Hi havia una vegada una noieta amb ganes de conèixer Nepal; el seu gran somni. Quan va arribar l’hora de la veritat, viatjava un cop més a la finestra de l’avió.

L’impacte va ser tan que ja mai més res seria igual.

Després de fer una miqueta de turisme pel país amb dues companyes de la mateixa colla castellera.. es va tornar a quedar soleta. Un altre cop, aquesta vegada però amb febre. Aquesta vegada no estava en un país tropical, el paradís quedava molt lluny. Aquesta cop tenia ganes d’abandonar i de tornar. Un sentiment nou.

Llabors va arribar Balmandir, “el temple dels nens”. L’objectiu era col·laborar ajudant a 30 nens de totes les edats, abandonats pels seus pares. El que ella no sabia era que ells la salvarien a ella.

Un mes a Bhimpedi (Un poble perdut en una vall amagada i lluny de la bulliciosa Kathmandú) i em sembla com si hagués arribat la setmana passada… i es que quan estàs a gust en un lloc les hores volen. A Balmandir (Temple dels nens en Nepalí ) no existeix l’avorriment, sempre hi ha alguna cosa a fer; manualitats amb els més petits, ajudar a l’hort, pelar la verdura amb les didis, jugar a volley amb els grans, construir un canal d’aigua, estudiar a la biblioteca i fer jocs, anar d’excursió al riu, …
He viatjat per tota Àsia, però com Nepal no hi ha res. Em va impactar des del primer moment i ja mai més res tornarà a ser igual.

Us deixo amb algunes imatges d’aquests dies d’hivern inoblidables!

A Nepal el dissabte és l’únic dia festiu. Però no us penseu que per aquesta raó els nens van més dies a l’escola o les oficines obren més que a altres països, tot el contrari, sempre hi ha una bona raó per fer un dia de festa: un festival, una vaga general, una competició esportiva, la celebració d’alguna cimera…

Nepal és un país relativament petit, no arriba als 30 milions de persones, però té una diversitat cultural enorme. Per a que us feu una idea de la diversitat que us parlo, en el cens que es va fer el 2011, es va determinar que al Nepal existien 123 idiomes diferents usats com a primera llengua. Només cal observar les faccions variades dels seus habitants, alguns amb faccions mongoles i d’altres amb faccions índies… Per respectar aquesta diversitat de cultures en el calendari nepalès hi ha una llarga llista de dies festius. La majoria de festivitats només les celebren alguna de les ètnies, i si els preguntes a algú d’una altra ètnia no et sabrà dir ni el nom de la festa, però el país es para igualment.

Així doncs, els matins que els nens no van a l’escola, que en són uns quants, ens dividim en grups i cada grup s’encarrega de la neteja i millora d’una zona diferent de la casa d’acolliment. La darrera setmana els nens han tingut un dia de festa i dos de vaga, així que hem pogut fer moltes millores: Millora de la zona dels residus, neteja d’algunes zones de plàstics i herbes, retirada de pedres a la zona de joc, i la gran obra: creació d’un super-canal per canalitzar l’aigua que surt de la cuina i les piques de rentar la roba i les mans fins al final de l’hort.

Fins ara es feia cada dia un bassal a una zona de l’hort i s’acumulava fang al camí dels lavabos, esperem que l’obra funcioni, almenys per un temps…

El Miguel i la Montse de Petit Món han vingut a conèixer el centre d’acolliment de Bhimphedi. Petit Món es una Fundació catalana que té un centre d’acolliment a Jorpati, Katmandú, anomenat “Sano Sansar” entre molts altres projectes. Ens fa molta il·lusió que finalment hagin pogut venir a visitar-nos, però encara ens porten una altra sorpresa. A la nit, en Miguel es transforma en Santa Claus! Tot i que el Nadal no es celebra gaire en aquestes terres, tothom reconeix el personatge a primera vista i en un tres i no res tot el centre es revoluciona. Apareixen nens de totes parts, corrent amb un somriure enorme a la cara i s’enganxen a Santa Claus.

Un cop som tots a l’habitació, Santa Claus treu del seu sac un got de paper transformat en contenidor de caramels per a cada nen, nena, didi i voluntari. Hi ha caramels de tots sabors i fins i tot algun bombó! Aquest regal va ser preparat per la Seolmi, una noia coreana que viu a Nepal (Moltes gràcies!).

Finalment, quan tothom ja té els seus caramels. Santa Claus treu un darrer regal del seu sac: Un projector! (donació de l’Andrea i el Jordi des de Terrassa). Hi ha una gran ovació a la sala. Però quan s’acaba l’ovació, els nens més petits pregunten als nens grans en nepalès “Què és un projector?”, i quan els nens grans els ho expliquen arriba la segona ovació, aquesta encara més gran.

De seguida ho estrenem amb la pel·lícula “Evasió a la granja”, tot i que el so no és gaire bo. Però tant se val, cap dels nens es perd la primera pel·lícula del nou cinema del centre. No treuen la vista de la pantalla (un llençol blanc) fins que arriben les crispetes.

Uns dies més tard ja tenim el sistema preparat amb bon so, preparat per projectar la televisió, DVD, pendrive… Ara cada dissabte, l’únic dia de festa de la setmana (a part d’una infinitat de festivals i festivitats), veurem una pel·lícula com si fóssim al cinema.

Per poder anar actualitzant aquest bloc, i per poder tenir bona comunicació amb l’oficina d’Amics del Nepal de Katmandú i la de Barcelona, hem decidit fer arribar una línia de telèfon i Internet al centre d’acolliment. Això sona a nova aventura!

Ho apuntem a la llista de feines a fer pel proper cop que anem a Hetauda. I el diumenge 30 de novembre ja hi anem. Hem de portar a en Kamal a fer-se un “electro” per una petita arítmia que la Paula, una doctora voluntària que ha vingut a Balmandir, li ha detectat. Deixem a la Paula i en Kamal a l’hospital d’Hetauda, i en Papu, l’Edu i jo anem a la recerca de l’oficina de Nepal Telecom. Tot just sortir de l’hospital li preguntem a un conductor d’un tricicle elèctric. El senyor es gira i ens assenyala l’edifici del costat. Efectivament, allà està… Aquestes coses passen al Nepal.

Entrem i preguntem que es necessita per posar Internet a la nostra casa d’acolliment. Necessitem primer fer la línia de telèfon fixa i necessitem que ens diuen que és més fàcil si ens ho obra algú amb “nagrita” (DNI nepalès, que només tenen els nepalesos de més de 16 anys). Bé, doncs ja tornarem la setmana vinent amb en Ram, el cuiner del centre, que segur que ens ho soluciona tot!

La setmana següent tornem a Hetauda per comprar les gallines, i de pas intentar obrir la línea de telèfon. Però aquest cop en Ram ve amb nosaltres, així que segur que anirà millor que el darrer cop. Primer error, els diumenges (que al Nepal no és festa, només els dissabtes) tanquen a les 2h el servei de contractació d’Internet. Hem d’anar ràpid! Al Nepal? Hahaha

Primer anem al despatx numero 10. En aquell despatx omplim un formulari, donem una fotocopia del DNI nepalès, foto de carnet, empremtes digitals i ens diu que hem d’anar al despatx número 9, després al 15, després al 11, després a la taquilla de pagar i després tornar allà. Us sembla molt? Doncs això no va ser res… arribem a un despatx i no hi ha ningú, estan prenent te. Després anem a un altre, i no hi ha ningú. Seiem i esperem, però al cap d’una estona ve un senyor i ens diu que en aquest despatx no cal que hi anem, podem anar directament al despatx número 15…

Creuem una altra porta, i està ple de cables i connexions. Som dins del sistema de telèfons fixes de la comarca? Ens hem equivocat de porta? No, al fons hi ha una porta i una noia darrera una taula que ens convida a seure. En el següent despatx ens diuen que ja són les dues i que tornem demà… “Però venim de Bhimphedi… no ens ho pot fer ara?” El senyor s’enfada una mica… El Papu argumenta que per aquests dos estrangers serà massa fer el trajecte Bhimphedi-Hetauda dos dies seguits. El senyor remuga però ens fa la solicitud. Després d’haver anat a uns 6 o 7 despatxos diferents 4 o 5 vegades, ens diuen que per avui ja n’hi ha prou. En uns cinc dies ens trucaran i haurem de tornar a Hetauda, a comprar cable telefònic, un telèfon, un router i pagar el primer mes. Aleshores els instal·ladors vindran amb nosaltres cap a Bhimphedi. Sona relativament senzill… Ja us explicarem 😛

Noooo! Tenim un petit atac d’“urush” (un tipus de bitxet) a l’habitació de les nenes. Immediatament les nenes es canvien d’habitació i desinfectem la cambra. Aprofitarem ara que està buida per pintar! I de pas també pintarem l’habitació dels nens petits que ara fa tres anys que la varem pintar per darrer cop i ja li toca. Els nens diuen que anem a fer una “festa de la pintura”! Afortunadament, l’Arun, un dels nois que va deixar el centre fa un parell d’anys i està estudiant segon de batxillerat a Hetauda, vindrà els dissabtes a ajudar-nos a pintar (havia treballat un temps pintant parets l’any passat).

I sens dubte acaba sent una festa de la pintura. Uns quants dels nois més grans, com en Sujan, en Jay (que ara s’ha canviat el nom a Anish… aquí abans de classe 10 tenen el costum de canviar-se el nom molts dels nens, molt confús…), en Papu i en Ashok es posen a pintar amb l’Arun. I en dos dies tenen les dues habitacions netes i ben netes i pintades i ben pintades. Quina bona fila que fan les habitacions ara! De tant net que està i tan bona olor que fa fins i tot en Tomi, un dels gossos del centre, es cola a l’habitació dels nens petits per fer-hi una migdiada quan no el veu ningú (li cau una bona bronca… no ho repetirà…).

L’Edu, el voluntari que tenim aquests mesos a Bhimphedi, ha portat de Barcelona unes fundes de llit de primera qualitat. Genial, per què els més petits es feien pipi, i els plàstics que hi posàvem abans els nens se’ls treien a mitja nit. Així que la Beli didi tenia una feinada a fer net cada matí. I amb aquestes fundes que absorbeixen el pipi tothom està molt content, els nens, i la didi.

Ara tots els nens volen que pintem la seva habitació també… “bistarai, bistarai” (poquet a poquet) els diem.