Taller fet per Mercè Vega Castellví, apicultora i artesana.
Aquesta setmana hem estat treballant sobre les abelles. Gairebé tots els nens sabien que aquests petits insectes produeixen la mel. Però no sabien com funciona un rusc o com fabriquen la mel?
La primera activitat que va preparar la Mercè va servir per a diferenciar els tres tipus d’individus que formen part d’un eixam: la reina, les obreres, i els abellots. Cada nen va retallar i fer la seva pròpia abella.
D’aquesta manera vam explicar quines feines feia cada individu, de què estava constituït un rusc i perquè les abelles són tant importants per a la pol·linització.
L’endemà vam començar a preparar un mòbil per penjar al passadís. Vam començar dibuixant abelles obreres i abellots, flors de diferents colors i vam fer hexàgons per a poder construir el rusc.
Aprenent a fer hexàgons. Utilitzar un compàs no es cosa fàcil.Pintant els hexàgons per a poder construir un rusc.
Aquesta activitat ens va permetre parlar sobre el rusc i com s’organitzen les abelles. El centre hi ha la reina ponent ous i les larves que van creixent i transformant-se. A l’exterior hi ha les reserves de pol·len i de mel.
Va ser en aquest moment en el qual vam parlar de com s’extreia la mel del rusc. La Mercè, que havia estat apicultora, va portat una fumera i unes mascaretes. Als nens els va encantar provar-ho!
Per acabar la setmana vam fer un mural amb tota la informació que havien recollit durant la setmana. Aquest és el resultat final.
Escrit per la Joana Alsina voluntària de la casa d’acolliment
A Balmandir, a les sis del matí es prepara el te pels més grans i s’escalfa la llet de búfala pels més petits. Cada dia es compren 5 litres de llet fresca, que durant la resta de l’any s’acaba en un obrir i tancar d’ulls. A l’hora de l’estudi ja no en queda ni una gota! Però com alguns ja sabeu, estem en unes dates molt especials i alguns dels més grans han marxat per celebrar el Dashain. Així doncs, cada dia ens sobren uns quants litres de deliciosa llet de búfala. Fer mozzarella ens va semblar massa arriscat, així que vam decidir intentar fer iogurts.
Transformar la llet en iogurt no és gaire complicat; només es necessita una ració de iogurt de mostra – que permetrà transformar la llet-, un termòmetre – per poder mesurar la temperatura de la llet i de l’aigua – i una iogurtera. Aquí a Bhimphedi no tenim ni iogurtera ni termòmetre, però tot i així vam decidir intentar-ho.
Cada dia agafem dos litres de llet i la pasteuritzem. Un cop ja ha bullit, la deixem refredar al mateix temps que posem una altra olla amb aigua al foc que farà la funció de iogurtera. Un cop la llet s’ha refredat una mica i creiem que està a 46 graus, hi afegim un iogurt i ho remenem intentant que no quedin grumolls. Amb un colleró omplim els gots metàl·lics i els posem dins de l’olla al bany maria.
Els iogurts al bany maria.
Quan tots ja són dins ho tapem amb un plat i perquè l’escalfor no se’ns escapi hi posem cinta aïllant. Un cop tot està llest ho emboliquem amb una manta perquè l’escalfor es guardi durant tota la nit, com si fos una iogurtera.
Desitjant que surtin bons iogurts.
L’endemà al matí, abans de fer el te obrim l’olla i… a veure què ens trobem! Com que no tenim termòmetre un dia tenim iogurts líquids, un altre iogurts agrumollats i de tant en tant iogurts com cal. No ens agrada la rutina així que ja ens va bé. Els guardem a la nevera fins que en tenim suficients per a tots els nens i cada tres dies a Balmandir hi ha iogurts per berenar!
Escrit per Joana Martínez, voluntària de la casa d’acolliment
La setmana passada van arribar a la nostra casa d’acolliment tres noves habitants disposades a compartir amb nosaltres un bon grapat d’aventures. No van arribar en jeep ni en autobús, ni en cap mitjà de transport convencional. Tampoc presenten les característiques habituals de la majoria de nouvinguts que arriben de visita o per quedar-s’hi una temporada llarga. Això si, les nostres noves companyes han vingut per quedar-se i van tenir una càlida benvinguda de part de tots aquells que érem a Balmandir per rebre-les. Ja us feu a la idea de qui es tracta? Voleu una pista més? Són peludetes, suaus com un peluix, gracioses i moníssimes! Ara si…?
Les noves habitants de Balmandir no són ni més ni menys que tres cabretes recent nascudes! Ja fa uns mesos que quatre de les cabres estan embarassades i poc a poc aniran naixent les petitones. De moment ja en tenim tres, que van arribar amb menys d’una setmana de diferència i esperem amb impaciència que la resta de cosinetes arribin durant les següents setmanes.
En Kush tenint cura tant de la mare com de la filla!Les dues germanetes recent nascudes amb prou feines s’aguantaven de peu.La mare carinyosa amb la petita.En Kush amb tota la família.
Les didis i en Kush van tenir cura en tot moment que les mares tinguessin un part el més còmode possible i que les petitones estessin ben ateses durant les seves primeres hores de vida. En Kush és el nostre nen pastor, s’ocupa de treure a pasturar els animals, d’alimentar-los correctament, de guarir-los quan tenen alguna ferida… fins i tot els posa producte antipolls i els desparasita quan cal! Així doncs, com ja us podeu imaginar, l’arribada de les cabretes ha estat un bonic esdeveniment i haurieu de veure com es desviu amb elles!
La resta de Balmandir vam anar passant per a donar-los la benvinguda corresponent i desfer-nos en “ooooois” i “aaaaais” veient-les fer els seus primers passets maldestrament i la gran aventura que va representar per a elles aconseguir arribar correctament a la mamella de la mare assedegades. Us deixem algunes de les seves primeres fotografies per a que també en pogueu gaudir! Fins aviat!
La didi Maya, en Santa i jo amb les cabretes.Les dues germanetes.La més petita de la família!En Kush ajudant a la més petita a trobar menjar!
Què fan dos nepalesos, un català i quatre bascos a les 4 del matí a una remota vall del Nepal?
Ens espera una caminada d’una hora fins Damar, on hem quedat per recollir a la nostra Búfala (bhaisi en nepalès) i la seva cria mascle. Està clar, el que fa que la pujada sigui més suportable… i per sort en Damar ens acullen amb un deliciós te fet, com no, amb llet de búfala acabada de munyir.
Al cap d’una estona ens porten la nostra búfala… aquí comença la part més interessant del matí: baixar per la llarga pista fins a Bhimphedi sense que se’ns estimbin o es parin a descansar a la meitat del camí… Dues hores més tard arribem a Balmandir i els nens les reben amb crits i carreres i les acompanyen fins a la seva nova casa… i abracen i rebreguen per primera vegada al petit de la família.
—-
Aquestes últimes setmanes hem estat immersos en la preparació de la quadra per a les búfales i les cabres (bakhara en nepalès). El primer que vam haver de fer va ser buidar l’espai que anàvem a utilitzar com quadra ja que estava ple de bigues de fusta. Algunes d’elles eren molt llargues i pesades pel que vam haver de demanar ajuda als treballadors de la presó. Després que el Dani visités la presó almenys deu vegades per demanar-los ajuda per fi van venir…
Dues setmanes més tard, per fi, vam tenir l’espai buit, de manera que vam començar amb les reparacions… i semblava fàcil: una de les bigues estava partida, un dels pilars totalment podrit, en substituir aquest vam haver de moure el del costat, la xapa que feia de paret del darrere estava posada amb l’ondulació al revés de manera que l’aigua entrava com una cascada, la teulada necessitava arranjaments, fer la porta no va ser gens fàcil, vam col·locar una antiga porta metàl·lica inutilitzable com a part de la paret (i com pesava!), vam posar 6 pilars per lligar a les búfales, una capa de formigó per aplanar l’interior i donar-li pendent per a que el pipi de les bufales surti cap al canal,, tel·la metàlica per a que no entrin masses mosquits per l’obertura de la paret… A poc a poc la quadra va anar prenent forma. Entre tant també vam fer una petita ampliació a la caseta per col·locar-hi les cabres (anteriorment ja teníem ànecs i gallines, i una gossa amb tres cries de menys d’un mes d’edat. Aquest orfenat s’està convertint en una granja!).
D’altra banda les cabres i les búfales necessiten herba, molta herba… així que hem dedicat tota la part baixa del terreny d’horta per a plantar herba: Primer van venir a passar els bous, després vam retirar totes les herbes i mala herba restant, i després vam anar sembrant a poc a poc les llavors… al d’uns dies repetim el procés en l’altra meitat del terreny. Però clar, per separar la zona de pastura de la zona d’horta cal una tanca… així que, què millor que construir-la nosaltres mateixos! Aquesta història la deixem per a un proper post …
Finalment, després de moltes preparacions tenim búfales a la nostra granja!!
Nerea y Mikel
Voluntaris de llarga estada d’Amics del Nepal per a la casa d’acolliment de Bhimphedi i el programa de reconstrucció i millora de la vivenda afectada pel terratrèmol.
P.D. Us hem explicat que Ricardo i Jorge van venir de Kathmandu abans d’ahir i van portar 4 conills? Sí. A Balmandir també tenim conills.
Ja fa gairebé dos mesos que vam portar les gallines d’Hetauda, i encara no ens han donat ni un sol ou. Cada matí anem al galliner esperançats i en sortim amb les mans a la butxaca.
Les didis ens diuen que si no posem un gall les gallines pondran més tard i menys sovint. De veritat? Doncs haurem de comprar un gall… però els galls aquí són tant grossos que fan por! Després de negociar-ho amb en Kush, decidim que comprarem un gall, però que encara no sigui gaire gros, que no volem que trenqui la pau del galliner.
Ja tenim gall.I fa prou goig.
Per un sol gall no val la pena anar a Hetauda, el comprem per 3 euros el quilo (no són barats els animalons aquí). I el col·loquem amb les gallines. El primer dia el gall està una mica intimidat, per aquestes deu gallines més grans que ell i no el paren de picotejar. Però a l’endemà ja l’han acollit a la família.
Ara no hi ha excusa, volem ous! Si amb el mascle tampoc funciona, potser acabaran tots plegats a la cassola el proper dissabte!
Dos dies després en Kul se’ns acosta amb un somriure enorme dient que té bones notícies! Tenim el primer ou!
El primer ou, tal com el va trobar en Kul.L’Edu, el voluntari que ha engegat el projecte de la granja, exultant. En Kul i la Maya sembla que no en tenien dubtes.En Kul ensenyant el primer ou de les gallines als nens que arriben de l’escola de primària.
En Kush i la Maya didi argumenten que tenir ànecs seria molt bon projecte: “Mengen arròs i cucs (no necessiten que els comprem menjar), els agrada l’aigua i per tant no tenen problemes amb les plujes de l’estiu (Monsó), i els ous són molt valorats (tres cops més cars que els de gallina) especialment pel cap d’any nepalès a mitjà d’abril.
Així doncs, aquest cop anem a Hetauda amb la missió de portar 6 ànecs, 2 mascles i 4 femelles. Semblaria una missió força senzilla, però amb l’experiència que varem tenir amb les gallines ja no ens en refiem tot i que ens han dit d’un lloc on ens els poden vendre.
Agafem un tricicle elèctric i en marxa! Ostres, és més lluny del que em pensava, després de 15 minuts encara no hem arribat. Finalment el tricicle entra per un caminet, al voltant hi ha una piscina enorme. En Ram ens explica que és una piscifactoria. A l’entrada del que semblen les oficines hi ha una dona que ens dóna la benvinguda. De seguida li preguntem on podem aconseguir els nostres sis anaguets. Ens mira com si li estiguéssim demanant pollets de col·librí… però per tots els carrers es veuen gallines i ànecs passejant… no pot ser tant difícil aconseguir 4 femelles i 2 mascles… En Ram insisteix que han d’haver ànecs, que ens han dit que algú els havia comprat aquí… No, només tenen peixos…
Tornem amb el mateix tricicle i anem parant i preguntant. Tothom ens mira com si estiguéssim demanant pollets de col·librí… Em sembla que no ho aconseguirem… I si anem al mateix lloc on varem comprar les gallines? 15 minuts més de tricicle elèctric.
Arribem a la nostra destinació i demanem on es poden comprar anaguets… Res, com si demanéssim per col·libris… com pot ser tant difícil? Entrem a un altre dels patis, no hi ha ningú, però d’un racó apareixen 5 anaguets corrent tots juntets. Ostres! Sortim tot engrescats i preguntem on estan els propietaris del pati (i el que és més important, dels anaguets). D’un quartet fosc surt una dóna. Ja gairebé ho tenim! Ens diu que els pollets costen 175 rupies cadascun (un euro i mig). “Tracte fet! Ens els emportem els cinc!” (en voliem 6 però 5 està prou bé!). “Oh, però quants dels cinc anaguets són femelles?”. Vaja… no ho sap¿? Són massa petits per a diferenciar-los… Tan se val, els posem a una caixa i cap a casa! Sort que els hem trobat, no podíem tornar a la casa d’acolliment sense ànecs, hi havia massa expectació!
Ram en el tricicle, de tornada cap al centre d’Hetauda, després de trobar els cinc ànecs, que són a la caixa de cartró.El tricicle elèctric que ens porta per tot Hetauda.
Així que arribem a la casa d’acolliment i tothom està entusiasmat. Per no estressar als anaguets no deixem entrar als nens a la zona dels animals, i s’ho miren des de la distància. Col·loquem els ànecs a la seva nova casa. Em giro i no veig a cap dels nens petits. Que estrany… s’hauran enfadat?
La Binita i la Maya didi s’encarreguen de col·locar els ànecs a la seva nova casa.Només els nois i noies més grans poden entrar a la zona dels animals avui.
Al cap d’una estona arriba un dels nens petits amb un plat. Darrera seu tots els altres nens amb cares expectants. El nano ens ensenya el plat, és ple de cucs per als anaguets! S’ho han guanyat. Ja poden entrar a veure’ls. En Kush, l’expert dels animals els dóna de menjar i la resta de gent s’ho mira des de la porta.
En Sumit porta un plat ple de……cucs per als ànecs. Ara els petits poden entrar a veure com els donem els cucs als anaguets.En Kush donant de menjar als anaguets.Els cinc anaguets menjant.Molt de plúblic mirant com els anaguets mengen.
A l’endemà els anaguets ja corren pel patí i ja es troben com a casa. Quina diferència amb les gallines que encara gairebé ni s’atreveixen a sortir del seu galliner. Però un parell de dies més tard ja es veu que hi ha alguna cosa que no va bé… dos dels aneguets no caminen amb els altres. Només seuen i descansen… Només ens queden tres anaguets…
S’hauran mort pel fred? Potser eren massa petits per mullar-se… O potser els hem toquitejat massa… Els nens decideixen que els ànecs necessiten una caixa com la de les gallines i que de moment només el Kush els cuidarà.
Treball en equip fabricant una caixa per als ànecs.
Afortunadament, dues setmanes més tard encara ens queden tres anaguets, i ja són força grans! Em sembla que aquests ens donaran ous! si hi ha alguna femella… si no com a mínim menjarem ànec a la taronja!
Després de l’arribada de les gallines i acabar d’arreglar la porta del galliner els nens decideixen que volen ampliar encara més la família: dissabte aniran a buscar peixos! En Kul i un parell d’ajudants es posen a reparar unes menjadores a la zona dels animals que faran la funció de peixera.
En Saran preparant el ciment i en Sumit mirant-s’ho.En Kul reparant la menjadora i en Sumit mirant-s’ho.En Kul i en Papu arreglant l’altra menjadora/peixera.
Dissabte mengem l’esmorzar que consisteix en un plat enorme d’arròs amb suc de llenties i verdures de temporada (aquest menjar es diu Dhalbat i és el que tots els nepalesos mengen dos cops al dia, i al centre d’acolliment no en som una excepció), i muntem l’expedició per anar a buscar els peixos: 19 nens i nenes i dos adults, serem prous per capturar algun peix?
A l’hivern al Nepal és l’època seca, no plou gairebé gens en mig any. Així que el riu del costat de la casa d’acolliment no té aigua, i anem a uns 3 quilòmetres enllà, on baixa un altre riu amb una mica d’aigua, i arriba a una petita presa on els nens estan convençuts que podran trobar peixos, i de pas els nois més grans, fer una capbussada aprofitant el dia assolellat.
Els nens més grans s’avancen, i un cop arribem a l’indret l’Edu i jo, ja han capturat un parell de peixets. Després d’una hora, ja tenen 10 peixos i tres crancs. Ara toca menjar el picnic i tornar cap a casa sense deixar cap plàstic al terra… això serà més difícil que recollir peixos…
Finalment arribem al nostre destí. Les nenes van pacientment amb nosaltres, els nens els podeu veure al fons que ja porten estona pescant.Alguns dels nens, orgullosos mostrant la pesca del dia.La pesca del dia.
El ciment de la “peixera” encara no és sec, així que els peixos es quedaran a un cubell per un dia. Deixo el cubell a la porta l’habitació dels voluntaris, però el dia següent no hi és! Que estrany… Són les 7 del matí i vaig a dir bon dia als nens. Entro habitació rere habitació, alguns somriures i algunes cares incrèdules que ja sigui hora de llevar-se. En una de les habitacions, sorpresa, em trobo amb el cubell amb els peixos. Un nen diu que fora fa molt de fred per la nit… Està bé, però avui ja els posem a la seva peixera.
Finalment el temps dóna la raó al nen… un dia després de posar-los a la “peixera” tots els peixos són morts! Alguns han saltat fora de la menjadora, altres jeuen inerts al fons de l’aigua… Petit fracàs… Per què haurà passat? Els nens fan les seves hipòtesis: l’aigua és massa freda perquè no hi toca el Sol, o potser s’ha de posar una xarxa per a que no puguin saltar, o potser el ciment havia de reposar més temps…
Decidim que deixem estar els peixos fins que faci menys fred, però a la nit ja tenen una altra idea. “Aquesta idea si que és bona!”, asseguren. Fins i tot una de les cuidadores, la Maya didi, se la veu engrescada. Hem de portar ànecs!
Hetauda és una ciutat a uns 20 quilòmetres al sud de Bhimphedi. Bhimphedi és encara a la zona muntanyosa, però Hetauda ja és a l’entrada de les planícies del sud del Nepal. D’aquestes zones planes, que en algunes regions encara es conserva selva amb elefants i algun tigre, n’anomenen Terai. Per recórrer aquests 20 quilòmetres agafem el bus de les 8h, i en poc més d’una hora ja hi som. Nosaltres som uns afortunats, perquè Bhimphedi és la primera parada del bus, així que podem seure (tot i que els genolls xoquen amb el seient del davant, i això que no som gaire alts…). Asseguts a l’autobus hi ha unes trenta persones, però en el passadís hi ha unes trenta més… com més gent entra més còmodes semblen els nostres seients. El revisor es passeja entre la multitud cobrant els passatges, ningú fa mala cara! Això es el dia dia, “ke garné” (expressió nepalesa que vol dir: que hi farem).
Després de caminar uns quinze minuts des de la parada d’autobus, arribem a la “botiga” de gallines. Allà primer ens ensenyen uns pollets, però diuen que estan tots encarregats… En tot cas no volem pollets, perquè ens costaria mesos que creixessin i donessin ous, a més del risc que sen’s morin a les nits fredes. Després ens en ensenyen uns altres de la mida perfecta. Però després d’una estona ens diuen que són només per carn. Per què no poden servir per donar ous?? Són mascles… Sembla que avui no ens en sortirem…
Però quan finalment semblava tot perdut, ens porten a una altra casa, i premi! Tenen gallines joves, d’uns tres mesos, només els falta un mes per pondre, i se les veu grosses i fortes. Molt grosses… N’agafem deu! I ens les cobren a dos euros el quilo. Les lliguem per les potes, les pesem i ens les emportem.
L’Edu celebrant que hem trobat gallines joves per endur-nos-les al galliner.En Papu, ajudant a la venedora a lligar les gallines de dos en dos per les potetes.En Papu aguantant la balança romana i en Ram (és el cuiner del centre, però també és un comodí que ajuda en el que calgui) posant els pesos per equilibrar-la. El venedor, assegut, s’ho mira d’aprop.
A la caseta del costat ens venen el pinso, ho posem tot en un tricicle elèctric, i cap a la parada del bus! Les pobretes gallines encara els falta patir força fins arribar a la seva nova casa, però un cop allà tindran un parell d’anys per ser felices, ben cuidades i donar ous per als nostres nens.
Després de deixar les gallines a prop de l’estació d’autobusos encara varem haver de fer unes quantes compres. S’ha d’aprofitar els dies que vas a la ciutat. Al molí d’arròs comprem tres sacs de pellofa per a que les gallines estiguin ben còmodes. Anem a arreglar la ensulfatadora, comprem planter de cebes i anem a l’oficina d’Hetauda de Nepal Telecom per demanar que ens posin línia de telèfon i Internet al centre, però això ja és una altra història…
Finalment, anem cap a la parada d’autobús, carreguem les gallines i els sacs a la vaca de l’autobús, ens seiem als nostres seients reservats, i després d’una hora, amb algun que altre sotrac (pobres gallines… arribaran vives?) arribem a Bhimphedi després d’un llarg dia a la ciutat, sense haver tingut temps ni tan sols de dinar (ni nosaltres ni les gallines). A la “parada” del bus a Bhimphedi ja ens esperen 7 nens tot expectants, preparats per ajudar-nos amb tota la càrrega i portar-la cap al centre d’acolliment. A la porta del centre, les nenes i els nens més petits ens reben amb crits the “kukhura aayo!”, les gallines han arribat!
I les gallines arriben al galliner sanes i salves. En Kush els porta aigua amb sucre per a que es vagin recuperant poc a poc, i els posen pinso per a que mengin quan es vegin amb forces. La llanterna de l’Edu es queda encesa al galliner aquesta nit. A partir de demà ja començarem amb la rutina. I esperem que d’aquí un mes comencin a donar-nos ous!
Les gallines en el seu segon dia al galliner encara estan una mica espantades de nosaltres…N’hi ha una que ja s’ha demanat una caixa per a ella.
Tothom està molt content amb l’èxit de la missió. En Kul, un dels nois més actius del centre, ens assegura que acabaran d’arreglar el galliner amb més ciment. I els nens més petits del centre, que estan molt il·lusionats amb la nova “granja”, ja estan pensant en el proper projecte! Però encara no us avanço res…
Tot i que el galliner ja és pràcticament llest, també hem de pensar en què menjaran les gallines. Necessitem blat de moro triturat. Afortunadament ja vam recol·lectar el blat de moro fa uns mesos i el varem deixar a assecar al trevol de la casa dels voluntaris.
Les panotxes de blat de moro que varem recol·lectar al mes de setembre.
Desgranem les panotxes, les netegem i les portem al molí. Es diu ràpid però no es fa tant ràpid…
Maya didi utilitzant un “nanglo” per netejar el gra abans de portar-lo al molí.
També menjaran restes del menjar dels nens i una mica de pinso de cereals que comprarem el mateix dia que comprem les gallines.
Ara sí, tot llest per rebre les gallines. Tothom està impacient i emocionat, demà anem a Hetauda a comprar deu gallines!
Abans que vinguin les gallines hem de tenir la seva casa preparada. Ja tenim un espai que serà molt apropiat a l’extrem nord de les nostres terres. Hi ha tres casetes on en algun moment havien viscut uns porcs. Dues d’elles estan força destroçades, però una es manté dempeus, com si fos el conte dels tres porquets. Al costat hi ha una altra caseta, una mica més gran, que només li falta la porta i unes quantes petites reformes. Ens hem decidit que de moment utilitzarem aquesta caseta d’uns 5 metres quadrats per allotjar-hi les nostres futures gallines! Així que ens posem mans a l’obra!
L’Edu, amb l’ajuda inestimable del Papu, comença a construir una porta del no res. Amb el marc d’un llit vell, un martell i uns quants claus rovellats col·loca miraculosament el marc de la porta. Després, amb unes lamines de fusta i un tros de tela metàl·lica que hi havia al magatzem aconsegueixen fer una porta a prova de guineus i esperem que també sigui a prova de nens… perquè del més petit al més gran no es perden detall de l’evolució de l’empresa, i alguns nens són força curiosos i destralers.
Els nanos grans, amb moltes ganes de col·laborar en el projecte, treuen del magatzem un sac de sorra i un sac de ciment que havien sobrat d’antigues reparacions. I comencen a fer morter per a segellar el marc i posar algun pedaç a la caseta de les gallines.
Una de les caixes per a les gallines és llesta.
Mentrestant, l’Edu que ja li ha agafat el gust a treballar amb claus rovellats, làmines de fusta i cadires atrotinades, construeix dues caixes on les gallines s’hi sentiran molt segures i podran pondre els ous.
En Sujan, en Kul i en Papu fent ciment per a segellar el marc de la porta.
Aprofitant que anem a Hetauda, la ciutat més propera al poble, per portar un nen a fer-se una prova mèdica i a comprar tot de materials que necessitem, aprofitem per comprar una menjadora i un dispensador d’aigua. El galliner ja és pràcticament llest!
Les caixes ja són a dins del galliner.L’edu tancant amb candau el galliner, a l’espera de les gallines.
