En Kush i la Maya didi argumenten que tenir ànecs seria molt bon projecte: “Mengen arròs i cucs (no necessiten que els comprem menjar), els agrada l’aigua i per tant no tenen problemes amb les plujes de l’estiu (Monsó), i els ous són molt valorats (tres cops més cars que els de gallina) especialment pel cap d’any nepalès a mitjà d’abril.

Així doncs, aquest cop anem a Hetauda amb la missió de portar 6 ànecs, 2 mascles i 4 femelles. Semblaria una missió força senzilla, però amb l’experiència que varem tenir amb les gallines ja no ens en refiem tot i que ens han dit d’un lloc on ens els poden vendre.

Agafem un tricicle elèctric i en marxa! Ostres, és més lluny del que em pensava, després de 15 minuts encara no hem arribat. Finalment el tricicle entra per un caminet, al voltant hi ha una piscina enorme. En Ram ens explica que és una piscifactoria. A l’entrada del que semblen les oficines hi ha una dona que ens dóna la benvinguda. De seguida li preguntem on podem aconseguir els nostres sis anaguets. Ens mira com si li estiguéssim demanant pollets de col·librí… però per tots els carrers es veuen gallines i ànecs passejant… no pot ser tant difícil aconseguir 4 femelles i 2 mascles… En Ram insisteix que han d’haver ànecs, que ens han dit que algú els havia comprat aquí… No, només tenen peixos…

Tornem amb el mateix tricicle i anem parant i preguntant. Tothom ens mira com si estiguéssim demanant pollets de col·librí… Em sembla que no ho aconseguirem… I si anem al mateix lloc on varem comprar les gallines? 15 minuts més de tricicle elèctric.

Arribem a la nostra destinació i demanem on es poden comprar anaguets… Res, com si demanéssim per col·libris… com pot ser tant difícil? Entrem a un altre dels patis, no hi ha ningú, però d’un racó apareixen 5 anaguets corrent tots juntets. Ostres! Sortim tot engrescats i preguntem on estan els propietaris del pati (i el que és més important, dels anaguets). D’un quartet fosc surt una dóna. Ja gairebé ho tenim! Ens diu que els pollets costen 175 rupies cadascun (un euro i mig). “Tracte fet! Ens els emportem els cinc!” (en voliem 6 però 5 està prou bé!). “Oh, però quants dels cinc anaguets són femelles?”. Vaja… no ho sap¿? Són massa petits per a diferenciar-los… Tan se val, els posem a una caixa i cap a casa! Sort que els hem trobat, no podíem tornar a la casa d’acolliment sense ànecs, hi havia massa expectació!

Així que arribem a la casa d’acolliment i tothom està entusiasmat. Per no estressar als anaguets no deixem entrar als nens a la zona dels animals, i s’ho miren des de la distància. Col·loquem els ànecs a la seva nova casa. Em giro i no veig a cap dels nens petits. Que estrany… s’hauran enfadat?

Al cap d’una estona arriba un dels nens petits amb un plat. Darrera seu tots els altres nens amb cares expectants. El nano ens ensenya el plat, és ple de cucs per als anaguets! S’ho han guanyat. Ja poden entrar a veure’ls. En Kush, l’expert dels animals els dóna de menjar i la resta de gent s’ho mira des de la porta.

A l’endemà els anaguets ja corren pel patí i ja es troben com a casa. Quina diferència amb les gallines que encara gairebé ni s’atreveixen a sortir del seu galliner. Però un parell de dies més tard ja es veu que hi ha alguna cosa que no va bé… dos dels aneguets no caminen amb els altres. Només seuen i descansen… Només ens queden tres anaguets…

S’hauran mort pel fred? Potser eren massa petits per mullar-se… O potser els hem toquitejat massa… Els nens decideixen que els ànecs necessiten una caixa com la de les gallines i que de moment només el Kush els cuidarà.

Afortunadament, dues setmanes més tard encara ens queden tres anaguets, i ja són força grans! Em sembla que aquests ens donaran ous! si hi ha alguna femella… si no com a mínim menjarem ànec a la taronja!

Després de l’arribada de les gallines i acabar d’arreglar la porta del galliner els nens decideixen que volen ampliar encara més la família: dissabte aniran a buscar peixos! En Kul i un parell d’ajudants es posen a reparar unes menjadores a la zona dels animals que faran la funció de peixera.

Dissabte mengem l’esmorzar que consisteix en un plat enorme d’arròs amb suc de llenties i verdures de temporada (aquest menjar es diu Dhalbat i és el que tots els nepalesos mengen dos cops al dia, i al centre d’acolliment no en som una excepció), i muntem l’expedició per anar a buscar els peixos: 19 nens i nenes i dos adults, serem prous per capturar algun peix?

A l’hivern al Nepal és l’època seca, no plou gairebé gens en mig any. Així que el riu del costat de la casa d’acolliment no té aigua, i anem a uns 3 quilòmetres enllà, on baixa un altre riu amb una mica d’aigua, i arriba a una petita presa on els nens estan convençuts que podran trobar peixos, i de pas els nois més grans, fer una capbussada aprofitant el dia assolellat.

Els nens més grans s’avancen, i un cop arribem a l’indret l’Edu i jo, ja han capturat un parell de peixets. Després d’una hora, ja tenen 10 peixos i tres crancs. Ara toca menjar el picnic i tornar cap a casa sense deixar cap plàstic al terra… això serà més difícil que recollir peixos…

El ciment de la “peixera” encara no és sec, així que els peixos es quedaran a un cubell per un dia. Deixo el cubell a la porta l’habitació dels voluntaris, però el dia següent no hi és! Que estrany… Són les 7 del matí i vaig a dir bon dia als nens. Entro habitació rere habitació, alguns somriures i algunes cares incrèdules que ja sigui hora de llevar-se. En una de les habitacions, sorpresa, em trobo amb el cubell amb els peixos. Un nen diu que fora fa molt de fred per la nit… Està bé, però avui ja els posem a la seva peixera.

Finalment el temps dóna la raó al nen… un dia després de posar-los a la “peixera” tots els peixos són morts! Alguns han saltat fora de la menjadora, altres jeuen inerts al fons de l’aigua… Petit fracàs… Per què haurà passat? Els nens fan les seves hipòtesis: l’aigua és massa freda perquè no hi toca el Sol, o potser s’ha de posar una xarxa per a que no puguin saltar, o potser el ciment havia de reposar més temps…

Decidim que deixem estar els peixos fins que faci menys fred, però a la nit ja tenen una altra idea. “Aquesta idea si que és bona!”, asseguren. Fins i tot una de les cuidadores, la Maya didi, se la veu engrescada. Hem de portar ànecs!

Hetauda és una ciutat a uns 20 quilòmetres al sud de Bhimphedi. Bhimphedi és encara a la zona muntanyosa, però Hetauda ja és a l’entrada de les planícies del sud del Nepal. D’aquestes zones planes, que en algunes regions encara es conserva selva amb elefants i algun tigre, n’anomenen Terai. Per recórrer aquests 20 quilòmetres agafem el bus de les 8h, i en poc més d’una hora ja hi som. Nosaltres som uns afortunats, perquè Bhimphedi és la primera parada del bus, així que podem seure (tot i que els genolls xoquen amb el seient del davant, i això que no som gaire alts…). Asseguts a l’autobus hi ha unes trenta persones, però en el passadís hi ha unes trenta més… com més gent entra més còmodes semblen els nostres seients. El revisor es passeja entre la multitud cobrant els passatges, ningú fa mala cara! Això es el dia dia, “ke garné” (expressió nepalesa que vol dir: que hi farem).

Després de caminar uns quinze minuts des de la parada d’autobus, arribem a la “botiga” de gallines. Allà primer ens ensenyen uns pollets, però diuen que estan tots encarregats… En tot cas no volem pollets, perquè ens costaria mesos que creixessin i donessin ous, a més del risc que sen’s morin a les nits fredes. Després ens en ensenyen uns altres de la mida perfecta. Però després d’una estona ens diuen que són només per carn. Per què no poden servir per donar ous?? Són mascles… Sembla que avui no ens en sortirem…

Però quan finalment semblava tot perdut, ens porten a una altra casa, i premi! Tenen gallines joves, d’uns tres mesos, només els falta un mes per pondre, i se les veu grosses i fortes. Molt grosses… N’agafem deu! I ens les cobren a dos euros el quilo. Les lliguem per les potes, les pesem i ens les emportem.

A la caseta del costat ens venen el pinso, ho posem tot en un tricicle elèctric, i cap a la parada del bus! Les pobretes gallines encara els falta patir força fins arribar a la seva nova casa, però un cop allà tindran un parell d’anys per ser felices, ben cuidades i donar ous per als nostres nens.

Després de deixar les gallines a prop de l’estació d’autobusos encara varem haver de fer unes quantes compres. S’ha d’aprofitar els dies que vas a la ciutat. Al molí d’arròs comprem tres sacs de pellofa per a que les gallines estiguin ben còmodes. Anem a arreglar la ensulfatadora, comprem planter de cebes i anem a l’oficina d’Hetauda de Nepal Telecom per demanar que ens posin línia de telèfon i Internet al centre, però això ja és una altra història…

Finalment, anem cap a la parada d’autobús, carreguem les gallines i els sacs a la vaca de l’autobús, ens seiem als nostres seients reservats, i després d’una hora, amb algun que altre sotrac (pobres gallines… arribaran vives?) arribem a Bhimphedi després d’un llarg dia a la ciutat, sense haver tingut temps ni tan sols de dinar (ni nosaltres ni les gallines). A la “parada” del bus a Bhimphedi ja ens esperen 7 nens tot expectants, preparats per ajudar-nos amb tota la càrrega i portar-la cap al centre d’acolliment. A la porta del centre, les nenes i els nens més petits ens reben amb crits the “kukhura aayo!”, les gallines han arribat!

I les gallines arriben al galliner sanes i salves. En Kush els porta aigua amb sucre per a que es vagin recuperant poc a poc, i els posen pinso per a que mengin quan es vegin amb forces. La llanterna de l’Edu es queda encesa al galliner aquesta nit. A partir de demà ja començarem amb la rutina. I esperem que d’aquí un mes comencin a donar-nos ous!

Tothom està molt content amb l’èxit de la missió. En Kul, un dels nois més actius del centre, ens assegura que acabaran d’arreglar el galliner amb més ciment. I els nens més petits del centre, que estan molt il·lusionats amb la nova “granja”, ja estan pensant en el proper projecte! Però encara no us avanço res…

Tot i que el galliner ja és pràcticament llest, també hem de pensar en què menjaran les gallines. Necessitem blat de moro triturat. Afortunadament ja vam recol·lectar el blat de moro fa uns mesos i el varem deixar a assecar al trevol de la casa dels voluntaris.

Desgranem les panotxes, les netegem i les portem al molí. Es diu ràpid però no es fa tant ràpid…

També menjaran restes del menjar dels nens i una mica de pinso de cereals que comprarem el mateix dia que comprem les gallines.

Ara sí, tot llest per rebre les gallines. Tothom està impacient i emocionat, demà anem a Hetauda a comprar deu gallines!

Abans que vinguin les gallines hem de tenir la seva casa preparada. Ja tenim un espai que serà molt apropiat a l’extrem nord de les nostres terres. Hi ha tres casetes on en algun moment havien viscut uns porcs. Dues d’elles estan força destroçades, però una es manté dempeus, com si fos el conte dels tres porquets. Al costat hi ha una altra caseta, una mica més gran, que només li falta la porta i unes quantes petites reformes. Ens hem decidit que de moment utilitzarem aquesta caseta d’uns 5 metres quadrats per allotjar-hi les nostres futures gallines! Així que ens posem mans a l’obra!

L’Edu, amb l’ajuda inestimable del Papu, comença a construir una porta del no res. Amb el marc d’un llit vell, un martell i uns quants claus rovellats col·loca miraculosament el marc de la porta. Després, amb unes lamines de fusta i un tros de tela metàl·lica que hi havia al magatzem aconsegueixen fer una porta a prova de guineus i esperem que també sigui a prova de nens… perquè del més petit al més gran no es perden detall de l’evolució de l’empresa, i alguns nens són força curiosos i destralers.

Els nanos grans, amb moltes ganes de col·laborar en el projecte, treuen del magatzem un sac de sorra i un sac de ciment que havien sobrat d’antigues reparacions. I comencen a fer morter per a segellar el marc i posar algun pedaç a la caseta de les gallines.

Mentrestant, l’Edu que ja li ha agafat el gust a treballar amb claus rovellats, làmines de fusta i cadires atrotinades, construeix dues caixes on les gallines s’hi sentiran molt segures i podran pondre els ous.

Aprofitant que anem a Hetauda, la ciutat més propera al poble, per portar un nen a fer-se una prova mèdica i a comprar tot de materials que necessitem, aprofitem per comprar una menjadora i un dispensador d’aigua. El galliner ja és pràcticament llest!

Amb 30 nens al centre, i encara més que en vindran el proper més d’abril, gran part del pressupost se’n va en comprar menjar. A Bhimphedi, però, tenim la sort que el nostre centre d’acolliment té uns 9.000 m2 en una zona rural. Ja tenim un bon hort que ens dóna moltes verdures, però ara volem posar també alguns animals! Volem començar amb deu gallines que donaran prous ous per a tots els nens i personal! A més, les gallines es menjaran les restes orgàniques i ens donaran compost que podrem utilitzar per fertilitzar l’hort, actualment l’hem de comprar tot!

Tots els nens estan molt emocionats amb la idea, pregunten cada moment quin dia vindran les gallines, quantes gallines vindran, si portarem també un gall. Però encara hi ha moltes coses a fer abans de poder-les portar d’Hetauda (la ciutat més propera al poble).
Aquests mesos tenim un voluntari de Lleida, l’Edu Juanati, que amb la seva empenta i experiència està liderant aquest projecte. A més en Kush, un dels nens que estudia a classe 7, és tot un expert dels animals. Cada dia va a ajudar a una dona gran del poble i cuida les seves gallines i cabres. Així que segur que ens en sortirem, i bé.