Taller fet per Mercè Vega Castellví, apicultora i artesana.
Aquesta setmana hem estat treballant sobre les abelles. Gairebé tots els nens sabien que aquests petits insectes produeixen la mel. Però no sabien com funciona un rusc o com fabriquen la mel?
La primera activitat que va preparar la Mercè va servir per a diferenciar els tres tipus d’individus que formen part d’un eixam: la reina, les obreres, i els abellots. Cada nen va retallar i fer la seva pròpia abella.
D’aquesta manera vam explicar quines feines feia cada individu, de què estava constituït un rusc i perquè les abelles són tant importants per a la pol·linització.
L’endemà vam començar a preparar un mòbil per penjar al passadís. Vam començar dibuixant abelles obreres i abellots, flors de diferents colors i vam fer hexàgons per a poder construir el rusc.
Aprenent a fer hexàgons. Utilitzar un compàs no es cosa fàcil.Pintant els hexàgons per a poder construir un rusc.
Aquesta activitat ens va permetre parlar sobre el rusc i com s’organitzen les abelles. El centre hi ha la reina ponent ous i les larves que van creixent i transformant-se. A l’exterior hi ha les reserves de pol·len i de mel.
Va ser en aquest moment en el qual vam parlar de com s’extreia la mel del rusc. La Mercè, que havia estat apicultora, va portat una fumera i unes mascaretes. Als nens els va encantar provar-ho!
Per acabar la setmana vam fer un mural amb tota la informació que havien recollit durant la setmana. Aquest és el resultat final.
Escrit per Marina Viñas, voluntària d’Amics del Nepal
A l’avió Barcelona-Nepal ens acompanyava un passatger particular: NEPCAT CONNECTION, un projecte que té com a objectiu principal l’intercanvi cultural entre els nois i noies de Balmandir amb nois i noies de Catalunya, obrint les portes a noves maneres de viure i entendre la vida mitjançant correus electrònics.
A Catalunya hi tenim una còmplice – Glòria Iniesta, mestra del Col·legi Mestre Pla de Castellar del Vallès- que ha presentat el projecte als seus companys. I tots s’hi han apuntat de seguida. Que bé! Tenim dues classes de 5è i dues de 6è de primària amb les que podem començar. Així que podem fer quatre grups. Apa, som-hi!
Hem creat un compte de correu electrònic i hem dividit els nens en els quatre grups, barrejant-los per edats. Així els més grans donaran suport als més petits. Sembla que sigui una feina fàcil, però posar-se davant de l’ordinador i començar….ja no ho és tant. Amb el primer grup ja vaig veure que incloure els grans havia estat encertat. El primer dia, el noi més gran del grup no podia venir ja que havia d’estudiar, així que vaig començar amb dos dels més petits. “Vinga va, com comencem un correu?”. Les cares no tenien desperdici. I el silenci més absolut tampoc. Però tot es supera i en dues setmanes vam aconseguir finalitzar i enviar el primer correu amb cadascun dels quatre grups. Ara ja havíem passat la pilota a territori català. Tindrem resposta? Tardarà gaire?
D’esquerra a dreta: Bishwo, Ashish, Samir i Manoj. El primer grup en enviar i rebre un correu.La Purnima, en Raju, en Ramesh i en Sushil escrivint un dels correus
Mentrestant, ens connectem al google maps i comencem a buscar a on estem enviant els correus. Veure els edificis i els carrers fascina als nens de balmandir i un cop vista l’escola i les cases del voltant, i descobrir aquesta nova eina que ens proporciona internet …. “volem veure el Camp Nou!!”. Així que ara ja hem vist el Camp Nou, la Sagrada Família…i el mar!!! Com si l’estiguéssim veient a través d’una finestra.
Quatre setmanes més tard de l’aterratge a Nepal el projecte va començar a agafar forma: un dels grups ja va rebre la primera resposta!! Iuhu!! I ara, que ja n’han passat vuit, ja hem anat intercanviant algunes fotografies, la rutina diària típica de cada lloc, alguns dels menjars típics, algunes tradicions…. cada un dels quatre grups és diferent però certament és ben interessant.
Classe de sisè B del Col·legi Mestre Pla (Castellar del Vallès)
Estem molt contents i il·lusionats, esperant que l’evolució sigui molt positiva i que poc a poc vagi creixent. No és tant sols un intercanvi de perspectives, del seu dia a dia, de les inquietuds, de les tradicions, etc. El projecte “NEPCAT connection” vol anar més enllà ja que també permetrà el treball grupal, practicar l’anglès, descobrir noves eines de cerca d’informació, eines informàtiques, etc.
Escrit per la Joana Alsina voluntària de la casa d’acolliment
A Balmandir, a les sis del matí es prepara el te pels més grans i s’escalfa la llet de búfala pels més petits. Cada dia es compren 5 litres de llet fresca, que durant la resta de l’any s’acaba en un obrir i tancar d’ulls. A l’hora de l’estudi ja no en queda ni una gota! Però com alguns ja sabeu, estem en unes dates molt especials i alguns dels més grans han marxat per celebrar el Dashain. Així doncs, cada dia ens sobren uns quants litres de deliciosa llet de búfala. Fer mozzarella ens va semblar massa arriscat, així que vam decidir intentar fer iogurts.
Transformar la llet en iogurt no és gaire complicat; només es necessita una ració de iogurt de mostra – que permetrà transformar la llet-, un termòmetre – per poder mesurar la temperatura de la llet i de l’aigua – i una iogurtera. Aquí a Bhimphedi no tenim ni iogurtera ni termòmetre, però tot i així vam decidir intentar-ho.
Cada dia agafem dos litres de llet i la pasteuritzem. Un cop ja ha bullit, la deixem refredar al mateix temps que posem una altra olla amb aigua al foc que farà la funció de iogurtera. Un cop la llet s’ha refredat una mica i creiem que està a 46 graus, hi afegim un iogurt i ho remenem intentant que no quedin grumolls. Amb un colleró omplim els gots metàl·lics i els posem dins de l’olla al bany maria.
Els iogurts al bany maria.
Quan tots ja són dins ho tapem amb un plat i perquè l’escalfor no se’ns escapi hi posem cinta aïllant. Un cop tot està llest ho emboliquem amb una manta perquè l’escalfor es guardi durant tota la nit, com si fos una iogurtera.
Desitjant que surtin bons iogurts.
L’endemà al matí, abans de fer el te obrim l’olla i… a veure què ens trobem! Com que no tenim termòmetre un dia tenim iogurts líquids, un altre iogurts agrumollats i de tant en tant iogurts com cal. No ens agrada la rutina així que ja ens va bé. Els guardem a la nevera fins que en tenim suficients per a tots els nens i cada tres dies a Balmandir hi ha iogurts per berenar!
Escrit per Joana Martínez, voluntària de la casa d’acolliment
La setmana passada van arribar a la nostra casa d’acolliment tres noves habitants disposades a compartir amb nosaltres un bon grapat d’aventures. No van arribar en jeep ni en autobús, ni en cap mitjà de transport convencional. Tampoc presenten les característiques habituals de la majoria de nouvinguts que arriben de visita o per quedar-s’hi una temporada llarga. Això si, les nostres noves companyes han vingut per quedar-se i van tenir una càlida benvinguda de part de tots aquells que érem a Balmandir per rebre-les. Ja us feu a la idea de qui es tracta? Voleu una pista més? Són peludetes, suaus com un peluix, gracioses i moníssimes! Ara si…?
Les noves habitants de Balmandir no són ni més ni menys que tres cabretes recent nascudes! Ja fa uns mesos que quatre de les cabres estan embarassades i poc a poc aniran naixent les petitones. De moment ja en tenim tres, que van arribar amb menys d’una setmana de diferència i esperem amb impaciència que la resta de cosinetes arribin durant les següents setmanes.
En Kush tenint cura tant de la mare com de la filla!Les dues germanetes recent nascudes amb prou feines s’aguantaven de peu.La mare carinyosa amb la petita.En Kush amb tota la família.
Les didis i en Kush van tenir cura en tot moment que les mares tinguessin un part el més còmode possible i que les petitones estessin ben ateses durant les seves primeres hores de vida. En Kush és el nostre nen pastor, s’ocupa de treure a pasturar els animals, d’alimentar-los correctament, de guarir-los quan tenen alguna ferida… fins i tot els posa producte antipolls i els desparasita quan cal! Així doncs, com ja us podeu imaginar, l’arribada de les cabretes ha estat un bonic esdeveniment i haurieu de veure com es desviu amb elles!
La resta de Balmandir vam anar passant per a donar-los la benvinguda corresponent i desfer-nos en “ooooois” i “aaaaais” veient-les fer els seus primers passets maldestrament i la gran aventura que va representar per a elles aconseguir arribar correctament a la mamella de la mare assedegades. Us deixem algunes de les seves primeres fotografies per a que també en pogueu gaudir! Fins aviat!
La didi Maya, en Santa i jo amb les cabretes.Les dues germanetes.La més petita de la família!En Kush ajudant a la més petita a trobar menjar!
Escrit per en Joan Fisse, voluntari de la casa d’acolliment
Per tal de millorar el rendiment de l’hort de Balamandir i protegir les plantes de les pluges torrencials dels monsons que fan caure els fruits abans d’hora ens va semblar interessant construir-hi un hivernacle, o per ser més exactes un “tunnelhouse” per què la funció és fer de paraigües gegant. Vàrem buscar informació sobre construccions semblants al Nepal i vàrem veure que el material més utilitzat és el bambú lligat amb filferro i cobert per un plàstic. I ens hi vàrem posar.
En primer lloc calia escollir la localització dins del l’hort i ens vàrem decidir per una parcel·la que en aquell moment estava erma i ens permetia fer un hivernacle de 20m x 5m. Estàvem condicionats pel que fa a l’amplada per la mida dels plàstics disponibles. Només tenia un problema: al mig hi havia un arbre que servia de suport a una cogombrera que estava en plena producció. L’hort és ple de cogombres gegants, i no hi ha dia que no vingui un nen amb un plat amb un dels seus cogombres tallat oferint-ne als altres nens, personal i voluntaris.
Després de diverses converses un dia a la tarda l’arbre i la cogombrera que hi havia en la parcel·la desitjada havien desaparegut: la didi Santamaya havia pres la decisió.
Vàrem emprendre l’aventura d’anar de compres. Cal anar a Hetauda (uns 26 km des de Bhimphedi en cotxe de línia). Havíem de localitzar els materials i transportar-los. El més complicat de transportar varen ser les 60 vares de 6-8 m de llarg de bambú. La baca de l’autobús dona per molt i allí les vàrem dur. Tothom va participar en arribar a Balmandir a descarregar-les.
Mentrestant anàvem netejant el terreny de males herbes amb la col·laboració de tots, també ens hi va ajudar en Pere, un voluntari que va estar uns pocs dies. Vam construir les sis porteries que havien de suportar tota l’estructura amb les bases protegides amb pintura contra la humitat i vam començar a posar el primer bambú. Sobre les porteries i els pilars centrals vàrem anar bastint la resta de l’estructura, sempre que la pluja ens ho permetia.
Però amb el que no comptava el Monsó és amb l’arribada de l’Esther, tota una experta en agricultura i gestió d’hivernacles, que ens va donar l’empenta que ens faltava per poder enllestir la construcció de l’estructura de l’hivernacle i dels següents passos fins a enllestir la feina.
Després de col·locar un entramat de filferro per evitar les bosses d’aigua, va arribar el moment de posar el plàstic. Va ser un moment emocionant ja que l’havíem d’estirar entre tres persones, tots coordinats. Amb l’ajuda de tres perxes amb sacs a la punta, tres persones més l’anaven acompanyant per tal d’evitar que s’estripés amb algun dels obstacles.
Ja l’hem posat a prova amb les pluges torrencials dels darrers dies i hem anat rectificant les zones del sostre de plàstic on es formaven tolls d’aigua.
Paral·lelament dues brigades s’han ocupat de treure dues soques que ens quedaven al mig de l’hivernacle. Ens queda reomplir de terra els forats de les soques, solaritzar el terreny per reduir al màxim les males herbes i els habitants no desitjats del sòl (cuquets de tot tipus), aportar-hi una mica d’adob i ja s’hi podrà cultivar tomàquets, maduixes i el que convingui.
Tot plegat va ser possible gràcies a la participació de tothom inclosos els nous voluntaris Mireia i Jordi i els retornats Laura i Pol, voluntaris de fa dos anys i mig que ens van venir a visitar per dos dies però no van deixar de treballar.
La Laura i el Pol treient una de les soques.La Laura, dos anys i mig després torna a Bhimphedi.El Pol i el Manoj, que va creixent.En Jordi, després d’aconseguir treure una de les soques.L’equip que va aconseguir treure la soca!
En Bernat, un voluntari que ha passat com un llamp per aquí, ens ha ajudat molt tant amb la construcció d’una taula de germinació com en els treballs d’alçada en el muntatge de l’estructura. A la taula ja hi tenim alguna planteta de Moringa creixent. A més, en Bernat ens ha deixat el taller que fa goig, per a que no es perdin les eines de l’hort, les eines de taller i els materials d’ús comú.
D’esquerra a dreta: En Rojan, el més gran dels nois del centre d’acolliment, sempre ajudant i sempre fent riure a tothom. L’Esther i en Joan, els dos especialistes en hivernacles que han dirigit el projecte de forma genial. En Bernat, que ha fet una feinada en 20 dies. I la Joana, voluntaria que porta gairebé 4 mesos treballant amb nosaltres!Taula de germinacióUna moringa va creixent.
Un cop els nens van reomplir els forats de terra, els més petits es van animar a ajudar-nos amb la solarització. Una gran feina d’equip! En un tres i no res tenim el plàstic segellat. Només queda esperar 3 o 4 setmanes i ja hi podrem plantar!
Gràcies a la informació que ens ha donat la didi Maya podrem preparar una bona programació per plantar en el hivernacle.
Escrit per Marcel, voluntari de la casa d’acolliment de Bhimphedi.
El passat 14 de maig va venir a ajudar-nos a Balmandir un tractor per llaurar els horts i així poder sembrar-los més fàcilment.
Tractor llaurant els campsMaquinària del tractorFeina acabada!
Els nens estaven entusiasmats amb aquesta visita i es van passar tot el dia enganxats al tractor mirant com treballava. De fet, quan va acabar de treballar els camps, sense dubtar-ho s’hi van enfilar i van fer veure que el conduïen.
Nens mirant com treballava el tractorKush, Manoj i Raju “conduïnt” el tractor
Ens va servir de gran ajuda aquesta visita, ja que el blat de moro que es va plantar en els horts ha crescut molt ràpidament i ja té unes dimensions considerables.
El blat de moro va creixentCreix ben ràpid!I ara el blat ja fa dos metres. I al mig del camp podeu destaca l’arbre a arrabossar de “naspati” (una fruita entre poma i pera molt comuna en la zona). Sempre hi ha algun nen enfilat agafant-ne unes quantes per a ell i per a repartir.I a les muntanyes els preciosos núvols típics de l’època de pluja. Ara plou cada dia…
Mentrestant, els més petits de la casa han aprofitat per cuinar-nos unes verduretes silvestres anomenades ‘’sagh’’. Són unes fulles que al cuinar-les tenen un gust semblant al dels espinacs i estan d’allò més bones!
Bishnu, Som i Anoj escalfant l’oliComençen a cuinar el “sagh”Ja casi han acabat de cuinar
Què fan dos nepalesos, un català i quatre bascos a les 4 del matí a una remota vall del Nepal?
Ens espera una caminada d’una hora fins Damar, on hem quedat per recollir a la nostra Búfala (bhaisi en nepalès) i la seva cria mascle. Està clar, el que fa que la pujada sigui més suportable… i per sort en Damar ens acullen amb un deliciós te fet, com no, amb llet de búfala acabada de munyir.
Al cap d’una estona ens porten la nostra búfala… aquí comença la part més interessant del matí: baixar per la llarga pista fins a Bhimphedi sense que se’ns estimbin o es parin a descansar a la meitat del camí… Dues hores més tard arribem a Balmandir i els nens les reben amb crits i carreres i les acompanyen fins a la seva nova casa… i abracen i rebreguen per primera vegada al petit de la família.
—-
Aquestes últimes setmanes hem estat immersos en la preparació de la quadra per a les búfales i les cabres (bakhara en nepalès). El primer que vam haver de fer va ser buidar l’espai que anàvem a utilitzar com quadra ja que estava ple de bigues de fusta. Algunes d’elles eren molt llargues i pesades pel que vam haver de demanar ajuda als treballadors de la presó. Després que el Dani visités la presó almenys deu vegades per demanar-los ajuda per fi van venir…
Dues setmanes més tard, per fi, vam tenir l’espai buit, de manera que vam començar amb les reparacions… i semblava fàcil: una de les bigues estava partida, un dels pilars totalment podrit, en substituir aquest vam haver de moure el del costat, la xapa que feia de paret del darrere estava posada amb l’ondulació al revés de manera que l’aigua entrava com una cascada, la teulada necessitava arranjaments, fer la porta no va ser gens fàcil, vam col·locar una antiga porta metàl·lica inutilitzable com a part de la paret (i com pesava!), vam posar 6 pilars per lligar a les búfales, una capa de formigó per aplanar l’interior i donar-li pendent per a que el pipi de les bufales surti cap al canal,, tel·la metàlica per a que no entrin masses mosquits per l’obertura de la paret… A poc a poc la quadra va anar prenent forma. Entre tant també vam fer una petita ampliació a la caseta per col·locar-hi les cabres (anteriorment ja teníem ànecs i gallines, i una gossa amb tres cries de menys d’un mes d’edat. Aquest orfenat s’està convertint en una granja!).
D’altra banda les cabres i les búfales necessiten herba, molta herba… així que hem dedicat tota la part baixa del terreny d’horta per a plantar herba: Primer van venir a passar els bous, després vam retirar totes les herbes i mala herba restant, i després vam anar sembrant a poc a poc les llavors… al d’uns dies repetim el procés en l’altra meitat del terreny. Però clar, per separar la zona de pastura de la zona d’horta cal una tanca… així que, què millor que construir-la nosaltres mateixos! Aquesta història la deixem per a un proper post …
Finalment, després de moltes preparacions tenim búfales a la nostra granja!!
Nerea y Mikel
Voluntaris de llarga estada d’Amics del Nepal per a la casa d’acolliment de Bhimphedi i el programa de reconstrucció i millora de la vivenda afectada pel terratrèmol.
P.D. Us hem explicat que Ricardo i Jorge van venir de Kathmandu abans d’ahir i van portar 4 conills? Sí. A Balmandir també tenim conills.
El Ricardo, membre de la junta d’Amics del Nepal i voluntari assidu a Bhimphedi ha tornat a nepal per cinquè any consecutiu. Ricardo és el creador del projecte TaperNepal, en el qual s’aconsegueixen recursos per a la casa d’acolliment de Bhimphedi a través de vendre productes artesanals fets al Nepal.
Aquest any el Ricardo ha vingut de l’Índia on estava fent un curs per formar-se en la seva professió: Professor de ioga. Però a més també és jardiner de professió, el que ha estat extremadament útil a Bhimphedi cada vegada que ha vingut. Gràcies a la seva energia, bon humor, ganes de treballar, els seus coneixements i que és un manetes, cada vegada que ve a la casa d’acolliment s’aconsegueixen coses que semblaven impossibles.
Aquest any el vaig anar a recollir al Tribhuvan International Airport (TIA), únic aeroport internacional del país, situat a Katmandú. I com és d’esperar, el Nepal mai et deixa de sorprendre. Mentre ho estava esperant, mirant si apareixia pel passadís, de sobte apareix un mico! Hi ha micos per tota la ciutat (per les teulades, pels milions de cables que pengen pels carrers, pels temples …) però dins de l’aeroport?
No era un mico petit, però des de darrera el vidre tota la gent s’ho mirava somrient. De cop, dóna un salt i es penja del vidre, baixa amb sorprenent facilitat i tranquil·litat. La gent se sorprèn però tampoc es posa gaire nerviosa. S’acosta a un senyor que està assegut. Li agafa l’ampolla de Fanta que tenia al costat del banc… el senyor s’ho mira tranquil·lament sense aixecar-se… el mico li bufa amenaçant. Però el senyor ho ignora, i el mico s’asseu mirant el seu premi. Tot d’una, mossega l’ampolla i surt a pressió la beguda. El senyor surt corrent. El mico sap el que s’està fent, no és la primera vegada… tranquil·lament es posa a beure la seva Fanta i se’n va de l’aeroport fins que ha acabat. Finalment arriba el Ricardo. Aquest país és genial. Un desastre en molts sentits… però genial.
Ricardo:
De nou a Bhimphedi, quart estiu consecutiu. Aquest any era més necessari que mai el venir a donar un cop de mà; pel terratrèmol, pels nenes, pel Dani, … per Nepal.
I, per la meva alegria, la casa d’acolliment està més bonica que mai i plena de vida. Els jardins amb flors, el galliner amb gallines i ànecs, l’horta ben mantinguda i la Kali (la gosseta del centre) a punt de donar a llum. Balmandir desborda vida.
Només entrar ve corrent Maya a posar-me la “tica” (puntet vermell al front). Que bona és la “didi” (germana gran) Maya. Visito l’orfenat i veig que no hi ha el talleret que vaig deixar l’any passat organitzat. Bé … doncs ho muntarem una altra vegada. Per sort, Kul s’ha fet càrrec de gairebé totes les eines i només cal buscar un buit on tornar-les a col·locar ordenades.
Ordenar, netejar, cremar el que no valgui … I en un matí tenim muntat el taller i la meva habitació. Fem inventari del que tenim i el que ens cal, un dia d’aquests anirem a Hetauda a comprar amb els diners del TaperNepal de Bilbao i Saragossa.
En Manoj amb un bigoti fet de pèls de blat de moro.Equip internacional del Païs Basc, Catalunya i Nepal: d’esquerra a dreta, en Mikel, Daniel, Jay, Ricardo i Kul.Treballant a l’hort.De camí al riu a fer una capbussada.
Molta gent ha col·laborat perquè jo pugui tornar, una altra vegada, a estar amb aquests xavals i a viure un temps al Nepal. El meu agraïment a tots!
Des que vaig arribar a Bhimphedi, ara farà tres mesos i mig, fins farà dues setmanes encara no havia viscut un dia d’escola “normal”. Quan vaig arribar els grans començaven els exàmens de final de curs i vaig estar ajudant als petits a preparar-se els seus exàmens que començaven una setmana més tard. Després d’això, les vacances que havien de durar menys d’un mes, han cavat allargant-se més de dos mesos, de manera que ja em preguntava si veuria com és la vida d’aquests nens quan van a l’escola. Com podeu llegir al post anterior, finalment les escoles han tornat a funcionar però durant aquestes setmanes lliures hem aprofitat el temps al centre.
El centre d’acolliment té un terreny molt gran amb moltes possibilitats i durant aquest temps de vacances hem estat treballant força per anar millorant-lo i aprofitant-lo al màxim. La feina feta per dues persones avança a poc a poc, però quan som trenta treballant en un tres i no res fem coses que semblaven impossibles. I encara ens ha quedat molt de temps per a jugar als jocs de sempre i a alguns de nous.
Primera partida de dames xineses a Balmandir.
A més, durant aquestes vacances hem acollit una nova mascota a la casa. Un mussol que es va quedar sense mare i els nens han cuidat, alimentat i ara ja vola lliure i apareix pel centre quan té gana.
Quan vaig arribar aquí, ja es parlava la necessitat de tindre un màquina de cosir, per què sovint s’havia de portar roba a arreglar, s’haurien de fer les vores dels llençols, fer coixins i cortines… Clar, si portàvem una màquina de cosir necessitaríem que algú ens ensenyés a fer-la servir. Llavors, el Kush va llençar a l’aire la idea què a Bhimphedi hi ha varies persones que, a la seva botiga de roba, fan cursos de costura. Així va ser com la Binita, la Sita i jo vam començar un curs de costura, on hem après a dominar l’ús de la màquina de cosir tot realitzant fins a 30 peces de roba diferents. El primer dia la Urmila, la nostra professora, no s’esperava que no haguéssim fet servir mai una màquina de cosir de pedals i ens va tindre una hora practicant el moviment de peus. Ara però, a punt d’acabar les 30 peces som unes expertes, com diu la Binita, i hem repartit unes quantes peces de roba nova als nens i nenes del centre, a les didis i hem fet moltíssim “arreglos” de cosits trencats dels nens. Tindre una màquina de cosir al centre permetrà que els nens i nenes arreglin la seva pròpia roba i, a més, les dota d’una nova habilitat que els pot ser útil en el seu futur.
La Binita marcant la tela mirant el seu dibuix a escala.La Urmila, ensenya a la Binita com fer algun pas complicat.La Sita fent un coixí.En Basu vestit amb les primeres peces de roba fetes per la Binita.
Quan ens vam haver de mudar d’habitació després del terratrèmol, tot el material que teníem ben col·locat abans, va quedar repartit en caixes pel terra de la nova habitació. Necessitàvem alguna manera de mantenir-lo ordenat i poder trobar les coses amb facilitat. Així doncs, vam decidir que ens atreviríem a construir la nostra pròpia prestatgeria. Vam pensar que seria un bon aprenentatge pels nens veure que et pots construir els teus propis mobles. De seguida el Love, un dels nens més manetes, es va entusiasmar amb la idea i la va convertir en el seu projecte. Hores de treball, errors i correccions van donar com a resultat aquesta fantàstica prestatgeria que tenim a l’actual office. Això si que és aprendre fent!
A més, això no s’ha quedat aquí. Després, el Love va decidir construir una taula nova pel menjador aprofitant fustes antigues. En acabar ja demanava quin era el pròxim projecte.
Crec que és molt interessant potenciar aquests interessos dels nens doncs els manté actius i obtenen aprenentatges que els poden ser útils en el futur!
Ja fa gairebé dos mesos que vam portar les gallines d’Hetauda, i encara no ens han donat ni un sol ou. Cada matí anem al galliner esperançats i en sortim amb les mans a la butxaca.
Les didis ens diuen que si no posem un gall les gallines pondran més tard i menys sovint. De veritat? Doncs haurem de comprar un gall… però els galls aquí són tant grossos que fan por! Després de negociar-ho amb en Kush, decidim que comprarem un gall, però que encara no sigui gaire gros, que no volem que trenqui la pau del galliner.
Ja tenim gall.I fa prou goig.
Per un sol gall no val la pena anar a Hetauda, el comprem per 3 euros el quilo (no són barats els animalons aquí). I el col·loquem amb les gallines. El primer dia el gall està una mica intimidat, per aquestes deu gallines més grans que ell i no el paren de picotejar. Però a l’endemà ja l’han acollit a la família.
Ara no hi ha excusa, volem ous! Si amb el mascle tampoc funciona, potser acabaran tots plegats a la cassola el proper dissabte!
Dos dies després en Kul se’ns acosta amb un somriure enorme dient que té bones notícies! Tenim el primer ou!
El primer ou, tal com el va trobar en Kul.L’Edu, el voluntari que ha engegat el projecte de la granja, exultant. En Kul i la Maya sembla que no en tenien dubtes.En Kul ensenyant el primer ou de les gallines als nens que arriben de l’escola de primària.
