Escrit per la Marina Viñas voluntària de la casa d’acolliment
Les darreres tres setmanes a Balmandir hem tingut la sort de tenir el nostre “xispes” particular, en Josep Maria. Des que va arribar no ha parat quiet. Ell i el seu uniforme antimosquits –granota verda i barret – estaven preparats per posar-se mans a la feina. Aquí de feina no en falta. Tot i que sovint sorgeixen contratemps que dificulten les tasques planificades, amb paciència, insistència i persistència finalment tot s’acaba solucionant. Si cal, a cops de martell.
Algunes de les portes de Balmandir no acabaven de tancar bé, perquè les molles estaven espatllades i calia ajustar-les. Després de reparar les molles de les portes del davant i posar-ne de noves a les portes de darrera dels dos mòduls d’habitacions (sense instruccions per a muntar-les, és clar), ara ja tot obre i tanca perfectament.
També calia reparar algunes mosquiteres. Sembla que aquests insectes també els agrada molt Balmandir, n’hi ha un bon munt. De moment no sabem com eliminar-los de l’exterior, però almenys el que podem fer és intentar evitar que se’ns colin dins de les habitacions, sales i cuina. Totes les finestres tenen mosquiteres però algunes estaven foradades, així que en Josep Maria les va canviar per unes de noves. Tots plegats n’estem més que agraïts, per què no ens agrada gaire ser l’aliment d’aquests insectes.
Com potser recordareu, fa tres setmanes van arribar dos ordinadors nous. Però…com els endollem?! Tranquils. El nostre manetes particular ens fa una ampliació de la instal·lació elèctrica de la sala dels ordinadors i col·loca un endoll múltiple.
Una altra de les necessitats de Balmandir era la prolongació del desaigua dels lavabos i les dutxes, ja que el desaigua que hi havia fins ara desembocava directament al jardí fent una gran bassa d’aigua just al costat dels lavabos. Amb l’ajuda d’alguns col·laboradors de Balmandir, es va cavar una canal al jardí per poder instal·lar unes canonades i un canaló i així poder soterrar i prolongar aquest desaigua.
Per poder-nos dutxar, però, necessitem aigua. I molt sovint els dipòsits són buits. Per què? Doncs perquè la bomba-motor s’ha cremat. L’aigua de Balmandir arriba directament de la xarxa del poble i s’emmagatzema en un gran dipòsit soterrat. Aquesta aigua es distribueix a altres dipòsits situats a dalt de cadascun dels mòduls mitjançant aquesta bomba-motor per poder abastir les diferents aixetes amb una pressió “acceptable”. Sense aquest motor, els nens han d’enfilar-se dalt dels mòduls per connectar els dipòsits petits amb el gran i així distribuir l’aigua manualment.
Reparar aquesta bomba-motor ha estat una de les tasques que més s’ha resistit al nostre “xispes”. Va haver d’anar a Hetadua per comprar una de les peces que s’havia cremat i calia canviar….i un cop la va tornar a instal·lar….NO FUNCIONAVA!! Petits moments de desesperació per tota la feinada feta que semblava que no havia servit per res. Però finalment es va aconseguir que la bomba tornés a funcionar. Tornem a tenir aigua!!! Però cal anar en compte que no es torni a cremar i per això cal que la bomba estigui tancada i que no tothom pugui manipular-la. Es per això que en Josep Maria ha fet una caixa de fusta tancada amb clau per protegir l’accés a l’interruptor.
Però al fer aquesta feina en Josep Maria es queda astorat! En aquest país no coneixen els diferencials i les preses de terra???!! Sembla increïble però és cert: no en tenen per enlloc i costa força trobar-ne per a fer-ne les instal·lacions. Però després de dedicar forces hores, el nostre xispes ha instal·lat un diferencial i amb l’ajuda d’alguns dels nanos i voluntaris s’han cavat dos forats per instal·lar la presa a terra, una per la bomba-motor de l’aigua i una per la instal·lació de Balmandir. Realment aprenem moltes coses, que a Catalunya no caldria ni preocupar-se’n. Sabeu com es fa la instal·lació d’una presa de terra? Doncs jo no ho sabia fins ara.
I això no és tot, el projecte que li feia més il·lusió al Josep Maria, i a tots nosaltres, era reparar el gronxador de Balmandir: les potes estan ben tortes, amb una inclinació que no és adequada (cosa que ha costat alguna dent a algun dels nens), i els “coixinets” ja es van trencar fa temps. A Barcelona, en Ramón Coderch – membre d’Amics del Nepal – havia proporcionat uns coixinets de primera qualitat, així que estàvem ben preparats. Es van cavar dos nous forats per redreçar les potes de l’esquerra. Com tot, aquí no hi ha cap tasca senzilla. Al cavar un dels forats, ens vam trobar amb una canonada i calia anar amb molt de compte de no tocar-la per no tenir un nou problema. Però finalment ens en vam sortir i ara ja tenim la barra amb la inclinació adequada i els suports instal·lats. Ara només falta posar-hi els gronxadors i ja podrem gronxar-nos.
Tres setmanes ben intenses. Ara ja hem acomiadat a en Josep Maria. El trobarem a faltar, a ell, la seva granota verda i el barret. I la seva empenta i energia que han fet possible tota aquesta feinada. Moltes gràcies Josep!
