El Miguel i la Montse de Petit Món han vingut a conèixer el centre d’acolliment de Bhimphedi. Petit Món es una Fundació catalana que té un centre d’acolliment a Jorpati, Katmandú, anomenat “Sano Sansar” entre molts altres projectes. Ens fa molta il·lusió que finalment hagin pogut venir a visitar-nos, però encara ens porten una altra sorpresa. A la nit, en Miguel es transforma en Santa Claus! Tot i que el Nadal no es celebra gaire en aquestes terres, tothom reconeix el personatge a primera vista i en un tres i no res tot el centre es revoluciona. Apareixen nens de totes parts, corrent amb un somriure enorme a la cara i s’enganxen a Santa Claus.
Mentre els nens són al voltant d’un foc de camp, apareix en Santa Claus.En Santa Claus es va passejant pel centre.I com si fos una estrella de Bollywood, es fa fotografies amb tothom.
Un cop som tots a l’habitació, Santa Claus treu del seu sac un got de paper transformat en contenidor de caramels per a cada nen, nena, didi i voluntari. Hi ha caramels de tots sabors i fins i tot algun bombó! Aquest regal va ser preparat per la Seolmi, una noia coreana que viu a Nepal (Moltes gràcies!).
En Santa Claus dóna el got de caramels a la Maya didi.Santa Claus repartint els caramels.Somriures.
Finalment, quan tothom ja té els seus caramels. Santa Claus treu un darrer regal del seu sac: Un projector! (donació de l’Andrea i el Jordi des de Terrassa). Hi ha una gran ovació a la sala. Però quan s’acaba l’ovació, els nens més petits pregunten als nens grans en nepalès “Què és un projector?”, i quan els nens grans els ho expliquen arriba la segona ovació, aquesta encara més gran.
De seguida ho estrenem amb la pel·lícula “Evasió a la granja”, tot i que el so no és gaire bo. Però tant se val, cap dels nens es perd la primera pel·lícula del nou cinema del centre. No treuen la vista de la pantalla (un llençol blanc) fins que arriben les crispetes.
Primera projecció al centre.Y les crispetes tenen encara més èxit que la pel·lícula.
Uns dies més tard ja tenim el sistema preparat amb bon so, preparat per projectar la televisió, DVD, pendrive… Ara cada dissabte, l’únic dia de festa de la setmana (a part d’una infinitat de festivals i festivitats), veurem una pel·lícula com si fóssim al cinema.
Després de l’arribada de les gallines i acabar d’arreglar la porta del galliner els nens decideixen que volen ampliar encara més la família: dissabte aniran a buscar peixos! En Kul i un parell d’ajudants es posen a reparar unes menjadores a la zona dels animals que faran la funció de peixera.
En Saran preparant el ciment i en Sumit mirant-s’ho.En Kul reparant la menjadora i en Sumit mirant-s’ho.En Kul i en Papu arreglant l’altra menjadora/peixera.
Dissabte mengem l’esmorzar que consisteix en un plat enorme d’arròs amb suc de llenties i verdures de temporada (aquest menjar es diu Dhalbat i és el que tots els nepalesos mengen dos cops al dia, i al centre d’acolliment no en som una excepció), i muntem l’expedició per anar a buscar els peixos: 19 nens i nenes i dos adults, serem prous per capturar algun peix?
A l’hivern al Nepal és l’època seca, no plou gairebé gens en mig any. Així que el riu del costat de la casa d’acolliment no té aigua, i anem a uns 3 quilòmetres enllà, on baixa un altre riu amb una mica d’aigua, i arriba a una petita presa on els nens estan convençuts que podran trobar peixos, i de pas els nois més grans, fer una capbussada aprofitant el dia assolellat.
Els nens més grans s’avancen, i un cop arribem a l’indret l’Edu i jo, ja han capturat un parell de peixets. Després d’una hora, ja tenen 10 peixos i tres crancs. Ara toca menjar el picnic i tornar cap a casa sense deixar cap plàstic al terra… això serà més difícil que recollir peixos…
Finalment arribem al nostre destí. Les nenes van pacientment amb nosaltres, els nens els podeu veure al fons que ja porten estona pescant.Alguns dels nens, orgullosos mostrant la pesca del dia.La pesca del dia.
El ciment de la “peixera” encara no és sec, així que els peixos es quedaran a un cubell per un dia. Deixo el cubell a la porta l’habitació dels voluntaris, però el dia següent no hi és! Que estrany… Són les 7 del matí i vaig a dir bon dia als nens. Entro habitació rere habitació, alguns somriures i algunes cares incrèdules que ja sigui hora de llevar-se. En una de les habitacions, sorpresa, em trobo amb el cubell amb els peixos. Un nen diu que fora fa molt de fred per la nit… Està bé, però avui ja els posem a la seva peixera.
Finalment el temps dóna la raó al nen… un dia després de posar-los a la “peixera” tots els peixos són morts! Alguns han saltat fora de la menjadora, altres jeuen inerts al fons de l’aigua… Petit fracàs… Per què haurà passat? Els nens fan les seves hipòtesis: l’aigua és massa freda perquè no hi toca el Sol, o potser s’ha de posar una xarxa per a que no puguin saltar, o potser el ciment havia de reposar més temps…
Decidim que deixem estar els peixos fins que faci menys fred, però a la nit ja tenen una altra idea. “Aquesta idea si que és bona!”, asseguren. Fins i tot una de les cuidadores, la Maya didi, se la veu engrescada. Hem de portar ànecs!
En la tercera terrassa de l’hort, la més gran de totes, l’utilitzem per plantar tres tipus de conreu durant l’any. Al juliol hi plantem el blat, al setembre les mongetes i al desembre les patates. Així que ara toca plantar!
Aquest cop ens hem proposat cobrir més terreny que mai amb les patates. Ho aconseguirem? Primer ens hem de desfer de les enormes herbes que ocupen tot el terreny. En els trossos on havíem cultivat anteriorment hem de treure les canyes del blat de moro (encara hi són perquè en una zona les havíem mantingut per a que les mongetes s’hi poguessin enfilar). En altres trossos, on no s’havia cultivat, hem de treure totes les males herbes, i algunes són molt “males” i et deixen les mans i la roba plenes de punxes.
La Beli i la Maya desfent-se de les males herbes.
El segon pas és llaurar. Així que hem de cridar el senyor dels bous. Després d’intentar-ho uns quants dies, finalment apareix! Tothom content! Però a les dotze ja ha de marxar cap un altre camp, i ens deixa un tros sense llaurar… ho farem a mà, i sinó ja ho ampliarem quan torni a venir el senyor dels bous abans de plantar panís. De fet ja fa prou goig!
En Basu guiant als bous.
El dissabte hi ha un grup de nens que els toca treballar una estona a l’hort i amplien una mica la zona per plantar patates. Tothom està prou satisfet. De moment ho deixarem així.
És hora de plantar? No, necessitem posar-hi adob si volem que creixin bé les patates… De moment en podem plantar unes quantes amb l’adob que ens queda de búfala que vam comprar fa uns dies. I un cop se’ns acaba l’adob, parem i hi posem l’aspersor. A l’abril ja podrem recol·lectar si tot va bé!
A l’endemà anem en busca d’adob, aquest cop de gallina, és més car, però diuen que és més bo. Per no pagar el transport decidim anar-lo a recollir nosaltres mateixos. Després de caminar uns deu minuts arribem a una casa feta de fang i pedra (com moltes de les cases del poble), anem a la part de darrera on hi ha una granja de pollastres. Més enllà hi ha una pila d’adob, peles d’arròs on hi ha cagat les gallines. Els nens diuen que calen 3 o 4 mesos per aconseguir aquest adob. Nosaltres també en tindrem d’aquí un temps.
Ens donen deu sacs i dues pales i a carregar. Tots els nens grans han vingut a ajudar. Carreguen els sacs tant com poden, és el mateix preu! Fins i tot han vingut dues de les treballadores del centre a animar-nos, que maques que són (tots els nens els diuen “didi” que vol dir germana gran). La Maya didi és una dóna magnífica, molt dolça i sempre somriu. No parla anglès però cuina magníficament, i cada vegada que acabem de menjar i li diem que el menjar estava boníssim ella diu somrient tímidament “thank you”. La Beli didi es la cuidadora que es queda a dormir al centre per cuidar els nens petits. És molt energètica, i la seva veu potent fa que se la senti des de tot arreu. Les dues dones cuiden els nens com si fossin seus, les millors “didis” que podríem tenir. Els nens i Amics del Nepal tenim moltíssima sort de tenir aquestes dues dones a la casa d’acolliment, cuidant-se dels nens, d’ajudar al cuiner, de que tot estigui net, d’ajudar a la treballadora de l’hort…
Som-hi! A carregar un sac! Dos nens per cada sac. Com som nou nens i jo, en podrem portar-ne cinc i demà ja recollirem els altres cinc. L’Ashok Siwakoti, l’únic noi que tenim estudiant a classe 10, se’n riu i diu que ni parlar-ne, que portaran aquest sac i tornaran ràpidament a buscar l’altre. I afegeix sorneguerament: “la qüestió és si tu també podràs tornar a buscar el segon sac…”
Un cop el meu sac és llest, en Rojan i jo agafem un sac i ens posem en marxa. Un minut més tard ja canviem de posició… Després de deu minuts que em provat de portar el sac de les deu maneres diferents que se’ns han acudit, i ja hem demostrat que no n’hi ha cap de bona… Finalment arribem a la casa d’acolliment, i buidem el sac! Ha sigut dur, però ho hem aconseguit! En Rojan i jo piquem de mans i ens mirem cares de satisfacció, i també per fer temps i no tornar encara a buscar el segon sac.
La Santamaya i en Manoj, el nen més petit del centre, escampant l’adob que arriba en sacs blancs.
Però de cop… què???? Veiem dos sacs amb potes que venen xino-xano tots sols. Ja és mig fosc i no porto les ulleres, però finalment els sacs ja estan a prop i em quedo del tot astorat. Són les dues “didis”, que porten un sac cada una! aguantat amb una corda que carreguen al front (d’aquesta corda en diuen “namlo” en nepalès). No ens havien vingut a animar…
Les didis deixen els sacs a terra i em miren i somriuen. Jo no sé quina pinta dec fer, amb les mans a l’esquena després de l’esforç i la cara desencaixada. El nano que ha portat el sac amb mi diu: “Elles de petites sempre portaven pes amb aquests estris, nosaltres no podríem pas… cal pràctica”. Jo encara no em refaig de que la Maya didi, una dona de més de 50 anys, s’hagi transformat en super-dona i hagi carregat, aparentment sense esforç, un sac de més de 50 quilos…
Ara sí, ja podem plantar patates! El següent dissabte el grup de nens que ajuda a l’hort es posa a plantar patates. I després d’uns dies més amb les didis, voluntaris i de tant en tant algun nen i nena que s’apunta a ajudar, ja tenim 1,000 metres quadrats plantats de patates!
Alguns dels nens que ajuden el dissabte a plantar patates.La Binita avui també ha vingut a ajudar una estoneta amb les didis i a l’Edu.1,000 metres quadrats de patates!
Per tot el centre hi ha arbres de tot tipus: mimoses blaves i vermelles, mangos magnificients, lichis, llimoners, magraners, una mena de pomes/peres (“aru” i “naspati”), plataners… La manera més fàcil de saber en quina època de l’any ha estat presa una fotografia és mirar quina fruita porta a la ma algun dels nens. Ara és el temps dels pomelos.
L’Arati amb un pomelo, els encanta amb una mica de sal i xili.En Kul pelant un pomelo.En Basu demostrant una altra de les funcions dels arbres…
A la tercera terrassa on hi estem plantant patates i hi tenim la “deixalleria” i hi cremem el rebuig no orgànic, encara hi queda tros per aprofitar. En aquell terreny encara sobreviuen alguns llimoners i plataners que va plantar el passat estiu en Ricardo, un super-voluntari del país basc que ha estat treballant per millorar l’hort els darrers tres estius. Haurem de protegir-los millor perquè tenim un dels murs del centre tirat a terra, i per allà es colen contínuament cabres per menjar-se tot el que troben. Però ja ho solucionarem!
Així que amb els nens varem decidir que hi posaríem més arbres, per a tenir més fruites d’aquí uns anys. La sorpresa un dia que arribem d’uns dels viatges a Hetauda, i ens trobem amb amb una desena de cercles fets de totxo per protegir els recent plantats mangos i “arus”. I al costat un parell de nens amb un somriure d’orella a orella 😀 😀
Una de les joies del centre és el seu magnífic hort. En total té uns 5.000 metres quadrats que estan dividits en quatre terrasses diferents. En les dos terrasses que queden més elevades (situades al sud) hi cultivem tot tipus de verdures que acompanyen als dos plats diaris d’arròs. Ara en aquestes dues zones de l’hort hi podem trobar gingebre, cols, julivert, espinacs, carbasses, alls…
Santamaya didi, la responsable de l’hort, plantant un tipus d’espinacs.Dos nens del centre fent veure que estan treballant a l’hort mentre se’ls fa una fotografia.
Ara es l’hora de agafar els planters de cebes i plantar-los, però el nostre planter de cebes no ha crescut prou encara, així que en comprem a Hetauda, aprofitant una de les nostres visites, i ens posem a plantar cebes. Tot molt manual: cabem, ens ajupim i traiem les pedres i les herbes, col·loquem els planters de ceba a una distància prudencial entre ells i posem l’aspersor una estoneta. Tenim la sort que a Bhimphedi no tenim falta d’aigua ni tan sols a l’hivern, tot i ser època seca a Nepal.
La Santamaya, la Beli i l’Edu plantant iniciant la fase de plantar cebes.
Quan ja hem plantat totes les cebes, jo tinc durícies a les mans, però les tres treballadores del centre els ha semblat poc, així que em diuen que quan tornem a Hetauda hauríem de portar més planter de cebes, tres cops més que el darrer cop, per poder acabar d’omplir el tros.
Al cap d’una setmana, ja tenim unes 10,000 cebes plantades, i els nostres planters ja comencen a fer goig! D’aquí uns mesos tindrem cebes per menjar i vendre. O potser només per menjar, que en aquesta casa hi ha moltes boques…
Per poder anar actualitzant aquest bloc, i per poder tenir bona comunicació amb l’oficina d’Amics del Nepal de Katmandú i la de Barcelona, hem decidit fer arribar una línia de telèfon i Internet al centre d’acolliment. Això sona a nova aventura!
Ho apuntem a la llista de feines a fer pel proper cop que anem a Hetauda. I el diumenge 30 de novembre ja hi anem. Hem de portar a en Kamal a fer-se un “electro” per una petita arítmia que la Paula, una doctora voluntària que ha vingut a Balmandir, li ha detectat. Deixem a la Paula i en Kamal a l’hospital d’Hetauda, i en Papu, l’Edu i jo anem a la recerca de l’oficina de Nepal Telecom. Tot just sortir de l’hospital li preguntem a un conductor d’un tricicle elèctric. El senyor es gira i ens assenyala l’edifici del costat. Efectivament, allà està… Aquestes coses passen al Nepal.
Entrem i preguntem que es necessita per posar Internet a la nostra casa d’acolliment. Necessitem primer fer la línia de telèfon fixa i necessitem que ens diuen que és més fàcil si ens ho obra algú amb “nagrita” (DNI nepalès, que només tenen els nepalesos de més de 16 anys). Bé, doncs ja tornarem la setmana vinent amb en Ram, el cuiner del centre, que segur que ens ho soluciona tot!
La setmana següent tornem a Hetauda per comprar les gallines, i de pas intentar obrir la línea de telèfon. Però aquest cop en Ram ve amb nosaltres, així que segur que anirà millor que el darrer cop. Primer error, els diumenges (que al Nepal no és festa, només els dissabtes) tanquen a les 2h el servei de contractació d’Internet. Hem d’anar ràpid! Al Nepal? Hahaha
Primer anem al despatx numero 10. En aquell despatx omplim un formulari, donem una fotocopia del DNI nepalès, foto de carnet, empremtes digitals i ens diu que hem d’anar al despatx número 9, després al 15, després al 11, després a la taquilla de pagar i després tornar allà. Us sembla molt? Doncs això no va ser res… arribem a un despatx i no hi ha ningú, estan prenent te. Després anem a un altre, i no hi ha ningú. Seiem i esperem, però al cap d’una estona ve un senyor i ens diu que en aquest despatx no cal que hi anem, podem anar directament al despatx número 15…
Aquí les cues es fan així.Un d’aquests papers és la nostra solicitud…Despatx número quinze… i a sota hi posa en alfabet nepalès “out side” ¿?Si t’ho prens amb filosofia, en realitat és força divertit!
Creuem una altra porta, i està ple de cables i connexions. Som dins del sistema de telèfons fixes de la comarca? Ens hem equivocat de porta? No, al fons hi ha una porta i una noia darrera una taula que ens convida a seure. En el següent despatx ens diuen que ja són les dues i que tornem demà… “Però venim de Bhimphedi… no ens ho pot fer ara?” El senyor s’enfada una mica… El Papu argumenta que per aquests dos estrangers serà massa fer el trajecte Bhimphedi-Hetauda dos dies seguits. El senyor remuga però ens fa la solicitud. Després d’haver anat a uns 6 o 7 despatxos diferents 4 o 5 vegades, ens diuen que per avui ja n’hi ha prou. En uns cinc dies ens trucaran i haurem de tornar a Hetauda, a comprar cable telefònic, un telèfon, un router i pagar el primer mes. Aleshores els instal·ladors vindran amb nosaltres cap a Bhimphedi. Sona relativament senzill… Ja us explicarem 😛
Hetauda és una ciutat a uns 20 quilòmetres al sud de Bhimphedi. Bhimphedi és encara a la zona muntanyosa, però Hetauda ja és a l’entrada de les planícies del sud del Nepal. D’aquestes zones planes, que en algunes regions encara es conserva selva amb elefants i algun tigre, n’anomenen Terai. Per recórrer aquests 20 quilòmetres agafem el bus de les 8h, i en poc més d’una hora ja hi som. Nosaltres som uns afortunats, perquè Bhimphedi és la primera parada del bus, així que podem seure (tot i que els genolls xoquen amb el seient del davant, i això que no som gaire alts…). Asseguts a l’autobus hi ha unes trenta persones, però en el passadís hi ha unes trenta més… com més gent entra més còmodes semblen els nostres seients. El revisor es passeja entre la multitud cobrant els passatges, ningú fa mala cara! Això es el dia dia, “ke garné” (expressió nepalesa que vol dir: que hi farem).
Després de caminar uns quinze minuts des de la parada d’autobus, arribem a la “botiga” de gallines. Allà primer ens ensenyen uns pollets, però diuen que estan tots encarregats… En tot cas no volem pollets, perquè ens costaria mesos que creixessin i donessin ous, a més del risc que sen’s morin a les nits fredes. Després ens en ensenyen uns altres de la mida perfecta. Però després d’una estona ens diuen que són només per carn. Per què no poden servir per donar ous?? Són mascles… Sembla que avui no ens en sortirem…
Però quan finalment semblava tot perdut, ens porten a una altra casa, i premi! Tenen gallines joves, d’uns tres mesos, només els falta un mes per pondre, i se les veu grosses i fortes. Molt grosses… N’agafem deu! I ens les cobren a dos euros el quilo. Les lliguem per les potes, les pesem i ens les emportem.
L’Edu celebrant que hem trobat gallines joves per endur-nos-les al galliner.En Papu, ajudant a la venedora a lligar les gallines de dos en dos per les potetes.En Papu aguantant la balança romana i en Ram (és el cuiner del centre, però també és un comodí que ajuda en el que calgui) posant els pesos per equilibrar-la. El venedor, assegut, s’ho mira d’aprop.
A la caseta del costat ens venen el pinso, ho posem tot en un tricicle elèctric, i cap a la parada del bus! Les pobretes gallines encara els falta patir força fins arribar a la seva nova casa, però un cop allà tindran un parell d’anys per ser felices, ben cuidades i donar ous per als nostres nens.
Després de deixar les gallines a prop de l’estació d’autobusos encara varem haver de fer unes quantes compres. S’ha d’aprofitar els dies que vas a la ciutat. Al molí d’arròs comprem tres sacs de pellofa per a que les gallines estiguin ben còmodes. Anem a arreglar la ensulfatadora, comprem planter de cebes i anem a l’oficina d’Hetauda de Nepal Telecom per demanar que ens posin línia de telèfon i Internet al centre, però això ja és una altra història…
Finalment, anem cap a la parada d’autobús, carreguem les gallines i els sacs a la vaca de l’autobús, ens seiem als nostres seients reservats, i després d’una hora, amb algun que altre sotrac (pobres gallines… arribaran vives?) arribem a Bhimphedi després d’un llarg dia a la ciutat, sense haver tingut temps ni tan sols de dinar (ni nosaltres ni les gallines). A la “parada” del bus a Bhimphedi ja ens esperen 7 nens tot expectants, preparats per ajudar-nos amb tota la càrrega i portar-la cap al centre d’acolliment. A la porta del centre, les nenes i els nens més petits ens reben amb crits the “kukhura aayo!”, les gallines han arribat!
I les gallines arriben al galliner sanes i salves. En Kush els porta aigua amb sucre per a que es vagin recuperant poc a poc, i els posen pinso per a que mengin quan es vegin amb forces. La llanterna de l’Edu es queda encesa al galliner aquesta nit. A partir de demà ja començarem amb la rutina. I esperem que d’aquí un mes comencin a donar-nos ous!
Les gallines en el seu segon dia al galliner encara estan una mica espantades de nosaltres…N’hi ha una que ja s’ha demanat una caixa per a ella.
Tothom està molt content amb l’èxit de la missió. En Kul, un dels nois més actius del centre, ens assegura que acabaran d’arreglar el galliner amb més ciment. I els nens més petits del centre, que estan molt il·lusionats amb la nova “granja”, ja estan pensant en el proper projecte! Però encara no us avanço res…
Noooo! Tenim un petit atac d’“urush” (un tipus de bitxet) a l’habitació de les nenes. Immediatament les nenes es canvien d’habitació i desinfectem la cambra. Aprofitarem ara que està buida per pintar! I de pas també pintarem l’habitació dels nens petits que ara fa tres anys que la varem pintar per darrer cop i ja li toca. Els nens diuen que anem a fer una “festa de la pintura”! Afortunadament, l’Arun, un dels nois que va deixar el centre fa un parell d’anys i està estudiant segon de batxillerat a Hetauda, vindrà els dissabtes a ajudar-nos a pintar (havia treballat un temps pintant parets l’any passat).
I sens dubte acaba sent una festa de la pintura. Uns quants dels nois més grans, com en Sujan, en Jay (que ara s’ha canviat el nom a Anish… aquí abans de classe 10 tenen el costum de canviar-se el nom molts dels nens, molt confús…), en Papu i en Ashok es posen a pintar amb l’Arun. I en dos dies tenen les dues habitacions netes i ben netes i pintades i ben pintades. Quina bona fila que fan les habitacions ara! De tant net que està i tan bona olor que fa fins i tot en Tomi, un dels gossos del centre, es cola a l’habitació dels nens petits per fer-hi una migdiada quan no el veu ningú (li cau una bona bronca… no ho repetirà…).
L’equip de nens voluntaris pintant l’habitació dels més petits.La Sita, en Kush i la Beli didi fent el control de qualitat. Al fons en Som provant el seu llit.Ja és tot al seu lloc a l’habitació dels petits.Sembla que a en Manoj també li agrada com ha quedat!
L’Edu, el voluntari que tenim aquests mesos a Bhimphedi, ha portat de Barcelona unes fundes de llit de primera qualitat. Genial, per què els més petits es feien pipi, i els plàstics que hi posàvem abans els nens se’ls treien a mitja nit. Així que la Beli didi tenia una feinada a fer net cada matí. I amb aquestes fundes que absorbeixen el pipi tothom està molt content, els nens, i la didi.
Ara tots els nens volen que pintem la seva habitació també… “bistarai, bistarai” (poquet a poquet) els diem.
Tot i que el galliner ja és pràcticament llest, també hem de pensar en què menjaran les gallines. Necessitem blat de moro triturat. Afortunadament ja vam recol·lectar el blat de moro fa uns mesos i el varem deixar a assecar al trevol de la casa dels voluntaris.
Les panotxes de blat de moro que varem recol·lectar al mes de setembre.
Desgranem les panotxes, les netegem i les portem al molí. Es diu ràpid però no es fa tant ràpid…
Maya didi utilitzant un “nanglo” per netejar el gra abans de portar-lo al molí.
També menjaran restes del menjar dels nens i una mica de pinso de cereals que comprarem el mateix dia que comprem les gallines.
Ara sí, tot llest per rebre les gallines. Tothom està impacient i emocionat, demà anem a Hetauda a comprar deu gallines!
Abans que vinguin les gallines hem de tenir la seva casa preparada. Ja tenim un espai que serà molt apropiat a l’extrem nord de les nostres terres. Hi ha tres casetes on en algun moment havien viscut uns porcs. Dues d’elles estan força destroçades, però una es manté dempeus, com si fos el conte dels tres porquets. Al costat hi ha una altra caseta, una mica més gran, que només li falta la porta i unes quantes petites reformes. Ens hem decidit que de moment utilitzarem aquesta caseta d’uns 5 metres quadrats per allotjar-hi les nostres futures gallines! Així que ens posem mans a l’obra!
L’Edu, amb l’ajuda inestimable del Papu, comença a construir una porta del no res. Amb el marc d’un llit vell, un martell i uns quants claus rovellats col·loca miraculosament el marc de la porta. Després, amb unes lamines de fusta i un tros de tela metàl·lica que hi havia al magatzem aconsegueixen fer una porta a prova de guineus i esperem que també sigui a prova de nens… perquè del més petit al més gran no es perden detall de l’evolució de l’empresa, i alguns nens són força curiosos i destralers.
Els nanos grans, amb moltes ganes de col·laborar en el projecte, treuen del magatzem un sac de sorra i un sac de ciment que havien sobrat d’antigues reparacions. I comencen a fer morter per a segellar el marc i posar algun pedaç a la caseta de les gallines.
Una de les caixes per a les gallines és llesta.
Mentrestant, l’Edu que ja li ha agafat el gust a treballar amb claus rovellats, làmines de fusta i cadires atrotinades, construeix dues caixes on les gallines s’hi sentiran molt segures i podran pondre els ous.
En Sujan, en Kul i en Papu fent ciment per a segellar el marc de la porta.
Aprofitant que anem a Hetauda, la ciutat més propera al poble, per portar un nen a fer-se una prova mèdica i a comprar tot de materials que necessitem, aprofitem per comprar una menjadora i un dispensador d’aigua. El galliner ja és pràcticament llest!
Les caixes ja són a dins del galliner.L’edu tancant amb candau el galliner, a l’espera de les gallines.
