Després dels exàmens, els 8 dies de festa dels nens petits i 3 per als grans ha donat molt de “joc”.
Hem visitat el camp militar (tot i que no ens han deixat passar de la porta), Dhorsing, el pon de Suping, hem anat a buscar llenya per cuinar (la India encara manté el bloqueig comercial amb Nepal, així que no tenim gas per a cuinar) i em anat al bosc a buscar “tarul” (un tipus de moniato que es menja per aquest festival anomenat Sangratri).
Visita al pont de Suping a menys d’una hora caminant de la casa d’acolliment.
També hem fet moltes activitats esportives: basquet, futbol, ping-pong, activitats dirigides pel Kul (un dels nois que estudia l’equivalent a quart d’ESO i ajuda molt a la casa d’acolliment)…
Dos equips preparats per a una cursa de relleus, dirigida per en Kul.
I els voluntaris han organitzat tot d’activitats del més divertides:
– Una gimcana per grups amb premis molt dolços:
– Un joc on els dos equips havien de memoritzar els símbols que es trobaven en la base de l’altre equip, i aleshores córrer cap a la pròpia base i reproduir-los el més semblants possibles:
En Ramesh intentant reproduir un signe que ha memoritzat de la base de l’equip contrari.I ara és el torn d’en Basudev, que sembla que també se’n sap un, de signe.
– Modelar amb fang
– I també 5 nens van participar en un concurs de dibuix, on havien de fer dos dibuixos que fan l’efecte de tres dimensions:
Dibuixos d’esquerdes!Una pilota que levita!I aquesta també!I encara una altra.Ostres! en realitat no són pilotes, són ous!Els cinc artistes participants.
Però avui diumenge els nens ja tornen a les classes, amb les piles recarregades!
Escrit per en Krishna Pudasaini, director de la casa d’acolliment de Bhimphedi:
Maghe Sankrati va ser celebrat a tot el país el 15 de gener (1r Magh 2072). Celebrem aquesta festa cada any en el primer dia del mes de Magh (mes del calendari nepalès).
Marca el final de l’hivern i el començament de la primavera. En totes les cases, famílies, amics i familiars gaudeixen del Magne Sakranti menjant mantega de búfal, Chaaku (un tipus de sucre cremat), batata, celroti (un tipus de doughnut fregit),tharul (moniato), amb altres delicioses varietats d’aliments.
En aquest dia, els devots que viuen aprop d’un riu fan un bany sagrat conegut com Snan Makan. Aquest tipus de bany sagrat es porta a terme en diferents parts del país, especialment a Chitwan, que també es coneix com Mela Makar.
Maghe Sankrati és un festival especial per a la comunitat Tharu. Ells ho celebren com el seu any nou i el dia de l’emancipació i mostren les seves danses culturals.
La comunitat Newari nomena al festival Gyhyo Chaku Sanun i el celebren menjant mantega i Chaku.
A Betrawati, un poble situat a prop Rassuvoa i Nuwakot, centenars de persones observen anualment baralles de braus com a esdeveniment de preservar els seus avantpassats. Aquest esdeveniment atrau gent dels districtes més propers com Katmandú, Dhading, Lalitpur, Makwanpur…
A la casa d’acolliment també ho hem celebrat. El dia abans, els nens van anar a la muntanya amb pales i pics per a desenterrar l’arrel que es menja en aquest festival, un tipus de moniato que anomenen “tharul”.
Al matí, tothom va menjar el dolç chaaku, amb mantega (gui). Al migdia, va ser el torn de menjar el tharul.
Alguns dels nens ajudant a les didis a pelar el tharul.
Escrit per Sergio Rodríguez, voluntari de la casa d’acolliment de Bhimphedi:
Avui hem pensat que sortir tots junts a gaudir de la natura i donar-nos un atrevit bany en aquest assolellat dia d’hivern és una bona manera d’enriquir aquesta setmana de vacances pels petits de Balmandir (els grans tenen classe). Anem d’excursió a un riu proper al barri de Dhorsing. Comença el reclutament!
Com tots estan dispersos pel recinte i molts es mostren reticents a abandonar la comoditat dels seus entreteniments diaris, com la baldufa, he intentat encomanar les ganes a crit de “Who wants adventure”? Al final hem aconseguit un bon grup (gairebé tots) i hem emprès el camí.
Alguns dels nens arribant a les cascades de Dhorsing.
L’anada ha estat amena i divertida amb una inesperada unió a l’equip d’una cabreta que ens ha seguit un bon tram, batallant amb els dos gossos de Balmandir, que també han fet tota l’excursió. Després de creuar el pont groc de Dhorsing ens hem endinsat per camins de la jungla fins arribar al riu. Aigua congelada i petites cascades ens han rebut i hem passat una molt bona estona jugant a la sorra i mullant-nos els peus.
Remullada de peus a les cascades
L’aigua està massa freda per a en Manoj!
La tornada una mica més difícil i cansada amb la separació del grup en dues parts ja que els de davant s’han equivocat de camí. El segon gran grup ens hem esperat al pont groc amb alguna cosa per menjar i aigua. Cansats però alhora contents hem fet el camí de tornada amb una il·lusió en ment: Dhalbat. I la sensació d’haver aprofitat quatre hores amb rialles i bons moments.
En les dues excursions que porto amb aquests nois i noies m’han sorprès múltiples vegades amb la seva agilitat, orientació, domini del territori, coneixements del medi i fins i tot la creativitat a l’hora de crear eines i “joguines” amb el que van trobant pel camí.
Escrit per Isabel Valero, voluntària a la casa d’acolliment de Bhimphedi
Namaste!
Aquesta setmana m’ha passat ben ràpida, però no tant als nens i nenes de classe 1 fins a classe 5 que han tingut la setmana d’exàmens. Han estat tots aquests dies estudiant de valent per poder aprovar-ho tot.
Cada matí, desprès del got de llet amb arròs, han estudiat una hora. De tant en tant, els voluntaris els preguntàvem el que els entrava a l’examen per comprovar que s’ho sabien. I sí, la veritat és que s’ho memoritzen tot amb molta facilitat!
Alguns dels nens estudiant abans d’anar a l’escola a fer l’examen
Desprès d’agafar forces menjant el dalbhat, feien una última repassada i es preparaven, una mica nerviosos, per afrontar l’examen.
Dues hores després ja teníem els nens i nenes de tornada a la casa d’acolliment. Tornaven ben contents, no sé exactament si per què s’havien tret un examen de sobre, sense pensar si l’aprovarien o no, o perquè els hi havia anat bé i sabien que traurien bona nota. En tot cas cada cop que els preguntàvem com havia anat l’examen sempre ens deien: “Very good!”.
Després de distreure’s unes hores, una altra hora d’estudi. Aleshores, a les 4 de la tarda, quan els grans arribaven de l’escola, en Kul, un dels joves de la casa d’acolliment, els dirigia en una sessió d’activitats esportives. En Kul ajuda moltíssim a la casa d’acolliment, tant en l’hort i granja, com cuidant els nens petits.
Desprès de sopar, ens posàvem tots un altre cop a estudiar tot el temari de l’examen del dia següent. I així, durant 8 dies.
El divendres van acabar els exàmens, i ara, de premi, tenen una setmana sencera sense classe!
Aquesta setmana, ja no els fem estudiar gaire, i en canvi anem a fer excursions, fem activitats lúdiques (jocs de camp, utilitzar l’ordinador, jugar al mecano, a les baldufes que es fabriquen ells mateixos…). Al vespre, aprofitem per posar pel·lícules en anglès i passar una estona ben relaxada tots junts.
En Som, Bisho, Raju, Santa i la Isabel pintant una de les parets de la biblioteca.En Ramesh i en Ramraj ajudant a pintar el mural de la biblioteca.
Aquesta setmana segur que els hi passa molt més ràpida!
Amics del Nepal, apart de gestionar el centre d’acolliment de Bhimphedi, col·labora amb altres quatre centres d’acolliment. Un d’ells, Siphal Child Protection Home, s’encarrega d’acollir nens que tenen els seu pare o mare a la presó. Aquest centre d’acolliment ha hagut d’acollir molts nens i nenes després del terratrèmol, alguns nens que van perdre els pares en el terratrèmol, i altres que vivien en altres centres d’acolliment que van ser afectats i es van haver de desallotjar.
Un dels nois que vivia en aquest centre d’acolliment de Siphal, l’Arjun, que està estudiant classe 8, un any força important, va sol·licitar si podia ser traslladat al centre d’acolliment de Bhimphedi. Després de considerar aquesta possibilitat amb NCO (organització semi-governamental propietaria dels centres d’acolliment de Siphal i Bhimphedi) varem concloure que el millor per al benestar d’aquest noi i del seu germà petit d’onze anys, en Santa, era acceptar la seva sol·licitud i traslladar-los a Bhimphedi.
Així doncs, un cop es van acabar les vacances de Tihar, vaig anar a buscar els dos germans per portar-los cap a Bhimphedi. Però és clar, aquí res és tant senzill… Primer vaig a la oficina de NCO, allà em diuen que ells no poden fer la carta de trasllat en aquell moment perquè el arxiu dels dos nens és a Siphal. Així doncs em diuen que faran la carta a Siphal, i jo puc anar directament el dia següent a la casa d’acolliment i recollir als nens. Però no me’n fio, no pot ser tant fàcil.
Decideixo anar a Siphal el mateix dia per a preguntar si l’endemà serà tant fàcil. Diuen que no, que ells no poden escriure la carta, l’oficina de NCO els ha d’enviar la carta a ells. Jo dic: “Ells m’han dit que no podien per què no tenien l’arxiu dels nens… podeu trucar a l’oficina?”. Truquen i acorden que enviaran l’arxiu, aleshores ells faran la carta i l’enviaran a Siphal… Això es complica… A més diuen que ara no tenen personal per a portar l’arxiu a les oficines, ho faran demà al matí… que just…
De pas els pregunto si em poden ensenyar el certificat del curs passat (el curs va acabar a l’abril), l’hauré de donar a l’escola de Bhimphedi per a la inscripció. Nova sorpresa, no el tenen, l’escola encara no l’ha preparat… Pregunto que he de fer per aconseguir-lo… i em diuen que necessito una altra carta d’un altre departament de NCO per a donar-la a l’escola… mare meva… em sembla que demà no podrem anar cap a Bhimphedi… Els demano que tornin a trucar a l’oficina per demanar-los que demà preparin la carta per a l’escola també.
A l’endemà, ben d’hora, torno cap a la casa d’acolliment per assegurar-me que envien l’arxiu dels nens a les oficines. Quan arribo diuen que ja ho han fet! El dia comença bé!
Els responsables que han de fer les cartes no arribaran a l’oficina fins a les 10, així que mentrestant vaig a comprar un escalfador elèctric per a cuinar, i li porto a un dels joves que viuen per Katmandú. Ja fa un mes que hi ha bloqueig comercial, i ja se li ha acabat el gas i no pot cuinar… Així podrà cuinar a les hores que no tallen la llum (a l’hivern unes 12 hores al dia tallen la llum). Em costa 5 euros, que ben valen el somriure del noi quan veu el fogonet.
Vaig a les 10:30 a l’oficina i els demano les cartes. Em fan seure. Passen dues hores i segueixo assegut… Aleshores em diuen que el mecanògraf avui té vacances, i la resta de personal no és gaire ràpid teclejant en nepalès. Finalment em donen les cartes, i em dirigeixo, caminant a Siphal (el transport és més complicat del normal, que ja ho era, ara que hi ha el bloqueig i hi ha molt poc accés al petroli).
Arribo a la casa d’acolliment, agafo el germà gran i anem a l’escola a demanar el certificat. Una hora després ja sortim amb el certificat. Té algun error, però no dic res o encara hauré d’esperar mitja hora més.
Tornem a la casa d’acolliment. Va, anem cap a Bhimphedi! En Santa no hi és? És a l’escola… sort que és a prop. El germà el va a buscar, es canvia l’uniforme, i agafen les maletes. Després de viure 8 anys en aquest centre d’acolliment, marxen a una nova casa, amb nous “germans”, nous “pares”, nova escola, noves il·lusions, nou tot. El germà gran, al taxi està silenciós, amb els ulls humits, i cada cop que el miro somriu. Al germà petit quan li pregunto si està content o trist de marxar, em diu: “Ambdues coses”. Se’ls veu serens, però no indiferents. Sense dramatisme però conscients de la importància del moment. M’agrada com ho estan portant.
Quatre hores després arriben a la seva nova casa. Els reben molt bé, i en pocs dies ja no sabríeu distingir quins són els nens que han arribat recentment.
Santa a la dreta, al seu costat la Paula, doctora voluntària d’Amics del Nepal, que treballa a Mianmar a Creu Roja Internacional i que ens ha vingut a veure en una visita llampec en una setmana de vacances. En Poques hores que va ser a la casa d’acolliment, va fer netejes dentals i va fer fotografies per cada nen amb una càmera Polaroid.Foto de la càmera Polaroid de l’Arjun, Santa i meva.En Santa jugant al carron board, joc similar al billar molt popular al Nepal.
L’Arjun i el Sujan, els dos estudien junts a vuité (equivalent a 2n d’ESO).
En Santa, que ve d’estudiar a una escola pública, el volen baixar de curs, però el veiem treballador i amb ganes de quedar-se a quart, amb els altres tres nens i una nena de la casa d’acolliment que estudien a quart. Així que acordem amb els professors que ajudarem molt al Santa per a que es posi al dia en aquests quatre mesos que queden. Els professors no ho acaben de veure clar, però el Santa està treballant molt, i sempre amb un somriure.
Ah, i a més tres també han nascut tres cabretes al centre d’acolliment! La família no para de creixer!
Alguns dels nens i nenes del centre d’acolliment si que tenen algun membre a la seva família fora de la casa. Exemples d’aquest fet són dues de les nenes del centre, que tot i que la situació familiar no permet que visquin permanentment amb la seva família, si que intentem que durant les vacances els visitin i hi convisquin el màxim de temps possible per tal que els seus vincles familiars siguin el més forts possibles.
Així doncs, aquests dies hem anat a portar a la Sita i la Binita als seus pobles, una molt bona excusa per a fer excursions amb les altres nenes del centre i les cuidadores i visitar nous llocs.
El dissabte varem anar a casa del pare de la Binita. Per arribar-hi vam haver d’agafar un autobús, i després demanar a un camió que ens portés a la cabina. I poquet a poquet varem arribar al seu poble, situat a prop de Daman, a més de 2.000 metres d’altitud.
Prenent te amb llet a la casa del pare de la Binita, construïda després del terratrèmol.
Visita al monastir budista que es troba aprop de la casa del pare de la Binita.
Jugant al pati del col·legi on la Binita va estudiar primer de primària abans d’anar a viure a la casa d’acolliment.
El diumenge en canvi varem anar cap a les planícies més enllà d’Hetauda (Terai) a casa la mare de la Sita (re-casada després de que el pare de la Sita perdés la vida).
Amb la família de la Sita.
Totes les nenes i cuidadores s’ho van passar molt bé canviant d’escenari un parell de dies. Però varem tornar una mica tristos al deixar dues de les nenes a casa seva per uns dies. Però aviat tornaran per seguir totes les activitats que fan al centre d’acolliment.
De camí cap al centre d’acolliment ja varem començar a veure les conseqüencies del terratremol de 7,5 a l’escala de Richter. Moltes de les cases del poble, fetes de pedra i fang, han estat afectades pel terratremol, algunes tenen esquerdes, algunes els falta un troç de paret, i a algunes estan del tot destroçades. Poques cases han quedat intactes.
Afortunadament, molta de la gent era a la pista esportiva (veure el post de l’acte) i altres eren fora de casa, així que no sembla que hi hagi ferits, però la gent es veu molt afectada, especialment aquells que han perdut la casa i botiga.
Ens afanyem per anar cap al centre amb els nens i trobar-nos amb la resta de nens i veure si tots estem bé.
A la casa d’acolliment, només la casa de voluntaris, un edifici antic de la dinastia Rana, ha quedat afectada. No hi ha llum, ni funcionen els telefons ni els mòbils. Tampoc tenim bateria ni als mòbils ni als ordinadors…
Al cap d’una estona el terra torna a tremolar, aquest cop de forma molt més suau, tothom es pregunta si tornarà un terratremol fort. Van arribant rumors i noticies barrejades, així que no sabem amb certesa com esta la resta del país.
Sembla que no hi ha hagut ferits greus a Bhimphedi, però molta gent ha perdut les seves cases. Dels quatre treballadors que tenim al centre, la Beli i el Ram, les seves cases han quedat inhavitables, i les cases dels altres dos treballadors, la Maya i la Santamaya, han quedat esquerdades. Tothom està trist, però sobretot està espantat. Tothom dorm al carrer, les cases, que sempre els han fet sentir segurs dels perills de l’exterior, són ara un lloc perillòs. Així, dormint tothom junt al carrer passen les hores amb els familiars i amics, donant-se suport uns als altres.
Durant la nit hi ha 5 o 6 rèpliques del terratremol, són rèpliques suaus, però prou fortes per fer tremolar el terra i els cors compongits de tots els habitants del poble.
A l’endemà es respira la tensió. Seguim incomunicats i ens arriben noticies confuses, alguns diuen que s’espera un terratremol encara més fort que l’anterior. Les escoles, botigues i centre mèdic, tot és tancat. Però és carrers són plens de gent, agrupats en grups tots parlant del mateix tema: “ha estat el terratremol més fort que he viscut”, “no n’hi ha hagut cap d’igual en els darrers 80 anys”, “Com és que no paren les rèpliques?”, “n’hi haurà un de molt fort, segur, diuen que serà aquesta nit…”.
A la nit encara es complica més la situació, sembla que aquesta nit hi haurà tempesta… La gent no s’atreveix a entrar a les cases perquè estan convençuts que hi haurà un terratremol de nivell 9, però tampoc poden dormir a la interpèrie aquesta nit… Les treballadores del centre venen a dormir amb els seus fills a la casa d’acolliment i dormim tots junts a una habitació, aprop de la sortida. Aquesta nit hi tornen ha haver un parell de rèpliques, però molt suaus.
A l’endemà, finalment ja torna la llum i podem carregar els mòbils i comunicar-nos amb el món exterior i tranquilitzar els nostres amics i familiars. També arriben els diaris i veiem que a Katmandú i Sindupalchowk el terratremol ha estat devastador. El diari parla de 3000 morts i que poden arribar a 8000. Són uns dies tristos però hem de fer el cor fort, somriure i donar-nos suport entre tots.
A la nit, posem una pel·licula projectada a l’exterior, just quan està acabant la pel·lícula hi ha una petita rèplica. Ja són molt suaus però no s’acaba de tranquil·litzar la situació… Esperem que aquesta nit ja no en tinguem cap més. Ara, mentre alguns dels nens ja ronquen, estem escribint aquest post, i intentarem fer-lo arribar a barcelona pel mòbil, i així ens el puguin penjar. Si l’esteu llegint és que hi ha hagut sort, i l’ajuda inestimable dels voluntaris de Barcelona. Moltes gràcies! Per a ells, i per a vosaltres per seguir-nos.
Una forta abraçada des de Bhimphedi. I seguim en contacte!
Gràcies a un projecte del Rotary Club de Kantipur, amb el suport economic provinent d’Espanya coordinat per Juan José Rodriguez, s’ha construit una pista multiesportiva al poble de Bhimphedi.
Ja fa anys que se’n parlava, que es planejava i que estava en procés de construcció. I ara, finalment el projecte de la pista esportiva s’ha completat i ja es pot jugar a basquet, futbol sala, voleibol, badminton…
Tot i que ja fa dies que molta gent del poble ja estava utilitzant la pista, el dia 25 d’abril fem la inauguració oficial. Els promotors del projecte de Madrid i Katmandú venen a Bhimphedi, i amb ells tot de personalitats incloent el ministre d’esports del país. El dia 25 d’abril hi ha el gran esdeveniment al poble de Bhimphedi!
Ja fa un mes els organitzadors del esdeveniment ens van demanar a la Laura i a mi que organitzessim un partit de basquet d’exibició amb nens del centre d’acolliment i del poble.
Així que aquest mes hem hagut de treballar dur, perquè els nens no ens perdonaven cap entrenament, cada tarda de 4h a 6h, i molts dies també al matí de 6:30 a 8h haviem d’anar a la pista esportiva i ensenyar-los a jugar a bàsquet. I això per què els aturavem que si no haguéssin estat tot el dia a la pista.
Els nens i nenes han après molt ràpid a jugar i els promotors ens van regalar equipacions i bambes que vam repartir el dia de l’esdeveniment, així que semblavem un equip de debó! I qué bé que jugaven amb les bambes després d’entrenar sempre amb xancletes (aquí al Nepal gairebé tothom va amb xancletes, tan se val si és estiu, hivern, plou, han de pujar una muntanya o treballar a la construcció). En Ram Raj, l’estrella d’un dels equips ha decantat el partit per l’equip taronja, amb les seves entrades molt ben executades, tot i que com només fa una setmana que les sap fer i encara conta els passos amb veu alta “one, two, throw!”.
Després del partit de bàsquet, de cinc minuts, van arribar els discursos. Dues hores de discursos on tothom es va avorrir infinitament… Finalment decideixen que ja n’hi ha prou, i alehores deixen que els nens del poble facin unes quantes dances, “però ràpid que es posarà a ploure” diu el mestre de cerimonies…
Però no és la pluja el que acaba amb l’acte. El terra comença a tremolar, és un terratremol! Mirem cap al poble, i veiem com cases per tot arreu es comencen a esfondrar. També a les muntanyes, on hi ha cases aillades, també es veuen columnes de fum.
Després d’un llarg minut el terra torna a semblar sòlid de nou, tot i que ja no ens el mirem amb els mateixos ulls que abans, tothom està molt espantat, ningú havia viscut un terratremol com aquest… i tothom està molt preocupat de quines consequencies haurà tingut, i si haurà parat definitivament o tindrà rèpliques. Tots tornem ràpidament cap al poble…
El dia 25 d’abril hi ha el gran esdeveniment al poble de Bhimphedi! Tot i que ha estat un esdeveniment totalment diferent del que tots esperavem…
