Després dels exàmens, els 8 dies de festa dels nens petits i 3 per als grans ha donat molt de “joc”.
Hem visitat el camp militar (tot i que no ens han deixat passar de la porta), Dhorsing, el pon de Suping, hem anat a buscar llenya per cuinar (la India encara manté el bloqueig comercial amb Nepal, així que no tenim gas per a cuinar) i em anat al bosc a buscar “tarul” (un tipus de moniato que es menja per aquest festival anomenat Sangratri).
Visita al pont de Suping a menys d’una hora caminant de la casa d’acolliment.
També hem fet moltes activitats esportives: basquet, futbol, ping-pong, activitats dirigides pel Kul (un dels nois que estudia l’equivalent a quart d’ESO i ajuda molt a la casa d’acolliment)…
Dos equips preparats per a una cursa de relleus, dirigida per en Kul.
I els voluntaris han organitzat tot d’activitats del més divertides:
– Una gimcana per grups amb premis molt dolços:
– Un joc on els dos equips havien de memoritzar els símbols que es trobaven en la base de l’altre equip, i aleshores córrer cap a la pròpia base i reproduir-los el més semblants possibles:
En Ramesh intentant reproduir un signe que ha memoritzat de la base de l’equip contrari.I ara és el torn d’en Basudev, que sembla que també se’n sap un, de signe.
– Modelar amb fang
– I també 5 nens van participar en un concurs de dibuix, on havien de fer dos dibuixos que fan l’efecte de tres dimensions:
Dibuixos d’esquerdes!Una pilota que levita!I aquesta també!I encara una altra.Ostres! en realitat no són pilotes, són ous!Els cinc artistes participants.
Però avui diumenge els nens ja tornen a les classes, amb les piles recarregades!
Ja ha sortit la memòria 2015 d’Amics del Nepal. Com a coordinador de la casa d’acolliment de Bhimphedi hi he escrit un article que podeu llegir aquí:
Fa un mes l’Enric Recoder, vice-president d’Amics del Nepal, em va demanar escriure un article per la memòria anual “Namasté”. Em va dir que expliqués el projecte de la casa d’acolliment de Bhimphedi amb tots els canvis que hi hem anat fent al llarg de l’any en que he estat vivint al centre coordinant el projecte. Em va demanar que, a més, expliqués la meva història personal, per què a la gent li podia interessar de saber com un català “cap quadrat” que estava fent recerca a l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC sobre el mecanisme de creixement dels forats negres al centre de galàxies, pocs anys després se’n va a viure a un petit poble perdut a una vall de Nepal .
Escriure mai m’ha agradat gaire… Per a que us feu una idea, la feina que em costa més trobar el moment per a fer a la casa d’acolliment, fins i tot més que rentar la roba a mà, és actualitzar setmanalment el bloc que varem obrir fa un any per anar explicant les activitats del centre d’acolliment i altres projectes i aventures que vivim a Bhimphedi: www.amicsnepal.org/bhimphedi
Sé que és una feina molt important mantenir a tota la família d’Amics del Nepal al dia de tota la feina que fem, per què sense tota la gent que ens doneu suport, tant econòmicament com amb hores i hores de treball voluntari, res de tot això seria possible. Us ho mereixeu tot. Hi ha gent com en Ricardo Riera, que no només organitza activitats com el TaperNepal per a recollir diners per al centre d’acolliment, sinó que també ens dedica les seves vacances cada any per venir al Nepal i ajudar-nos a Bhimphedi. O com en Tonyo Fibla, que ha organitzat activitats a Benicarló per recollir diners, ha vingut a treballar un mes al centre i a més col·labora cada mes com a padrí del projecte. O com l’Alberto Usó, que ens va venir a veure a Nepal, i després de compartir un dia intens i d’ensenyar-li tota la nostra feina ens ha donat la seva confiança. O com l’Eduard Juanati, la Mar Úbeda, la Laura Conde, el Mikel Zubiaga i la Nerea Guezuraga, que han estat tres mesos cadascú a la casa d’acolliment, treballant molt intensament, i que sense ells no haguéssim pogut fer ni un 10% de les millores, rutines i activitats que s’han fet al centre. No tindria prou lloc a la revista “Namasté” per parlar de tots els que feu possible tot plegat, i per donar-vos les gràcies.
I sense oblidar-nos de la gent que ha portat i porta el dia a dia de l’associació, que dediquen hores i hores a Barcelona. Entre ells, la Mònica Sans i l’Enric Recoder, responsables de la casa d’acolliment de Bhimphedi a la Junta Directiva. Tot i tenir moltes responsabilitats laborals i familiars, cada cop que els he demanat ajuda o consell han contestat immediatament tot i les 4h45minuts de diferencia horària.
Igual que la presidenta, Cristina Morales, que tot i donar classes al conservatori, portar una escola de música, i cuidar de la seva família, encara té temps per cuidar de tots nosaltres. La Cristina porta vint anys vinculada amb Amics del Nepal, i a més és padrina del projecte Bhimphedi, igual que en Ramon Viladomat.
Ja fa un mes des de que l’Enric em va demanar el text per primer cop i encara no li he donat. En general, quan he de fer feina amb l’ordinador, o comunicar-me amb Barcelona, fins i tot amb els meus pares o amics, la major dificultat és trobar uns minuts de tranquil·litat i lucidesa. M’assec davant l’ordinador. “Dani!” un nen que demana colors per dibuixar o celo per a fer un experiment, o que li curi una ferideta o que simplement li presti una mica d’atenció. “Dani!” un voluntari que necessita la meva ajuda per alguna activitat, o per trobar les pintures de paret o alguna eina. “Dani”, un treballador que em diu que falta menjar per a la búfala, o porta els diners de vendre la llet del dia, o ha vingut un senyor amb bous per a llaurar el camp per plantar patates o és hora de menjar dalbhat. Només quan són les 9:30 i els nens són tots dormint puc tenir la tranquil·litat… però no la lucidesa… jo també m’adormo.
Però la major dificultat d’aquest text no és ni tan sols trobar el moment per escriure… Des que l’Enric m’ho va demanar, he començat aquest text unes vint vegades, i l’he esborrat també vint vegades… Com transmetre aquest any d’intensitat diària en uns pocs paràgrafs?
Buscar nou director. Connectar línia de telèfon i Internet a un poblet perdut. Fer un bloc. Coordinar els voluntaris. Portar al centre gallines, ànecs, conills, cabres, búfales. Mantenir l’hort i el jardí. Fer millores i reparacions al centre. Fer activitats amb els nens a l’infinitat de dies que no van al col·legi. Portar als nens a l’hospital per tractar-los de problemes de tot tipus (tuberculosis, irregularitat amb la regla, un braç esquinçat, atacs d’ansietat, visita al dentista). Entrenar a dos equips de bàsquet. Fer accions d’emergència pel terratrèmol. Col·laborar amb el projecte de millora de la vivenda AWASUKA. Fer classes d’anglès a l’escola pública. Comprar roba pels nens. Tallar llenya per cuinar per què l’Índia porta més d’un mes fent un bloqueig comercial al Nepal i, per tant, no tenim gas ni gasolina…
No em veig en cor de resumir aquest any… Així, després d’un altre dia on he fracassat en el meu objectiu d’escriure el text, he decidit que en comptes d’explicar tot això, us explicaré el meu dia:
6h: M’aixeco sense cap expectativa concreta. Faig una ronda per les habitacions dels nens despertant als que encara estan al llit amb un “Good Morning”, i fent pessigolles als nens que sé que es desperten amb més bon humor. Rebo a alguns veïns que venen a comprar la llet recent munyida.
7h: Vaig a esmorzar al poble amb els voluntaris d’Amics del Nepal, un d’ells, en Lluc, se’n va avui després d’ajudar-nos tres setmanes al centre.
9h: Vaig a fer la classe diària d’anglès amb els nens de Batxillerat, però sorpresa! Com d’aquí un parell de dies agafen les vacances de Tihar, s’han agafat pont i ningú es presenta a classe!
10h: Vaig amb el director del centre d’acolliment a parlar amb el director de l’escola. Segurament en un parell de setmanes ens enviaran nous nens al centre d’acolliment, i hem d’avisar les escoles.
12h: Em poso al despatx que els voluntaris i els meus pares van arreglar fa una setmana. Intento escriure el text mentre hi ha 5 nens intentant obrir-se un compte de gmail. Els petits ja fa 3 setmanes que estan de vacances, els grans les agafaran en un parell de dies.
13h: Ja és hora de menjar, però arriba el fuster. Ja té preparat un dels armaris que li havíem encarregat, fem comptes i vaig a buscar l’armari amb l’ajuda d’uns quants nens.
13h30: Ve al centre un home hindi amb una eina que sembla una arpa d’una sola corda. És el senyor que repara els sacs de llana. Negociem amb ell els preus, i venen 5 hindis més i es posen a refer 20 dels sacs dels nens.
14h: Finalment mengem dalbhat.
15h: Anem a buscar habitació per un dels voluntaris. Per què a l’edifici on s’acostumaven a allotjar hi volem començar obres per a reparar-lo després de veure’s afectat pel terratrèmol. Dues habitacions, per tres voluntaris, ens costarà uns 27 euros al mes.
16h: Vaig a l’oficina governamental d’agricultura del poble, doncs vull aconseguir llavors d’una herba molt nutritiva per a la búfala i el seu fillet a l’època seca. Ho aconseguim, ens en donen 40 kg gratuïtament. Vaig cap a la casa d’acolliment per a buscar el carretó per a carregar-ho. Mentrestant parlo amb l’Enric Recoder, que aquests dies és a Katmandú, per a coordinar l’arribada dels nous nens i les obres que hem de fer. I em torna a demanar aquest text…
16h30: Tenim visita. Ha vingut un grup de nepalesos per donar material escolar. El que porta la veu cantant de la visita és un antic treballador del centre. Els altres senyors, d’una certa edat, es veu que són gent important, un fins i tot membre del parlament. Però fa molta gràcia quan marxen en un cotxet blanc (força nou) set persones embotides.
17h: Recullo les llavors i li demano a la Maya que encarregui al senyor dels bous per a llaurar el camp l’endemà.
18h: Llegeixo un capítol de Harry Potter amb els nois i noies grans (13-18anys). Aquí al Nepal no tenen cap costum de llegir novel·les, així que com a mínim aquests nens en llegiran algunes. Una miqueta cada dia abans de l’hora d’estudi. De pas els serveix com activitat d’anglès.
19h: Mengem dalbhat de nou. Mentrestant explico uns exercicis de matemàtiques a un dels nens.
20h: Vaig al despatx on ens trobem els 7 voluntaris d’Amics del Nepal que estem a Bhimphedi aquests dies. Mentre jo vaig escrivint aquest text, dos més preparen una gimcana per celebrar l’aniversari de 4 dels nens que són nascuts a l’octubre (o almenys a la seva fitxa es va escriure això).
21h30: Revisió que tots els nens siguin a les seves habitacions amb els llums apagats. Em rento les dents i vaig cap a la meva habitació per a acabar d’escriure aquest artic…
Per a veure la Memòria d’Amics del Nepal 2015 completa cliqueu aquí.
El divendres, la Irene i jo (Isabel), noves voluntàries a la casa d’acolliment, vam arribar a Bhimphedi a les 12h des de Katmandú juntament amb tres metges, dos padrins del projecte, en Dani i l’Ashok, un jove que anava a veure als seus germans.
Foto de l’expedició al jeep, de camí a Bhimphedi.
Ens van ensenyar l’habitació on ens allotjarem i vam donar una volta pel poble, amb la Mónica de guia. És molt acollidor i tranquil! Quina pau! Després vam anar a veure la casa d’acollida i ens van presentar als nens, amb els que conviurem 5 mesos! En unes poques hores ja em sentia com a casa!
Foto de grup a la casa d’acolliment de Bhimphedi.
El dia següent va ser el nostre primer dia sencer a Bhimphedi com a voluntàries! Encara ens estem adaptant però els nens ens ho posen ben fàcil! Al costat de la casa hi ha una estació hidroelèctrica i vam organitzar-hi una excursió al matí. Ens vam dividir en dos grups per a que fos més fàcil organitzar-nos.
Jo vaig amb el primer grup a les 10h. Després de caminar pel gran i fosc passadís cap a la estació, ens expliquen que ara no funciona perquè estan guardant l’aigua pels mesos més secs, i així poder tenir, en aquells mesos aigua i energia. La veritat és que tot el que ens expliquen i ensenyen és molt interessant! Impressiona la dimensió de les turbines, són gegants! Alguns nens ens fan de traductors i ens expliquen una mica el que ens diuen. Quan estàvem a punt de marxar de l’estació vam aconseguir que ens ensenyessin la maqueta de tots els estadis per on passa l’aigua que ens havien explicat, des de la presa fins a la estació. Quina passada!
Entrada al recinte de la central hidroelèctrica guardada per l’exercit.Entrada al túnel d’uns 300 metres que porta a la sala subterrània de les turbines.Foto del segon grup, amb el guia, a la sala superior de les turbines.
Entrada a les oficines de la central hidroelèctrica.
Sala de la maqueta de la central hidroelèctrica.
El camí de tornada va ser més difícil que el d’anada, quina suada! Però els nens ho feien tant tranquils i amb xancletes…hi estan acostumadíssims. Un cop a la casa vam passar l’estona fent un te i després a la casa fins que en Raju, un dels nens m’avisa de: “Sorry! It’s Dhalbat time!” Em fa molta gràcia com esperen aquest moment del dia.
En acabar de menjar, comença la rutina i…”It’s study time!”. Ajudem als nens a que facin els deures de l’escola, els hi costa posar-s’hi ja que fa poc han tornat després d’unes llargues vacances, però poc a poc van fent. Algun petit s’adorm llegint!
Per acabar el dia, abans d’anar a dormir alguns dels nens petits treuen un pastís que han fet per a en Kamal, un dels nois mitjans, que era el seu aniversari! Els sentíem cantar des de la biblioteca!
Amics del Nepal, apart de gestionar el centre d’acolliment de Bhimphedi, col·labora amb altres quatre centres d’acolliment. Un d’ells, Siphal Child Protection Home, s’encarrega d’acollir nens que tenen els seu pare o mare a la presó. Aquest centre d’acolliment ha hagut d’acollir molts nens i nenes després del terratrèmol, alguns nens que van perdre els pares en el terratrèmol, i altres que vivien en altres centres d’acolliment que van ser afectats i es van haver de desallotjar.
Un dels nois que vivia en aquest centre d’acolliment de Siphal, l’Arjun, que està estudiant classe 8, un any força important, va sol·licitar si podia ser traslladat al centre d’acolliment de Bhimphedi. Després de considerar aquesta possibilitat amb NCO (organització semi-governamental propietaria dels centres d’acolliment de Siphal i Bhimphedi) varem concloure que el millor per al benestar d’aquest noi i del seu germà petit d’onze anys, en Santa, era acceptar la seva sol·licitud i traslladar-los a Bhimphedi.
Així doncs, un cop es van acabar les vacances de Tihar, vaig anar a buscar els dos germans per portar-los cap a Bhimphedi. Però és clar, aquí res és tant senzill… Primer vaig a la oficina de NCO, allà em diuen que ells no poden fer la carta de trasllat en aquell moment perquè el arxiu dels dos nens és a Siphal. Així doncs em diuen que faran la carta a Siphal, i jo puc anar directament el dia següent a la casa d’acolliment i recollir als nens. Però no me’n fio, no pot ser tant fàcil.
Decideixo anar a Siphal el mateix dia per a preguntar si l’endemà serà tant fàcil. Diuen que no, que ells no poden escriure la carta, l’oficina de NCO els ha d’enviar la carta a ells. Jo dic: “Ells m’han dit que no podien per què no tenien l’arxiu dels nens… podeu trucar a l’oficina?”. Truquen i acorden que enviaran l’arxiu, aleshores ells faran la carta i l’enviaran a Siphal… Això es complica… A més diuen que ara no tenen personal per a portar l’arxiu a les oficines, ho faran demà al matí… que just…
De pas els pregunto si em poden ensenyar el certificat del curs passat (el curs va acabar a l’abril), l’hauré de donar a l’escola de Bhimphedi per a la inscripció. Nova sorpresa, no el tenen, l’escola encara no l’ha preparat… Pregunto que he de fer per aconseguir-lo… i em diuen que necessito una altra carta d’un altre departament de NCO per a donar-la a l’escola… mare meva… em sembla que demà no podrem anar cap a Bhimphedi… Els demano que tornin a trucar a l’oficina per demanar-los que demà preparin la carta per a l’escola també.
A l’endemà, ben d’hora, torno cap a la casa d’acolliment per assegurar-me que envien l’arxiu dels nens a les oficines. Quan arribo diuen que ja ho han fet! El dia comença bé!
Els responsables que han de fer les cartes no arribaran a l’oficina fins a les 10, així que mentrestant vaig a comprar un escalfador elèctric per a cuinar, i li porto a un dels joves que viuen per Katmandú. Ja fa un mes que hi ha bloqueig comercial, i ja se li ha acabat el gas i no pot cuinar… Així podrà cuinar a les hores que no tallen la llum (a l’hivern unes 12 hores al dia tallen la llum). Em costa 5 euros, que ben valen el somriure del noi quan veu el fogonet.
Vaig a les 10:30 a l’oficina i els demano les cartes. Em fan seure. Passen dues hores i segueixo assegut… Aleshores em diuen que el mecanògraf avui té vacances, i la resta de personal no és gaire ràpid teclejant en nepalès. Finalment em donen les cartes, i em dirigeixo, caminant a Siphal (el transport és més complicat del normal, que ja ho era, ara que hi ha el bloqueig i hi ha molt poc accés al petroli).
Arribo a la casa d’acolliment, agafo el germà gran i anem a l’escola a demanar el certificat. Una hora després ja sortim amb el certificat. Té algun error, però no dic res o encara hauré d’esperar mitja hora més.
Tornem a la casa d’acolliment. Va, anem cap a Bhimphedi! En Santa no hi és? És a l’escola… sort que és a prop. El germà el va a buscar, es canvia l’uniforme, i agafen les maletes. Després de viure 8 anys en aquest centre d’acolliment, marxen a una nova casa, amb nous “germans”, nous “pares”, nova escola, noves il·lusions, nou tot. El germà gran, al taxi està silenciós, amb els ulls humits, i cada cop que el miro somriu. Al germà petit quan li pregunto si està content o trist de marxar, em diu: “Ambdues coses”. Se’ls veu serens, però no indiferents. Sense dramatisme però conscients de la importància del moment. M’agrada com ho estan portant.
Quatre hores després arriben a la seva nova casa. Els reben molt bé, i en pocs dies ja no sabríeu distingir quins són els nens que han arribat recentment.
Santa a la dreta, al seu costat la Paula, doctora voluntària d’Amics del Nepal, que treballa a Mianmar a Creu Roja Internacional i que ens ha vingut a veure en una visita llampec en una setmana de vacances. En Poques hores que va ser a la casa d’acolliment, va fer netejes dentals i va fer fotografies per cada nen amb una càmera Polaroid.Foto de la càmera Polaroid de l’Arjun, Santa i meva.En Santa jugant al carron board, joc similar al billar molt popular al Nepal.
L’Arjun i el Sujan, els dos estudien junts a vuité (equivalent a 2n d’ESO).
En Santa, que ve d’estudiar a una escola pública, el volen baixar de curs, però el veiem treballador i amb ganes de quedar-se a quart, amb els altres tres nens i una nena de la casa d’acolliment que estudien a quart. Així que acordem amb els professors que ajudarem molt al Santa per a que es posi al dia en aquests quatre mesos que queden. Els professors no ho acaben de veure clar, però el Santa està treballant molt, i sempre amb un somriure.
Ah, i a més tres també han nascut tres cabretes al centre d’acolliment! La família no para de creixer!
Escrit per Andrea i Valeria, voluntàries del projecte AWASUKA:
Aquesta setmana hem començat celebrant el Tihar, una festa que només dura una setmana a diferencia del Dashain, l’anterior festival religiós que vam celebrar durant 15 dies.
Cada dia de Tihar ha sigut diferent, el primer dia és el Kag Tihar on els corbs son adorats i benaurats per la gent, que deixa aliments fora de casa perquè aquests se’ls mengin. Tot això ho fan perquè diuen porta sort!
El segon dia, Kukur Tihar, el dediquen a l’amic més lleial, el gos; els hi posen tiques vermelles i unes girnaldes fetes de flors al voltant del coll. Això ho fan perquè es diu que els gossos poden veure el perill venir i la mort.
El Gai (vaca) Puja i Laxmi Puja és el dia per les vaques, aquestes són benaurades al matí.
A les cases es pinten petites petjades a l’entrada principal simulant l’entrada de la deessa Lakshmi,que porta benaurança sort i diners.
Al quart dia o Goru Tihar i Mah Puja l’atenció se l’emporten els fems de vaca, molt important en la cultura Hindú i també en el dia a dia dels veïns que el fan servir per tot, des de l’acabat del terra, als llums fins a les cuines.
Totes les cases estan decorades amb un preciós Mandala a l’entrada, espelmes i llums de colors, hem tingut un Nadal avançat. Una altra de les tradicions és que a la nit molts joves i nens van per les cases cantant la cançó de Deusi, molt semblant a la de Bhailo que la canten les nenes, encara que avui dia tots van en grup cantant i ballant per demanar diners i dolços.
Mandala de colors a l’entrada d’una casa
L’ùltim dia, Bhai Tika, les germanes posen una tica de set colors als seus germans per desitjar-los una llarga vida i prosperitat, també els hi ofereixen menjar i fruits secs, ells a canvi els hi donen diners.
Així és com hem celebrat aquesta setmana de Tihar, fent el possible perquè Yama Raj estigui feliç, el deu encarregat de jutjar els nostres vicis i virtuts després de la nostra mort i tractarà la seva ánima segons correspongui.
El Tihar amb grans somriures!
Entre mig de tanta celebració hem tingut temps de seguir treballant, dijous vam fer un altre viatge a Hetauda per comprar més plàstic pel terra i d’aquesta manera acabar de cobrir tota la superfície de la oficina, una impressora A4 per poder treballar amb les modificacions que fem als plànols dels prototips i perquè el nou tècnic en comunitats treballi amb agilitat.
Hem pujat dues vegades seguides a Suping i a Jyamire, on hem trobat més candidats per unir-se al nostre programa AWASUKA. Aquí la gent ajuda sense esperar res a canvi, gràcies a un noi que ens vam trobar creuant un dels ponts per arribar a Suping, hem pogut entendre a moltes de les famílies afectades pel terratrèmol, ja que moltes no parlen ni una paraula d’anglès; encara que amb gestos i somriures ens fem entendre sense parlar un mateix idioma.
Fins ara les cases que hem visitat que necessiten tornar a ser construïdes són de pedra i fang, és a dir, la major part del material necessari per reconstruir la casa ja el tenen: reutilitzaran la pedra de l’antiga casa i molta de la fusta de la casa en runes, un altre punt a favor nostre és que moltes famílies ja han comprat noves “jastes” (xapes) amb les que han creat els seus propis refugis d’emergència, aquestes xapes les han portat carregant-les a peu per camins a vegades impossibles. La Mònica ens ajuda a reconèixer les patologies que ja en el viatge d’identificació van veure que havien patit moltes de les cases. Amb ella seguim treballant a tope!
Escrit per Nerea Gezuraga i Mikel Zubiaga, voluntaris de la casa d’acolliment de Bhimphedi.
Costa aixecar-se un dia i decidir-ho. Et trauràs el cinturó de seguretat i viatjaràs, per exemple, al sostre d’un autobús. Aniràs a algun indret on poder començar a canviar el món.
Aviat t’adones que aquesta no és més que una bonica idea. Que el treball que vas a fer al Nepal és en realitat una experiència personal brutal, però – almenys de moment- no canviaràs el món.
——-
Arribem a Bhimphedi havent recorregut els 60 quilòmetres de “carretera” des de Katmandú en quatre hores. Estem en un poblet perdut en una vall perduda envoltat de muntanyes, en un país perdut del món que coneixem. Ens costa adaptar-nos a la falta d’higiene. Ens costa adaptar-nos a menjar el mateix Dalbhat dues vegades al dia durant tres mesos. Estem al Nepal però ningú diu que no seguim sent els mateixos rics Europeus. Aquí no hi ha cinema, no hi ha hamburgueseries ni hi ha bars de copes, cada vegada que beus aigua t’ho penses, el paper higiènic escasseja, aquí no hi ha on veure un concert de rock, aquí no hi macrobotigues de roba, ni tan sols hi ha “el futbol”.
Durant tres mesos treballem diàriament per que l’entorn dels 28 nens i nenes de la casa d’acolliment de Bhimphedi sigui més acollidor. Treballem d’agricultors a l’hort, de ramaders, de paletes construint una caseta per a les búfales que volem portar, amb el que sabem d’arquitectura ajudem a que en el futur es construeixin edificis més resistents davant els terratrèmols, fem de fusters intervenint en l’estructura de fusta d’un edifici de la casa d’acolliment. Ajudem en l’educació dels nens; els ajudem amb els deures diàriament, intentem que a més d’aprendre les lliçons de memòria aprenguin alguna cosa de veritat, fem activitats perquè millorin el seu nivell d’anglès.
Tres mesos després el Som i l’Anoj tenen al seu jardí una búfala de la qual beuen llet tots els matins, ens agrada creure que ara coneixeran de més a prop la vida agrícola i ramadera que porten la major part dels seus paisans, potser els serveixi per quan siguin grans. El Raju i el Sumit van millorant el seu nivell d’anglès per sobre de la mitjana, el que amb sort els obrirà les portes quan siguin grans, potser amb això puguin marcar la diferència respecte d’altres. El Rojan sap fer servir un programa per crear i editar vídeos a partir de les milers de fotos i vídeos que li encanta treure amb les nostres càmeres. Ens imaginem que potser hàgim ajudat a que sigui el pròxim director de Bollywood.
Sentim que hem ajudat a aquest grup de xavals al fet que la seva vida sigui més rica, igual de pobre, però més rica. Això és el que nosaltres sentim. Sí, nosaltres. Ens agradi o no, som nosaltres els que més hem guanyat amb tota aquesta aventura.
I després hi ha això altre, el de canviar el món. Merda. No ho hem aconseguit.
A falta de gas, durant l’últim mes tallem llenya per fer foc. En aquest pobre país ple de gent rica passen coses com que les fronteres es tanquin i durant mesos obtenir subministrament de gas i petroli es converteixi en un impossible. Ah, hi va haver també un terratrèmol. La llardosa però acollidora teteria de la Sumitra ha passat a tenir ara també una enorme esquerda.
Mikel Zubiaga y Nerea Guezuraga, voluntaris del projecte Awasuka i del centre d’acolliment de Bhimphedi entre els mesos d’Agost i Octubre:
Com ja us vam explicar fa un temps, a causa dels terratrèmols d’abril i maig, l’edifici de la Dinastia Rana (1846-1951) que tenim dins de la casa d’acollida va quedar afectat estructuralment. Es tracta d’un edifici construït per a la família reial que va gobernar el Nepal, amb la qual cosa té una qualitat arquitectònica com pocs edificis de la zona. Després del edifici es va decidir que només s’utilitzaria com a magatzem, almenys fins que fos intervingut estructuralment.
Edifici de l’època Rana que es troba a la casa d’acolliment de Bhimphedi.Fotografia de fa uns deu anys quan encara estava l’edifici en la seva totalitat abans que es demolés bona part del palau.
En el viatge d’identificació realitzat per l’equip del projecte Awasuka al juliol es va fer una anàlisi estructural de l’edifici i es va identificar la causa principal de les grans esquerdes que l’edifici té en els seus murs exteriors: l’estructura de la coberta havia estat modificada en algun moment de la història de l’edifici, fent que el seu funcionament estructural no fos com el que originalment s’havia dissenyat. Els tornapuntes (les barres diagonals) de les encavallades havien estat retirats deixant només una de les diagonals en una de les encavallades. En condicions normals no hagués estat un gran problema per a l’estabilitat de l’edifici a curt o mig termini… però va arribar el terratrèmol.
Diagrama del tipus d’estructura que es va dissenyar al construir l’edifici, però que en algun moment es van treure els “tornapuntales” elements bàsics, ausencia de la qual va debilitar molt l’edifici.Exemple d’estructura amb tots els elements. Es veu com el “pendolón” no recolza sobre el “tirant”.Estat de l’estructura de l’edifici Rana abans de l’intervenció, on només hi quedava un tornapuntal (al fons de la imatge).
Així doncs, abans de reparar les esquerdes i reforçar les parets el primer que calia fer era reparar l’estructura de la coberta. El que en principi semblava tasca senzilla, posar les noves diagonals en el lloc marcat per les existents anteriorment, ens ha donat forces mals de cap i ens ha fet suar de valent.
Abans de començar, quan estàvem analitzant les patologies de l’edifici ens vam adonar que els tirants de les encavallades canviaven de grandària en el lloc on hi ha la paret interior que separa les habitacions de les escales. Així que el primer que vam fer va ser picar part del sòl de les golfes per veure com estava el citat tirant i vam veure que, efectivament, estava format per dues bigues de diferent grandària, però per sort la unió estava ben realitzada, així que el tirant funciona com a tal.
El Mikel eliminant el sistema elèctric per tal de poder instal·lar els apuntalaments.La Nerea obrint el terra per desbloquejar el “pendolón”.
Els següents dies els vam passar amb continus tires i arronsa amb el fuster local, Bahadur, que vam contractar per fer l’obra. Ell és un fuster amb molts anys d’experiència i nosaltres uns estrangers que li venim a dir com cal intervenir en un edifici històric del seu propi poble… Us podeu imaginar com ens veia… “Els pesats de torn que vénen a dir-me com he de fer la meva feina”… No va ser fàcil començar.
El fuster triant les fustes per a fer els elements necessaris per afegir a l’estructura.
El vam haver de convèncer que els nous tornapuntes que inicialment havia serrat no servien, que els havia de repetir perquè tinguessin la mesura dels originals. El vam haver de convèncer que calia apuntalar totes les altures de l’edifici. I finalment, el més complicat va ser convèncer-lo que, un cop posats els tornapuntes, calia tallar ni més ni menys que el “pendolón” (la barra vertical de l’estructura de la coberta que acaba a l’altura del tirant -però no ha de tocar-) per la seva part inferior. “Com hem de tallar això? Aquests que volen? que ens caigui l’edifici a sobre el cap?”
El fuster, sota l’atenta mirada d’en Raju (nen de la casa d’acolliment) preparant els nous tornapuntals.Esboç de l’estructura de l’edifici amb un esquema dels passos a realitzar per a afegir els tornapuntals realitzat per les coordinadores d’Awasuka Mònica Sans (Amics del Nepal) i Anna Altemir (BASE-A).El fuster col·locant els apuntalaments del primer pis de l’edifici.En Mikel i el fuster col·locant un dels nous tornapuntals..Com el fuster es negava a fer-ho, en Mikel es va posar a tallar la part inferior del “pendolón” per a que no pressionés sobre el tirant. Quan el fuster va veure que ho faria amb ell o sense ell s’hi va afegir.
Després de quatre dies de dur treball sortíem de l’edifici sent amics d’en Bahadur, i havent aconseguit que l’estructura de la coberta torni a funcionar correctament.
Imatge de l’estructura del sostre un cop acabada la intervenció (encara amb el blat de moro penjat assecant-se).
Abans, durant i després de l’obra hem buidat i netejat l’edifici… El següent pas serà reparar les esquerdes i reforçar els murs, de manera que l’edifici serà capaç de resistir, a més del pas del temps, futurs terratrèmols que esperem que no arribin aviat…
El pis d’abaix, abans d’ordenar-lo era un taller/magatzem, on era difícil treballar i trobar el que buscaves.La planta inferior un cop ordenada i neta, ara que ja no farà de taller ni magatzem.
Nepal és un país extraordinàriament sorprenent. Per més temps que hi passis no et deixa de fer-te esglaïs, arrencar-te un somriure, meravellar-te de quelcom inesperat; de sorprendre’t amb coses que el dia abans no havies previst i et faran canviar qualsevol pla que haguessis, ingènuament, preparat. Vivim en el dia dels innocents perpetu.
Fa unes poques setmanes es va aprovar una constitució que s’havia fet pregar durant anys i panys. No és senzill acordar res en un país tant divers en cultures, religió, idiomes i idiosincràsies. Un país on el sistema de castes segueix molt present, on els matrimonis concertats pels pares són la norma, on hi ha més de cent idiomes diferents, cares amb faccions del més variades, gent que vol un país comunista, hinduista, lliberal, federal… Però el parlament va aprovar la constitució, i en moltes regions van encendre espelmes per celebrar-ho i fins i tot van tirar petards.
Però al “Terai”a la part sud del país, a la part selvàtica que fa frontera amb l’Índia, zona on viuen principalment les castes Tharu o Chhaudari no n’estan gaire contents. Portaven setmanes fent pressió amb vagues per tal que Nepal no fos dividida en 7 províncies que divideixen el Terai.
Ens despertem un dia qualsevol pel matí, i ens diuen que l’Índia ha declarat un bloqueig comercial amb el Nepal, que les fronteres estan tancades pel comerç! No entenem res. Preguntem les raons: “A l’Índia no li agrada la nova constitució del Nepal per què tenen enveja de que tenim una constitució més bona que la seva” ens diuen… Altres diuen “Al parlament Nepalès hi ha uns vint parlamentaris que són Índis i han demanat als seus amics a l’Índia que els ajudin”. Surrealista… Però la gent diu que en un parell de dies això se solucionarà…
Ens llevem un altre dia i llegim al diari que el parlament del Nepal ha creat una comissió amb els líders dels tres partits principals per a dialogar amb els líders polítics del Terai per a desencallar la situació. Què? No era un bloqueig de l’Índia?
Parles amb la gent i ells segueixen dient que és culpa de l’Índia (i, és clar, també dels polítics que són tots uns corruptes…). Diuen que en un parell de dies es començaran a importar coses de la Xina, si l’Índia no cedeix…
Passen els dies… ara ja ningú diu que es solucionarà aviat… Ja és molt difícil aconseguir gasolina, els taxistes fan dies de cua per aconseguir deu litres de gasolina. Ja no es pot trobar gas per cuinar, la gent torna a cuinar amb llenya (fins i tot a les ciutats)… molts restaurants han tancat, altres s’han adaptat i reduït la seva carta…
Com evolucionarà la situació? Com transportaran l’arròs a les ciutats i pobles sense gasolina? Quant durarà aquesta situació? Obriràn les fronteres, com a mínim temporalment, les fronteres per a les festes del Dashain (l’equivalent nepalès del Nadal)? Qualsevol cosa que puguem intuir, predir, endevinar, pensar; segur que no succeeix, o potser sí… Nepal és un país extraordinàriament sorprenent.
En Sumit, a la casa d’acolliment de Bhimphedi, amb un tub per a despertar el foc. Sempre ha de tenir un invent entre mans, sinó no està tranquil.En Sumit vigilant que les verdures s’estiguin cuinant bé al foc.La Maya, la meravellosa treballadora de la casa d’acolliment de Bhimphedi,, cuinant deliciós menjar, siguin quines siguin les circumstàncies.Facis el que facis, a la casa d’acolliment de Bhimphedi mai estas sol, sempre hi ha mans per a ajudar, o com a mínim ulls per a mirar.Una de les carreteres principals de Pokhara (la segona ciutat de Nepal). Ni una gota de gasolina, ni un cotxe…A Pokhara només hi circulen bicicletes i només de tant en tant es pot veure algun cotxe per a turistes.
Els pocs autobusos que es troben van plens a vessar: ple de gent a dins, gent penjada a les portes i asseguda sobre el sostre.Moltes estacions de servei tancades, amb molts transports aparcats esperant que arribi algun dia algun litre de gasolina.Mentre les estacions de servei estan tancades, les carreteres són buides.Una estació de servei al barri de Naxal de Katmandú vigilada per la policia. Piles de conductors de taxi esperant preguntant quan començaran a repartir la gasolina. Són les 10, i la policia els diu que fins a les 3 no obriran.Cues infinites de taxis. Després d’uns dos dies fent cua aconsegueixen, amb sort, la seva “ració” que els dóna per un dia de feina. Molts conductors acaben comprant gasolina al mercat negre, on es ven gasolina a uns 4€ el litre, unes 4 vegades més cara que el preu a les gasolineres.No són cotxes aparcats. És una cua eterna de taxis que comença en una gasolinera que reparteix, una hora al dia, gasolina per als taxis.No són motos aparcades. És una cua eterna de motos a una gasolinera que ven gasolina, una hora al dia, per a les motos.Els diaris van plens de noticies parlant de les conseqüencies del bloqueig. Però de les causes poc en parlen.També hi ha noticies sobre les accions de diàleg que s’estan portant a terme. Però poques conclusions…
Mònica Sans, Coordinadora de Bhimphedi AWASUKA, Programa de Millora d’Hàbitat:
Juliol de 2015
Després de dos anys torno a Bhimphedi. La primera sensació és com si hagués marxat ahir, però moltes coses han canviat: alguns nens han marxat de Balmandir i n’han vingut de nous, en Dani hi està vivint des de la passada tardor i fent-hi moltes millores, el poble ha vist marxar alguns dels seus habitants i n’ha rebut de nous… però sens dubte, el més important de tot és que Bhimphedi ha passat un terratrèmol; el més violent que ha sofert el país des de fa 81 anys.
Aquest és el motiu que m’ha portat de nou a Nepal, en un viatge molt diferent a tots els anteriors. Vaig acompanyada de dos arquitectes especialitzats en cooperació: en Pedro Lorenzo, del CCD-UPC i l’Emma Ferrer, de Base-A. En quinze dies, tot seguint les directrius d’en Pedro, ens proposem identificar l’estat de les construccions de Bhimphedi, les voluntats del govern central i la situació social i organitzativa del municipi; tot plegat, per tal de veure les possibilitats de desenvolupar-hi un programa de reconstrucció.
D’esquerra a dreta: Emma, Pedro i Mònica a l’aeroport de Barcelona preparats per iniciar el viatge d’evaluació.
En Dani se’ns uneix quan arribem a Kathmandu. Ha deixat el seu estimat Bhimphedi per acompanyar-nos durant el viatge, a totes les visites i reunions que fem. Ell serà una peça bàsica d’aquest projecte, ja que resideix a Bhimphedi i podrà fer-ne el control econòmic. Coneix bé el poble, les seves gents, la societat nepalesa i la seva llengua, cosa que ens facilitarà molt les coses.
Des de dins del taxi que ens recull de l’aeroport, ens sorprenem de veure que la ciutat no està ni de bon tros, tan afectada pel terratrèmol com ens esperàvem. Els mitjans només mostren imatges dels centres històrics greument afectats, però hi ha molts barris nous que han suportat el terratrèmol molt dignament. Quan arribem al nostre suposat hotel, ens adonem que en Dani ens ha conduit a casa la Geeta, la comptable d’Amics del Nepal. Molt generosament, ella i la seva família s’han ofert a allotjar-nos a casa seva durant la nostra estada a la capital.
Els dos dies a Kathmandu passen ràpid. De tantes coses que hem fet ens ha semblat una setmana. Visitem el Centre de Salut d’AN, el barri de Maijubahal, la Stupa, el barri de Boudhanath, fem reunions amb NSET (Nepal Society of Earthquake Technology), amb Bhupendra Pradhan i en Juanjo Rodríguez, amb la gent de Petit Món i en Dani Tejedor (arquitecte que hi col·labora), amb el Rotary Club Kantipur, etc… Totes les reunions son molt interessants, hi ha un gran interès en col·laborar per part de totes les ONG’s per tal de treballar d’una forma més coordinada. Entre tanta reunió trobo un moment per escapar-me amb en Dani a veure un dels nostres nois que ha sortit aquest any de Balmandir: l’Ashok Siwakoti. Sembla que està adaptant-se prou bé a la seva nova vida de ciutat i, a més, estem molt contents que en Bhuphendra ens doni un cop de mà amb seu allotjament.
D’esquerra a dreta: Emma (Base-A), Daniel (Amics del Nepal), Juanjo (Bhimphedi-Project), Pedro (UPC) i Bhupendra (Rotary Club de Kantipur).Visita als models antisismics de NSET després de la reunió a la seva seu a la ciutat de Lalitpur.
Finalment, arriba el dia de marxar a Bhimphedi… la emoció i els nervis són indescriptibles.
El viatge transcorre sense entrebancs i cap al migdia arribem al poble. Després d’instal·lar-nos a casa d’en Bhuphendra i de saludar uns quants personatges, anem directes a Balmandir. En Pedro i l’Emma tenen molta curiositat per veure com serà, ja que mai abans han estat en un orfenat. Per la seva sorpresa, tal i com ens passa a tots plegats, troben que es un lloc molt més alegre i bonic del que s’imaginaven. Es queden encantats amb el caliu humà dels nens i del personal. A mi els nens em reben com si fos ahir, tot reclamant la cançó “Water Paani”. Em sorprèn veure que encara la recorden després de 2 anys, i que tinguin tant d’interès en cantar-la. Sense ni adonar-me’n, em trobo a la sala de jocs, ukelele en mà i cantant amb uns quants incondicionals. Després alguns d’ells em porten a fer una ruta per tot l’orfenat, per veure les novetats: els ànecs, les gallines i el corral, l’hort ple de més hortalisses que mai, el futur estable de les búfales, la “sala de cinema”, etc… És molt gratificant veure totes les millores que s’hi ha fet: bravo Dani!
La Mònica amb cinc dels nens de la casa d’acolliment i el seu mussol-mascota.En Kush ensenyant la granja de la casa d’acolliment a l’equip d’arquitectes.L’Emma li deixa les seves ulleres de sol a una de les nenes del centre.En Pedro coordinant la col·locació de la nova porta del centre d’acolliment, al voltant d’ell sempre hi ha nens de la casa d’acolliment admirant com treballa.En Pedro i l’Emma dirigint a dos dels joves de la casa d’acolliment per fer les mesures adequades per assegurar-se que el marc de la porta està ben col·locat.
Els següents dies a Bhimphedi fem molta feina: visitem cases dels diferents Wards i ens entrevistem amb diferents persones i entitats del poble. Els membres del VDC (Village Development Commitee), el comitè 3E, l’associació de dones, la cooperativa agrària, etc… Durant les visites ens trobem amb tot tipus de cases: totalment enderrocades, parcialment afectades i poc afectades. Per sort, a Bhimphedi el terratrèmol només ha deixat pèrdues materials i no s’ha hagut de lamentar cap víctima. Però en aquests moments, el nivell organitzatiu és molt pobre. No hi ha alcalde, el secretari del govern ha arribat fa poc i la gent es troba en un estat de desprotecció total: no saben què han de fer amb la seva casa. Quan arribem nosaltres, l’enginyer del govern ha revisat totes les cases de Bhimphedi i voltants, fent el seu diagnòstic… Però sembla que té molts errors i per això ens trobem molta gent que l’està recorrent, ja que no estan d’acord amb la catalogació de la seva casa.
Tot i la desorganització governamental a nivell rural, ens enduem una sorpresa agradable al trobar a la gent d’Agragaami molt ben organitzada i amb ganes de fer coses. Fem vàries reunions amb ells per veure si voldrien acollir un Programa de Millora de Vivenda, i ens responen molt favorablement. Aquest és sens dubte un dels resultats més positius del nostre viatge d’identificació: trobar un soci local que tingui interès en acollir el programa.
L’equip d’arquitectes fent la visita a una de les cases del poble, amb la traducció i ajuda voluntària d’en Rajendra (membre de la junta de la cooperativa Agragaami).La Mònica fent la visita a una de les cases del poble, amb la traducció i ajuda voluntària d’en Ram Naam (membre de la junta de la cooperativa Agragaami).En Pedro fent un cròquis d’una de les cases estudiades. Al voltant, com sempre, expectació de gent local. I aquest cop també hi ha l’Illia i la Raquel, dos voluntaris d’Amics del Nepal, que tenen el projecte de documentar la feina d’Amics del Nepal en forma audiovisual. Al fons l’Emma bevent un suc per recuperar-se de la calor.El cròquis d’en Pedro d’una de les cases estudiades.Una de les reunions amb la cooperativa Agragaami, planificant el recorregut de l’expedició d’avaluació. D’esquerra a dreta: Ram Naam (Agragaami), Daniel (Amics del Nepal) i Ranjit (president d’Agragaami).
Un dia abans de marxar de Bhimphedi es fa la cerimònia de plantació d’arbres al camp poliesportiu de Bhimphedi, que justament es va inaugurar el dia del terratrèmol. Venen molts membres del Rotary Club Kantipur liderats per en Bhuphendra, qui aprofita el moment per fer-nos un encàrrec oficial. Ens diu que volen construir un edifici de serveis al costat del camp multi esports, i que voldrien que aquest fos també un dels nostres prototips antisísmics. En Jaunjo ens diu que està animat per aconseguir finançament, però tots dos coincideixen en afirmar que abans hi ha molta feina a fer, ajudant a les famílies més necessitades que no tenen casa. Però quedem d’acord en incorporar aquest encàrrec al nostre programa.
Cerimònia de plantació d’arbres al camp poliesportiu de Bhimphedi, on possiblement es farà un model de construcció antisísmica.
Arriba finalment el dia de tornar cap a Katmandu, on ens queden encara unes quantes reunions molt interessants amb en Brian Peniston, en Rabindra Puri i el president de NEA (Nepal Engineers Association). També veiem a en Naresh i a en Pemba, uns nois que van sortir de Bhimphedi fa un parell d’anys, que estudien i treballen gràcies al projecte jove d’Amics del Nepal. M’emociona veure com els nois mica en mica es van espavilant gràcies al seu propi esforç, però també gràcies al recolzament i bons consells d’en Dani, que els fa de mentor.
Per acabar el viatge, visitem Thamel, Durbar Square i Bhaktapur. Per primer cop en tota la nostra estada, ens trobem cara a cara amb els efectes devastadors del terratrèmol: és impressionant veure l’enorme destrucció que es pot causar en tants pocs segons… una cosa és veure les imatges per televisió, i una altra de ben diferent és trobar-te allà al mig.
Durbar Square de Katmandú, molt afectada pel terratrèmol.Caminant per la zona antiga de Katmandú (barri d’Asan).
Setembre 2015
Mentre escric aquestes línies ja han passat dos mesos des que vam tornar. Sembla mentida… Ha estat molt emocionant recordar les nostres aventures durant aquells quinze dies tan intensos. Li havia promès a en Dani que escriuria aquest text tot just tornar, però la veritat és que m’ha estat impossible fer-ho abans. Només arribar, tot l’equip d’arquitectes vam estat immersos en la elaboració d’un informe de gairebé 100 pàgines, liderat per en Pedro. Entre altres coses, vam estar ordenant totes les fitxes de les cases visitades i situant-les al Google Maps. Una feinada brutal… però que anirà molt bé per a iniciar la labor de la cooperativa de millora de vivenda de Bhimphedi. (En aquest poble, i en gairebé tot Nepal, no hi ha plànols municipal de parcel·les, ni numeració de cases, ni res de tot això, i vam pensar que utilitzar la plataforma de Google Maps seria una bona iniciativa per començar a ordenar una mica aquest tema).
A principis de setembre vam fer una reunió de junta d’Amics del Nepal. En Pedro, l’Anna Altemir (fundadora de Base-A) i jo mateixa, vam estar explicant el programa de millora de vivenda que es vol fer i la seva futura replicació en d’altres comunitats, si tot va bé. El projecte va tenir molt bona acceptació, podem anunciar oficialment que Amics del Nepal aposta per ell. Ara només falta saber la resolució de Caldes Solidària, l’ONG que cobreix l’altre 50% d’aquesta aventura… Un cop ho sapiguem, podrem donar la primera fase del programa per aprovada (fins a finals de Febrer).
En aquests moments l’equip d’arquitectes està definint els prototips de cases antisísmiques, en col·laboració amb especialistes d’estructures. El primer equip d’arquitectes que començarà la construcció de prototips marxarà a mitjans d’Octubre.
Des del seu viatge d’identificació a principis de juliol, l’equip d’arquitectes del projecte AWASUKA continua treballant a bon ritme. Han acabat un informe de 100 pàgines per la UPC i altres entitats, han acabat les fitxes de cases analitzades de tots els barris de Bhimphedi i les han penjat al Google Maps… I ara, gràcies a tota aquesta documentació, ja estan treballant en els primers prototips antisísmics de vivendes.
I per acabar, explicar-vos que el nom del programa és AWASUKA. Són les inicials nepaleses de les paraules: Aawaas Sudhar Karyakram, que vol dir: Programa de Millora d’Hàbitat. Ens ha costat molt trobar aquest nom, sobretot, trobar un equivalent a la paraula “Hàbitat” en nepalès… però gràcies a l’Hem Adikhari (un dels nostres nois del Programa Jove de Bhimphedi), ho hem aconseguit!
Abans d’acabar, vull donar el meu agraïment personal a un equipàs de gent immillorable: Pedro Lorenzo (CCD-UPC) i Emma Ferrer (Base-A), per ser uns companys de viatge fantàstics; a l’Anna Altemir (Fundadora de Base-A), per ser una excel·lentíssima coordinadora d’equips, a l’Andrea Llanas i la Valèria Cid (Base-A), per ser unes treballadores incansables i sempre de bon humor; a la Berta Marín (Base-A) que se’ns ha unit alguns dies ajudant-nos amb les fitxes, a la Inés Garcia (estructurista i amiga) com a nova incorporació en consultoria d’estructures. I a Nepal, a en Mikel Zubiaga i la Nerea Gezuraga, que han ajudat a completar algunes fitxes que faltaven. Un agraïment molt especial per en Dani Roig, que apart de fer una labor impressionant a l’orfenat, s’ha involucrat moltíssim en el projecte AWASUKA i és un dels nostres puntals més importants.
Agraïments també per l’equip de traductores: Marta Masip, Elisenda Mitjà, Rocío Moreno i Andrea Mauri, per haver traduït les notes del viatge del Pedro, en les que es va basar el viatge d’identificació; i a les voluntàries de Bhimphedi: Mar Úbeda, Laura Conde i Isabel Valero (futura voluntària), per estar sempre disposades a ajudar en les traduccions dels posts i en el que faci falta! 😉
A tots ells: MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LA VOSTRA IMPLICACIÓ AMB BHIMPHEDI. Perque, tal com va dir en Pedro Lorenzo durant la Junta d’Amics del Nepal: “Bhimphedi engancha!”
![image[2]](http://amicsnepal.blog.pangea.org/files/2015/10/image2.jpg)
