) que es converteix en un dels centres de peregrinació per als fidels. Durant aquesta nit milers de persones es reuneixen en aquest temple per adorar el déu de la destrucció. Llargues hores d’espera per fer ofrenes a Shiva. Es fa una gran foguera i, sorprenentment, només durant aquesta nit està permès la consumició de cànnabis.
A Balmandir vàrem passar un gran dia tots junts. Nens i nenes van anar a la muntanya per recollir pinyes i fusta per fer una gran foguera a la nit.
Durant tot el dia petits i grans treballant per poder tenir la foguera més gran de totes!Un gran dia tots junts per la vall de Bhimphedi.
Quan va ser el moment de la veritat, ens vàrem reunir tots al voltant del foc. Va ser una nit molt especial sota les estrelles.
També vàrem gaudir d’un plat especial. El famós plat “Alua”: Verdura exquisida. I el vam menjar calentets al costat de la gran foguera.
A Nepal el dissabte és l’únic dia festiu. Però no us penseu que per aquesta raó els nens van més dies a l’escola o les oficines obren més que a altres països, tot el contrari, sempre hi ha una bona raó per fer un dia de festa: un festival, una vaga general, una competició esportiva, la celebració d’alguna cimera…
Nepal és un país relativament petit, no arriba als 30 milions de persones, però té una diversitat cultural enorme. Per a que us feu una idea de la diversitat que us parlo, en el cens que es va fer el 2011, es va determinar que al Nepal existien 123 idiomes diferents usats com a primera llengua. Només cal observar les faccions variades dels seus habitants, alguns amb faccions mongoles i d’altres amb faccions índies… Per respectar aquesta diversitat de cultures en el calendari nepalès hi ha una llarga llista de dies festius. La majoria de festivitats només les celebren alguna de les ètnies, i si els preguntes a algú d’una altra ètnia no et sabrà dir ni el nom de la festa, però el país es para igualment.
Així doncs, els matins que els nens no van a l’escola, que en són uns quants, ens dividim en grups i cada grup s’encarrega de la neteja i millora d’una zona diferent de la casa d’acolliment. La darrera setmana els nens han tingut un dia de festa i dos de vaga, així que hem pogut fer moltes millores: Millora de la zona dels residus, neteja d’algunes zones de plàstics i herbes, retirada de pedres a la zona de joc, i la gran obra: creació d’un super-canal per canalitzar l’aigua que surt de la cuina i les piques de rentar la roba i les mans fins al final de l’hort.
Inici del canal, on es formava sempre un fangar.Tros del canal soterrat.Canal vorejant el camp de cebes.Canal baixant a la tercera terrassa.Canal vorejant el camp de patates.
Fins ara es feia cada dia un bassal a una zona de l’hort i s’acumulava fang al camí dels lavabos, esperem que l’obra funcioni, almenys per un temps…
Ja fa gairebé dos mesos que vam portar les gallines d’Hetauda, i encara no ens han donat ni un sol ou. Cada matí anem al galliner esperançats i en sortim amb les mans a la butxaca.
Les didis ens diuen que si no posem un gall les gallines pondran més tard i menys sovint. De veritat? Doncs haurem de comprar un gall… però els galls aquí són tant grossos que fan por! Després de negociar-ho amb en Kush, decidim que comprarem un gall, però que encara no sigui gaire gros, que no volem que trenqui la pau del galliner.
Ja tenim gall.I fa prou goig.
Per un sol gall no val la pena anar a Hetauda, el comprem per 3 euros el quilo (no són barats els animalons aquí). I el col·loquem amb les gallines. El primer dia el gall està una mica intimidat, per aquestes deu gallines més grans que ell i no el paren de picotejar. Però a l’endemà ja l’han acollit a la família.
Ara no hi ha excusa, volem ous! Si amb el mascle tampoc funciona, potser acabaran tots plegats a la cassola el proper dissabte!
Dos dies després en Kul se’ns acosta amb un somriure enorme dient que té bones notícies! Tenim el primer ou!
El primer ou, tal com el va trobar en Kul.L’Edu, el voluntari que ha engegat el projecte de la granja, exultant. En Kul i la Maya sembla que no en tenien dubtes.En Kul ensenyant el primer ou de les gallines als nens que arriben de l’escola de primària.
En Kush i la Maya didi argumenten que tenir ànecs seria molt bon projecte: “Mengen arròs i cucs (no necessiten que els comprem menjar), els agrada l’aigua i per tant no tenen problemes amb les plujes de l’estiu (Monsó), i els ous són molt valorats (tres cops més cars que els de gallina) especialment pel cap d’any nepalès a mitjà d’abril.
Així doncs, aquest cop anem a Hetauda amb la missió de portar 6 ànecs, 2 mascles i 4 femelles. Semblaria una missió força senzilla, però amb l’experiència que varem tenir amb les gallines ja no ens en refiem tot i que ens han dit d’un lloc on ens els poden vendre.
Agafem un tricicle elèctric i en marxa! Ostres, és més lluny del que em pensava, després de 15 minuts encara no hem arribat. Finalment el tricicle entra per un caminet, al voltant hi ha una piscina enorme. En Ram ens explica que és una piscifactoria. A l’entrada del que semblen les oficines hi ha una dona que ens dóna la benvinguda. De seguida li preguntem on podem aconseguir els nostres sis anaguets. Ens mira com si li estiguéssim demanant pollets de col·librí… però per tots els carrers es veuen gallines i ànecs passejant… no pot ser tant difícil aconseguir 4 femelles i 2 mascles… En Ram insisteix que han d’haver ànecs, que ens han dit que algú els havia comprat aquí… No, només tenen peixos…
Tornem amb el mateix tricicle i anem parant i preguntant. Tothom ens mira com si estiguéssim demanant pollets de col·librí… Em sembla que no ho aconseguirem… I si anem al mateix lloc on varem comprar les gallines? 15 minuts més de tricicle elèctric.
Arribem a la nostra destinació i demanem on es poden comprar anaguets… Res, com si demanéssim per col·libris… com pot ser tant difícil? Entrem a un altre dels patis, no hi ha ningú, però d’un racó apareixen 5 anaguets corrent tots juntets. Ostres! Sortim tot engrescats i preguntem on estan els propietaris del pati (i el que és més important, dels anaguets). D’un quartet fosc surt una dóna. Ja gairebé ho tenim! Ens diu que els pollets costen 175 rupies cadascun (un euro i mig). “Tracte fet! Ens els emportem els cinc!” (en voliem 6 però 5 està prou bé!). “Oh, però quants dels cinc anaguets són femelles?”. Vaja… no ho sap¿? Són massa petits per a diferenciar-los… Tan se val, els posem a una caixa i cap a casa! Sort que els hem trobat, no podíem tornar a la casa d’acolliment sense ànecs, hi havia massa expectació!
Ram en el tricicle, de tornada cap al centre d’Hetauda, després de trobar els cinc ànecs, que són a la caixa de cartró.El tricicle elèctric que ens porta per tot Hetauda.
Així que arribem a la casa d’acolliment i tothom està entusiasmat. Per no estressar als anaguets no deixem entrar als nens a la zona dels animals, i s’ho miren des de la distància. Col·loquem els ànecs a la seva nova casa. Em giro i no veig a cap dels nens petits. Que estrany… s’hauran enfadat?
La Binita i la Maya didi s’encarreguen de col·locar els ànecs a la seva nova casa.Només els nois i noies més grans poden entrar a la zona dels animals avui.
Al cap d’una estona arriba un dels nens petits amb un plat. Darrera seu tots els altres nens amb cares expectants. El nano ens ensenya el plat, és ple de cucs per als anaguets! S’ho han guanyat. Ja poden entrar a veure’ls. En Kush, l’expert dels animals els dóna de menjar i la resta de gent s’ho mira des de la porta.
En Sumit porta un plat ple de……cucs per als ànecs. Ara els petits poden entrar a veure com els donem els cucs als anaguets.En Kush donant de menjar als anaguets.Els cinc anaguets menjant.Molt de plúblic mirant com els anaguets mengen.
A l’endemà els anaguets ja corren pel patí i ja es troben com a casa. Quina diferència amb les gallines que encara gairebé ni s’atreveixen a sortir del seu galliner. Però un parell de dies més tard ja es veu que hi ha alguna cosa que no va bé… dos dels aneguets no caminen amb els altres. Només seuen i descansen… Només ens queden tres anaguets…
S’hauran mort pel fred? Potser eren massa petits per mullar-se… O potser els hem toquitejat massa… Els nens decideixen que els ànecs necessiten una caixa com la de les gallines i que de moment només el Kush els cuidarà.
Treball en equip fabricant una caixa per als ànecs.
Afortunadament, dues setmanes més tard encara ens queden tres anaguets, i ja són força grans! Em sembla que aquests ens donaran ous! si hi ha alguna femella… si no com a mínim menjarem ànec a la taronja!
Passen els dies i ningú ens truca per anar cap a Hetauda a comprar el cable, telèfon i router. Comencem a preocupar-nos… Però, de cop, un cotxe es para a l’entrada del centre, i dos senyors diuen que han vingut a instal·lar-nos el telèfon…
– Però porteu el material necessari per a fer la instal·lació – pregunta en Ram, el cuiner del centre, tot sorprès.
– Ah, no teniu el cable – pregunta l’instal·lador encara més sorprès.
– Ens vareu dir que ens trucaríeu, per a que anéssim a Hetauda a comprar tot el necessari i els instal·ladors poguéssiu venir amb nosaltres. – assegura en Ram.
– Aquí en el paper no consta cap telèfon, com us havíem de trucar? – protesta l’instal·lador.
– Jo vaig donar el meu telèfon – contesta en Ram.
Doncs res, un altre dia serà… però almenys aconseguim que l’instal·lador ens digui exactament que necessitem per a posar el telèfon: 120 metres de cable, un telèfon, un mòdem, un parell de caixes que doblen la línea (o algo així).
– Diumenge mateix ho anem a comprar! – diu en Ram.
– Ui, però nosaltres fins divendres de la setmana vinent no podem tornar… – diu l’instal·lador.
En Ram protesta una mica. Jo penso que ho firmaria ara mateix tenir Internet divendres que ve…
El diumenge plou, dilluns en Ram té una reunió de “veïns” (viu a una muntanya, al mig del no res, no sé pas amb qui es deu reunir), dimarts és festa, doncs dimecres anem a Hetauda a comprar el cable…
Un cop ho tenim tot, anem a l’oficina de Nepal Telecom a confirmar que ho tenim tot i que els instal·ladors ja poden venir. El cap de l’oficina ens veu que rondem un cop més per allà i ens pregunta si encara no tenim Internet. “No pot ser!” diu tot convençut. I demana a l’instal·lador que està passant. El instal·lador explica el mal entès, i diu que hi anirà divendres. El cap li pregunta “Per què divendres? Quina feina has de fer demà? Ves-hi demà”, el instal·lador diu que d’acord, que vindrà demà dijous a instal·lar-nos Internet.
Divendres al matí arriba el instal·lador a instal·lar-nos Internet.
Quan ja han posat el cable i connectat els aparells, ens diuen que firmem uns papers, i ells aniran a l’oficina a activar la línea. Firmem, marxen, al cap d’una estona ja tenim telèfon, però no tenim Internet… Era massa bonic per ser veritat…
Després de dues setmanes de trucar insistentment a diferents empleats de Nepal Telecom, de demanar a un informàtic que ens ho solucionés i fins i tot de canviar d’any, el cap de l’oficina de Nepal Telecom decideix enviar a un tècnic entre “avui dijous, demà divendres o diumenge”. Firmem si ve algú diumenge…
Sorprenentment el divendres al migdia ens diuen que un tècnic està de camí! No ens ho acabem de creure fins que entra al centre.
Després de dues hores, aconseguim que funcioni el telèfon i Internet. Bons auguris! Sembla que aquest 2015 serà un bon any!
Primera web que s’obre a la casa d’acolliment de Bhimphedi.
Des del centre d’acolliment de Bhimphedi, a través del nostre ADSL, feliç 2015 a tothom!!
El Miguel i la Montse de Petit Món han vingut a conèixer el centre d’acolliment de Bhimphedi. Petit Món es una Fundació catalana que té un centre d’acolliment a Jorpati, Katmandú, anomenat “Sano Sansar” entre molts altres projectes. Ens fa molta il·lusió que finalment hagin pogut venir a visitar-nos, però encara ens porten una altra sorpresa. A la nit, en Miguel es transforma en Santa Claus! Tot i que el Nadal no es celebra gaire en aquestes terres, tothom reconeix el personatge a primera vista i en un tres i no res tot el centre es revoluciona. Apareixen nens de totes parts, corrent amb un somriure enorme a la cara i s’enganxen a Santa Claus.
Mentre els nens són al voltant d’un foc de camp, apareix en Santa Claus.En Santa Claus es va passejant pel centre.I com si fos una estrella de Bollywood, es fa fotografies amb tothom.
Un cop som tots a l’habitació, Santa Claus treu del seu sac un got de paper transformat en contenidor de caramels per a cada nen, nena, didi i voluntari. Hi ha caramels de tots sabors i fins i tot algun bombó! Aquest regal va ser preparat per la Seolmi, una noia coreana que viu a Nepal (Moltes gràcies!).
En Santa Claus dóna el got de caramels a la Maya didi.Santa Claus repartint els caramels.Somriures.
Finalment, quan tothom ja té els seus caramels. Santa Claus treu un darrer regal del seu sac: Un projector! (donació de l’Andrea i el Jordi des de Terrassa). Hi ha una gran ovació a la sala. Però quan s’acaba l’ovació, els nens més petits pregunten als nens grans en nepalès “Què és un projector?”, i quan els nens grans els ho expliquen arriba la segona ovació, aquesta encara més gran.
De seguida ho estrenem amb la pel·lícula “Evasió a la granja”, tot i que el so no és gaire bo. Però tant se val, cap dels nens es perd la primera pel·lícula del nou cinema del centre. No treuen la vista de la pantalla (un llençol blanc) fins que arriben les crispetes.
Primera projecció al centre.Y les crispetes tenen encara més èxit que la pel·lícula.
Uns dies més tard ja tenim el sistema preparat amb bon so, preparat per projectar la televisió, DVD, pendrive… Ara cada dissabte, l’únic dia de festa de la setmana (a part d’una infinitat de festivals i festivitats), veurem una pel·lícula com si fóssim al cinema.
Després de l’arribada de les gallines i acabar d’arreglar la porta del galliner els nens decideixen que volen ampliar encara més la família: dissabte aniran a buscar peixos! En Kul i un parell d’ajudants es posen a reparar unes menjadores a la zona dels animals que faran la funció de peixera.
En Saran preparant el ciment i en Sumit mirant-s’ho.En Kul reparant la menjadora i en Sumit mirant-s’ho.En Kul i en Papu arreglant l’altra menjadora/peixera.
Dissabte mengem l’esmorzar que consisteix en un plat enorme d’arròs amb suc de llenties i verdures de temporada (aquest menjar es diu Dhalbat i és el que tots els nepalesos mengen dos cops al dia, i al centre d’acolliment no en som una excepció), i muntem l’expedició per anar a buscar els peixos: 19 nens i nenes i dos adults, serem prous per capturar algun peix?
A l’hivern al Nepal és l’època seca, no plou gairebé gens en mig any. Així que el riu del costat de la casa d’acolliment no té aigua, i anem a uns 3 quilòmetres enllà, on baixa un altre riu amb una mica d’aigua, i arriba a una petita presa on els nens estan convençuts que podran trobar peixos, i de pas els nois més grans, fer una capbussada aprofitant el dia assolellat.
Els nens més grans s’avancen, i un cop arribem a l’indret l’Edu i jo, ja han capturat un parell de peixets. Després d’una hora, ja tenen 10 peixos i tres crancs. Ara toca menjar el picnic i tornar cap a casa sense deixar cap plàstic al terra… això serà més difícil que recollir peixos…
Finalment arribem al nostre destí. Les nenes van pacientment amb nosaltres, els nens els podeu veure al fons que ja porten estona pescant.Alguns dels nens, orgullosos mostrant la pesca del dia.La pesca del dia.
El ciment de la “peixera” encara no és sec, així que els peixos es quedaran a un cubell per un dia. Deixo el cubell a la porta l’habitació dels voluntaris, però el dia següent no hi és! Que estrany… Són les 7 del matí i vaig a dir bon dia als nens. Entro habitació rere habitació, alguns somriures i algunes cares incrèdules que ja sigui hora de llevar-se. En una de les habitacions, sorpresa, em trobo amb el cubell amb els peixos. Un nen diu que fora fa molt de fred per la nit… Està bé, però avui ja els posem a la seva peixera.
Finalment el temps dóna la raó al nen… un dia després de posar-los a la “peixera” tots els peixos són morts! Alguns han saltat fora de la menjadora, altres jeuen inerts al fons de l’aigua… Petit fracàs… Per què haurà passat? Els nens fan les seves hipòtesis: l’aigua és massa freda perquè no hi toca el Sol, o potser s’ha de posar una xarxa per a que no puguin saltar, o potser el ciment havia de reposar més temps…
Decidim que deixem estar els peixos fins que faci menys fred, però a la nit ja tenen una altra idea. “Aquesta idea si que és bona!”, asseguren. Fins i tot una de les cuidadores, la Maya didi, se la veu engrescada. Hem de portar ànecs!
En la tercera terrassa de l’hort, la més gran de totes, l’utilitzem per plantar tres tipus de conreu durant l’any. Al juliol hi plantem el blat, al setembre les mongetes i al desembre les patates. Així que ara toca plantar!
Aquest cop ens hem proposat cobrir més terreny que mai amb les patates. Ho aconseguirem? Primer ens hem de desfer de les enormes herbes que ocupen tot el terreny. En els trossos on havíem cultivat anteriorment hem de treure les canyes del blat de moro (encara hi són perquè en una zona les havíem mantingut per a que les mongetes s’hi poguessin enfilar). En altres trossos, on no s’havia cultivat, hem de treure totes les males herbes, i algunes són molt “males” i et deixen les mans i la roba plenes de punxes.
La Beli i la Maya desfent-se de les males herbes.
El segon pas és llaurar. Així que hem de cridar el senyor dels bous. Després d’intentar-ho uns quants dies, finalment apareix! Tothom content! Però a les dotze ja ha de marxar cap un altre camp, i ens deixa un tros sense llaurar… ho farem a mà, i sinó ja ho ampliarem quan torni a venir el senyor dels bous abans de plantar panís. De fet ja fa prou goig!
En Basu guiant als bous.
El dissabte hi ha un grup de nens que els toca treballar una estona a l’hort i amplien una mica la zona per plantar patates. Tothom està prou satisfet. De moment ho deixarem així.
És hora de plantar? No, necessitem posar-hi adob si volem que creixin bé les patates… De moment en podem plantar unes quantes amb l’adob que ens queda de búfala que vam comprar fa uns dies. I un cop se’ns acaba l’adob, parem i hi posem l’aspersor. A l’abril ja podrem recol·lectar si tot va bé!
A l’endemà anem en busca d’adob, aquest cop de gallina, és més car, però diuen que és més bo. Per no pagar el transport decidim anar-lo a recollir nosaltres mateixos. Després de caminar uns deu minuts arribem a una casa feta de fang i pedra (com moltes de les cases del poble), anem a la part de darrera on hi ha una granja de pollastres. Més enllà hi ha una pila d’adob, peles d’arròs on hi ha cagat les gallines. Els nens diuen que calen 3 o 4 mesos per aconseguir aquest adob. Nosaltres també en tindrem d’aquí un temps.
Ens donen deu sacs i dues pales i a carregar. Tots els nens grans han vingut a ajudar. Carreguen els sacs tant com poden, és el mateix preu! Fins i tot han vingut dues de les treballadores del centre a animar-nos, que maques que són (tots els nens els diuen “didi” que vol dir germana gran). La Maya didi és una dóna magnífica, molt dolça i sempre somriu. No parla anglès però cuina magníficament, i cada vegada que acabem de menjar i li diem que el menjar estava boníssim ella diu somrient tímidament “thank you”. La Beli didi es la cuidadora que es queda a dormir al centre per cuidar els nens petits. És molt energètica, i la seva veu potent fa que se la senti des de tot arreu. Les dues dones cuiden els nens com si fossin seus, les millors “didis” que podríem tenir. Els nens i Amics del Nepal tenim moltíssima sort de tenir aquestes dues dones a la casa d’acolliment, cuidant-se dels nens, d’ajudar al cuiner, de que tot estigui net, d’ajudar a la treballadora de l’hort…
Som-hi! A carregar un sac! Dos nens per cada sac. Com som nou nens i jo, en podrem portar-ne cinc i demà ja recollirem els altres cinc. L’Ashok Siwakoti, l’únic noi que tenim estudiant a classe 10, se’n riu i diu que ni parlar-ne, que portaran aquest sac i tornaran ràpidament a buscar l’altre. I afegeix sorneguerament: “la qüestió és si tu també podràs tornar a buscar el segon sac…”
Un cop el meu sac és llest, en Rojan i jo agafem un sac i ens posem en marxa. Un minut més tard ja canviem de posició… Després de deu minuts que em provat de portar el sac de les deu maneres diferents que se’ns han acudit, i ja hem demostrat que no n’hi ha cap de bona… Finalment arribem a la casa d’acolliment, i buidem el sac! Ha sigut dur, però ho hem aconseguit! En Rojan i jo piquem de mans i ens mirem cares de satisfacció, i també per fer temps i no tornar encara a buscar el segon sac.
La Santamaya i en Manoj, el nen més petit del centre, escampant l’adob que arriba en sacs blancs.
Però de cop… què???? Veiem dos sacs amb potes que venen xino-xano tots sols. Ja és mig fosc i no porto les ulleres, però finalment els sacs ja estan a prop i em quedo del tot astorat. Són les dues “didis”, que porten un sac cada una! aguantat amb una corda que carreguen al front (d’aquesta corda en diuen “namlo” en nepalès). No ens havien vingut a animar…
Les didis deixen els sacs a terra i em miren i somriuen. Jo no sé quina pinta dec fer, amb les mans a l’esquena després de l’esforç i la cara desencaixada. El nano que ha portat el sac amb mi diu: “Elles de petites sempre portaven pes amb aquests estris, nosaltres no podríem pas… cal pràctica”. Jo encara no em refaig de que la Maya didi, una dona de més de 50 anys, s’hagi transformat en super-dona i hagi carregat, aparentment sense esforç, un sac de més de 50 quilos…
Ara sí, ja podem plantar patates! El següent dissabte el grup de nens que ajuda a l’hort es posa a plantar patates. I després d’uns dies més amb les didis, voluntaris i de tant en tant algun nen i nena que s’apunta a ajudar, ja tenim 1,000 metres quadrats plantats de patates!
Alguns dels nens que ajuden el dissabte a plantar patates.La Binita avui també ha vingut a ajudar una estoneta amb les didis i a l’Edu.1,000 metres quadrats de patates!
