En la tercera terrassa de l’hort, la més gran de totes, l’utilitzem per plantar tres tipus de conreu durant l’any. Al juliol hi plantem el blat, al setembre les mongetes i al desembre les patates. Així que ara toca plantar!

Aquest cop ens hem proposat cobrir més terreny que mai amb les patates. Ho aconseguirem? Primer ens hem de desfer de les enormes herbes que ocupen tot el terreny. En els trossos on havíem cultivat anteriorment hem de treure les canyes del blat de moro (encara hi són perquè en una zona les havíem mantingut per a que les mongetes s’hi poguessin enfilar). En altres trossos, on no s’havia cultivat, hem de treure totes les males herbes, i algunes són molt “males” i et deixen les mans i la roba plenes de punxes.

El segon pas és llaurar. Així que hem de cridar el senyor dels bous. Després d’intentar-ho uns quants dies, finalment apareix! Tothom content! Però a les dotze ja ha de marxar cap un altre camp, i ens deixa un tros sense llaurar… ho farem a mà, i sinó ja ho ampliarem quan torni a venir el senyor dels bous abans de plantar panís. De fet ja fa prou goig!

El dissabte hi ha un grup de nens que els toca treballar una estona a l’hort i amplien una mica la zona per plantar patates. Tothom està prou satisfet. De moment ho deixarem així.

És hora de plantar? No, necessitem posar-hi adob si volem que creixin bé les patates… De moment en podem plantar unes quantes amb l’adob que ens queda de búfala que vam comprar fa uns dies. I un cop se’ns acaba l’adob, parem i hi posem l’aspersor. A l’abril ja podrem recol·lectar si tot va bé!

A l’endemà anem en busca d’adob, aquest cop de gallina, és més car, però diuen que és més bo. Per no pagar el transport decidim anar-lo a recollir nosaltres mateixos. Després de caminar uns deu minuts arribem a una casa feta de fang i pedra (com moltes de les cases del poble), anem a la part de darrera on hi ha una granja de pollastres. Més enllà hi ha una pila d’adob, peles d’arròs on hi ha cagat les gallines. Els nens diuen que calen 3 o 4 mesos per aconseguir aquest adob. Nosaltres també en tindrem d’aquí un temps.

Ens donen deu sacs i dues pales i a carregar. Tots els nens grans han vingut a ajudar. Carreguen els sacs tant com poden, és el mateix preu! Fins i tot han vingut dues de les treballadores del centre a animar-nos, que maques que són (tots els nens els diuen “didi” que vol dir germana gran). La Maya didi és una dóna magnífica, molt dolça i sempre somriu. No parla anglès però cuina magníficament, i cada vegada que acabem de menjar i li diem que el menjar estava boníssim ella diu somrient tímidament “thank you”. La Beli didi es la cuidadora que es queda a dormir al centre per cuidar els nens petits. És molt energètica, i la seva veu potent fa que se la senti des de tot arreu. Les dues dones cuiden els nens com si fossin seus, les millors “didis” que podríem tenir. Els nens i Amics del Nepal tenim moltíssima sort de tenir aquestes dues dones a la casa d’acolliment, cuidant-se dels nens, d’ajudar al cuiner, de que tot estigui net, d’ajudar a la treballadora de l’hort…

Som-hi! A carregar un sac! Dos nens per cada sac. Com som nou nens i jo, en podrem portar-ne cinc i demà ja recollirem els altres cinc. L’Ashok Siwakoti, l’únic noi que tenim estudiant a classe 10, se’n riu i diu que ni parlar-ne, que portaran aquest sac i tornaran ràpidament a buscar l’altre. I afegeix sorneguerament: “la qüestió és si tu també podràs tornar a buscar el segon sac…”

Un cop el meu sac és llest, en Rojan i jo agafem un sac i ens posem en marxa. Un minut més tard ja canviem de posició… Després de deu minuts que em provat de portar el sac de les deu maneres diferents que se’ns han acudit, i ja hem demostrat que no n’hi ha cap de bona… Finalment arribem a la casa d’acolliment, i buidem el sac! Ha sigut dur, però ho hem aconseguit! En Rojan i jo piquem de mans i ens mirem cares de satisfacció, i també per fer temps i no tornar encara a buscar el segon sac.

Però de cop… què???? Veiem dos sacs amb potes que venen xino-xano tots sols. Ja és mig fosc i no porto les ulleres, però finalment els sacs ja estan a prop i em quedo del tot astorat. Són les dues “didis”, que porten un sac cada una! aguantat amb una corda que carreguen al front (d’aquesta corda en diuen “namlo” en nepalès). No ens havien vingut a animar…

Les didis deixen els sacs a terra i em miren i somriuen. Jo no sé quina pinta dec fer, amb les mans a l’esquena després de l’esforç i la cara desencaixada. El nano que ha portat el sac amb mi diu: “Elles de petites sempre portaven pes amb aquests estris, nosaltres no podríem pas… cal pràctica”. Jo encara no em refaig de que la Maya didi, una dona de més de 50 anys, s’hagi transformat en super-dona i hagi carregat, aparentment sense esforç, un sac de més de 50 quilos…

Ara sí, ja podem plantar patates! El següent dissabte el grup de nens que ajuda a l’hort es posa a plantar patates. I després d’uns dies més amb les didis, voluntaris i de tant en tant algun nen i nena que s’apunta a ajudar, ja tenim 1,000 metres quadrats plantats de patates!