Ja va venir fa unes setmanes el Pallasso Magi a portar riures a Balmandir! Ara han arribat les acrobàcies! El circ és a Bhimphedi! (només ens faltaria incloure un tigre o un elefant a la nostra granja…).
El Pallasso Magi va venir a portar riures i globos a la casa d’acolliment de Bhimphedi. Moltes gràcies!Foto de grup, amb espases i altres artefactes fets amb globos que només podia inflar el Pallasso Magi.
El Víctor i la Mery Ann, voluntaris d’Amics del Nepal en el projecte jove:
Després de carregar durant més d’un mes amb uns quants quilos de tela (regal de l’Associació Gent Penjada) a la motxilla, des de Barcelona passant per l’Índia i Katmandú, hem pogut penjar-les a un arbre perquè els nens gaudeixin d’aquesta activitat tan divertida. Bé, en realitat les teles les van penjar els nens més grans que tenen una habilitat increïble per enfilar per on sigui.
L’Ashok, el noi més hàbil enfilant-se als arbres, no va trigar ni un segon en tenir la tela penjada per a fer les acrobàcies.
Petits i grans s’han bolcat com bojos per provar. Hem començat amb un petit escalfament, córrer, saltar, moure una mica tot el cos preparant-nos per pujar! Amb el primer exercici els hem ensenyat una pujada bàsica amb la qual ens hem trobat de tot… els més petits que volien pujar a tota costa com micos … però no ho aconseguien, les nenes que a la primera ja semblaven expertes i els més grans, presumint de seus músculs, han pujat al “Nepali Style”, és a dir, com podien però sense seguir les instruccions.
Hem seguit amb algunes invertides, perquè poguessin veure el món al revés, grans i petits han gaudit de valent d’estar amb el cap als peus.
Perquè seguissin posant-li interès els hem fet una petita demostració d’algunes figures, pujades, baixades, amb les qual s’han quedat tots de pedra (amb el difícil que és que es quedin quiets…) i amb la boca oberta!
No hi ha cap altre riure, tant magnífic i contagiós, com en d’en Bhishow.
Hem repetit el taller algun dia més però per la pluja no hem pogut aprofitar tot el que ens hagués agradat. Però encara que ja hem de marxar cap a Katmandú per a seguir amb el projecte jove abans de marxar cap a l’Índia, deixem un tros de teles perquè els nens segueixin jugant o les utilitzin de gronxador.
Temps lliure per jugar amb les teles. El joc s’acaba quan es trenquen o algun nen acaba al terra plorant.
Gràcies a Dani i Anna per haver-nos acollit a Bhimphedi, a Amics del Nepal per fer-nos partícips dels seus projectes i a l’Associació Gent Penjada per regalar-nos les teles que esperem treure-li molt de profit aquests mesos tant al Nepal com a l’Índia.
A part de les acrobàcies i de la gimcana, en Víctor i la Meri Ann han col·laborat en altres tasques com arreglar l’entrada, posar unes porteries per jugar a futbol o portar els nens al riu.
Arreglant l’entrada al centre.El Víctor, amb l'”ajuda” d’en Manoj, preparant una de les fustes per a unes porteries de futbol.
Avui, és diumenge, dia d’escola al Nepal, però no hi ha classe. Els nens ja fa 6 dies que no van a l’escola, aquí això és habitual, no hi ha classe i no se sap ben be perquè. Però del dia d’avui si que en coneixem la raó, el govern Nepalès finalment ha aprovat la nova constitució. Feia set anys que s’esperava aquest moment, potser si que això mereix dos dies de vacances.
Aprofitant la visita del Víctor, la MeryAnn i l’Anna hem pogut organitzar una gimcana que ens ha tingut tot el matí ben ocupats.
Tots els nens de Balmandir s’han distribuït en els quatre equips i han participat amb molt entusiasme de les 12 proves i reptes que els hi hem proposat. Ha estat molt xulo veure a tothom tan entregat, fins i tot el director ha tingut la seva implicació.
La gimcana s’ha organitzat al voltant d’una gran bola del món i 4 continents: Amèrica, Europa, Àfrica, Asia-Oceania (no teníem més personal per fer tots continents per separat). A cada equip se li ha donat una targeta amb el nom d’una ciutat o país. El primer que calia fer era buscar la ciutat o país al globus terraqüi i descobrir en quin continent es localitzava. Aquí cal dir que els voluntaris hem flipat! No sabien on estava res, “Is Paris in Africà?” “Sydney in Europe?” Mare meva! serà que amb tantes vacances a escola no han tingut temps per la geografia?
Un cop descobert en quin continent es localitza el país o ciutat, calia anar-lo a buscar. Cada voluntari estava distribuït pel jardí, amb un cartell que indicava quin continent representava: La Mery a Àfrica, el Dani a Europa, el Víctor a Amèrica i l’Anna a Asia-Oceania. A cada continent calia superar una prova i un cop feta se’ls hi donava una puntuació i un nou nom de ciutat o país. Aleshores havien de tornar al globus per a saber quin era el següent continent a visitar.
Tots corrien i saltaven, cridaven i reien, anant de continent en continent, passant gairebé sempre per la bola del món, custodiada pel director del centre. Han hagut de superar una cursa d’obstacles, construir una torre humana i una de pedres, transportar aigua a peu coix, fer punteria i fins i tot un collage. I com a repte final han hagut de construir una catapulta i veure qui llençava una pilota més lluny.
Només dos membres del grup poden tocar el terra.L’equip del Drag sembla que ha superat la prova!Ho aconsegueixen!I fins aquí les proves d’Africa. Ara les proves d’America:A passar-se el globus d’aigua cada cop de més lluny.El Víctor s’ho passa millor que els nens mirant les proves de transportar aigua.El Kul en plena acció a Amèrica.En Basu fent una de les proves amb aigua.Un dels grups fent el collage.Un dels collages en preparació.Un altre dels collages.En Dani explicant una de les proves a un dels grups.Prova de punteria: Aquest equip va aconseguir anotar des de 8 metres!En Rojan dirigint el seu equip de cecs.Al mig en Sumit, el petit geni, envoltat dels seus dos ajudants, en Ramesh i en Ashish.Expectació per veure que fa la mini-catapulta d’en Sumit.Que s’apartin les criatures!Però també tenim algún dels grans que no es queda curt, d’espavilat. Aveure que farà!Que s’apartin les criatures!Tothom alucinant amb la catapulta de l’equip d’en Lav
Els resultats de totes aquestes proves han quedat anotats en una fulla. A la tarda hem fet el recompte i al vespre l’entrega de premis. Com que estàvem molt contents amb la seva implicació i participació, els hem premiat amb una gorra solar a tots i els guanyadors han tingut a més a més un kit-kat de xocolata. Els segons, tercers i quarts classificats també han tingut un petit premi, una xocolatina, que era més petita com més lluny de la primera posició han quedat.
Esperant els resultats.I ha guanyat l’equip d’en Sanu! (necessitaven molt aquests punts!).Però tan se val, el regal per participar és el que té més èxit! Unes gorres solars que seran la moda de Balmandir aquest mes!
Esperem que hagin aprés una mica de geografia amb aquesta activitat, i sinó al menys, ens ho hem passat tots molt be! Y a més, tots els nens tenen aquestes gorres solars, que alguns nens no es treuen ni per anar a dormir…
Gairebé cada setmana visitem el centre de salud de Bhimphedi o l’hospital d’Hetauda (la ciutat més propera de Bhimphedi, a poc més d’una hora en autobús). Però quan necessitem fer quelcom més que una radiografia aleshores anar a Hetauda només serveix per escandalitzar-se… Així que de tant en tant ens toca anar amb algun nen cap a Katmandú on es poden trobar més hospitals i poden fer més proves.
Aquest cop hem anat amb l’Arati (no us preocupeu, no té cap problema greu), però no penseu que la nena estava espantada o preocupada d’haver d’anar a l’hospital. Al contrari, era l’oportunitat per anar a visitar Katmandú per primer cop a la seva vida! Veure tots aquells llocs i monuments que surten als llibres de l’escola i retrobar-se amb molts germans i germanes que viuen a Katmandú un cop van deixar el centre d’acolliment de Bhimphedi.
L’Arati mirant el riu Bagmati, a la zona sagrada de Pashupatinath, on els hinduïstes cremen els cossos dels difunts (al fons de la imatge es veuen les columnes de fum de les cremacions).L’Arati caminant entre els temples de Pashupatinath.Ens trobem amb en Naresh, un dels joves que va creixer a la casa d’acolliment de Bhimphedi, al peu del restaurant on treballa, La Casita de Boudhanath. En Naresh està estudiant segon de batxillerat i vivint a una habitació amb dos nois que també varen viure de petits a Bhimphedi, en Hem i en Brish.Visita al centre d’acolliment de nenes de Patan (on Amics del Nepal també hi col·labora), on viuen dues noies que varen crèixer a la casa d’acolliment de Bhimphedi i varen canviar de casa quan varen fer 15 anys.L’Arati posant, en senyal de germanor, un braçalet a en Pemba, un altre dels joves que va crèixer a la casa d’acolliment de Bhimphedi. Aquest xicot, apart d’estudiar segon de Batxillerat, està participant en un projecte d’Amics del Nepal que portarà una obra de teatre a zones altament afectades pels terratrèmols de fa uns mesos.Ens trobem també amb voluntaris d’Amics del Nepal que estan treballant en altres projectes, com la Neus, que està molt implicada amb la casa d’acolliment de nens de Mahendranagar y l’escola FIBS. La Neus ens volia venir a visitar a Bhimphedi, però la seva tornada de Mahendranagar es va endarrerir molt degut a les vagues i protestes per queixar-se sobre alguns punts de la constitució que s’estava apunt d’aprovar, i que s’ha aprovat aquest 20 de setembre.Ens trobem també amb en Madan, un jove que va sortir ja fa uns anys del centre d’acolliment de Bhimphedi, i visitem Dharahara, la torre que va col·lapsar en el darrer terratrèmol (ja havia col·lapsat en un terratrèmol ra 80 anys, i havia estat reconstruïda de nou).Gaudint de les vistes des del terrat de la casa de la Geeta, la meravellosa comptable d’Amics del Nepal a Katmandú. La Geeta ens va acollir a casa seva, amb els seus pares, durant els dies que ens varem quedar a Katmandú.També varem visitar a l’Ashok, el nano que ha sortit de la casa d’acolliment aquest any. Actualment vigila un edifici (el que li proporciona allotjament i un sou), estudia primer de batxillerat i està fent un curs de cuina a Cocina Mitho Chha.L’Ashok a les pràctiques del curs de cuina a Cocina Mitho Chha..Ahir 20 de setembre es va aprovar la constitució del Nepal, deu anys després que acabés la guerra civil, un moment històric pel país. L’Ashok, i algun company seu del curs de cuina va ser contractat per anar a treballar aquest dia històric al parlament, per a treballar a l’acte de celebració!
Bhimsen és la deïtat hindú del comerç i la indústria, venerat especialment pels Newaríes.
A Bhimphedi se celebra cada agost / setembre el Bhimsen Jatra, la festa major del poble. Es tracta d’un sol dia de festa però per als locals és l’esdeveniment de l’any. Al matí es fa ofrena a Bhimsen al temple del carrer principal, moment en què moltes families sacrifiquen un gall que després menjaran. Aquest carrer principal s’omple de gent durant tot el dia, a diferència de la calma que es respira qualsevol altre dia de l’any. Apareixen alguns llocs de venda de roba, venedors de globus, així com els habituals venedors de gelats i llaminedures.
A la nit hi ha un disc-jockey per als joves, el qual sorprèn bastant, ja que perfectament podria ser una discoteca de les que coneixem a Europa. Els joves ens diuen emocionats que l’any passat va durar una hora, i aquest any en durarà dos. A més, s’organitza un Bingo! Poc dinàmic en la nostra opinió (el quart d’hora entre nombre i nombre es fa llarg …) encara que una vegada més els locals en gaudeixen com nens.
Finalment es passeja el “Rath” (una figura del deu Bhimsen) a les espatlles de tot aquell que vulgui portar-ho, envoltat d’homes que porten torxes al crit de “Lio Lio Ha !! Ha !! Payo Payo Ha !! Ha !!” la traducció (de l’idioma Newari, no Nepalès) no hem estat capaços d’aconseguir.
Potser algun us ho haureu preguntat, Bhimphedi té alguna cosa a veure amb Bhimsen? Doncs sí. “Bhim” ve de Bhimsen, i “phedi” es refereix al “pla dels peus de les muntanyes”. A Bhimphedi som a una vall a la primera cadena muntanyosa que separa la plana (Terai) i els enormes Himalaies.
Què fan dos nepalesos, un català i quatre bascos a les 4 del matí a una remota vall del Nepal?
Ens espera una caminada d’una hora fins Damar, on hem quedat per recollir a la nostra Búfala (bhaisi en nepalès) i la seva cria mascle. Està clar, el que fa que la pujada sigui més suportable… i per sort en Damar ens acullen amb un deliciós te fet, com no, amb llet de búfala acabada de munyir.
Al cap d’una estona ens porten la nostra búfala… aquí comença la part més interessant del matí: baixar per la llarga pista fins a Bhimphedi sense que se’ns estimbin o es parin a descansar a la meitat del camí… Dues hores més tard arribem a Balmandir i els nens les reben amb crits i carreres i les acompanyen fins a la seva nova casa… i abracen i rebreguen per primera vegada al petit de la família.
—-
Aquestes últimes setmanes hem estat immersos en la preparació de la quadra per a les búfales i les cabres (bakhara en nepalès). El primer que vam haver de fer va ser buidar l’espai que anàvem a utilitzar com quadra ja que estava ple de bigues de fusta. Algunes d’elles eren molt llargues i pesades pel que vam haver de demanar ajuda als treballadors de la presó. Després que el Dani visités la presó almenys deu vegades per demanar-los ajuda per fi van venir…
Dues setmanes més tard, per fi, vam tenir l’espai buit, de manera que vam començar amb les reparacions… i semblava fàcil: una de les bigues estava partida, un dels pilars totalment podrit, en substituir aquest vam haver de moure el del costat, la xapa que feia de paret del darrere estava posada amb l’ondulació al revés de manera que l’aigua entrava com una cascada, la teulada necessitava arranjaments, fer la porta no va ser gens fàcil, vam col·locar una antiga porta metàl·lica inutilitzable com a part de la paret (i com pesava!), vam posar 6 pilars per lligar a les búfales, una capa de formigó per aplanar l’interior i donar-li pendent per a que el pipi de les bufales surti cap al canal,, tel·la metàlica per a que no entrin masses mosquits per l’obertura de la paret… A poc a poc la quadra va anar prenent forma. Entre tant també vam fer una petita ampliació a la caseta per col·locar-hi les cabres (anteriorment ja teníem ànecs i gallines, i una gossa amb tres cries de menys d’un mes d’edat. Aquest orfenat s’està convertint en una granja!).
D’altra banda les cabres i les búfales necessiten herba, molta herba… així que hem dedicat tota la part baixa del terreny d’horta per a plantar herba: Primer van venir a passar els bous, després vam retirar totes les herbes i mala herba restant, i després vam anar sembrant a poc a poc les llavors… al d’uns dies repetim el procés en l’altra meitat del terreny. Però clar, per separar la zona de pastura de la zona d’horta cal una tanca… així que, què millor que construir-la nosaltres mateixos! Aquesta història la deixem per a un proper post …
Finalment, després de moltes preparacions tenim búfales a la nostra granja!!
Nerea y Mikel
Voluntaris de llarga estada d’Amics del Nepal per a la casa d’acolliment de Bhimphedi i el programa de reconstrucció i millora de la vivenda afectada pel terratrèmol.
P.D. Us hem explicat que Ricardo i Jorge van venir de Kathmandu abans d’ahir i van portar 4 conills? Sí. A Balmandir també tenim conills.
La Beli és una de les meravelloses cuidadores (didis) del centre. Ella, juntament amb la Maya, és la “mare” dels 28 nens i nenes que viuen a la nostra casa d’acolliment. I per tots aquells que teniu fills ja sabeu que no és una feina gens senzilla, ni per aquells que en tenen un només, de fill. Tothom se les estima i a elles no se’ls passa res per alt. Cuinen, tenen cura dels nens, netegen la roba dels petits, donen les medicines quan algun nen s’ha de prendre, curen als nens quan es fan ferides (cada cinc minuts), ajuden a l’hort, miren que els nens tinguin el material escolar… Fins i tot troben el temps per cuidar als voluntaris (si et despistes fins i tot et renten la roba)…
La Beli es queda gairebé totes les nits a dormir al centre, per tenir cura dels petits i les nenes. Però ella també té la seva família. La casa de la Beli era de dos pisos feta de pedra, fang i fusta; una construcció molt bonica, però que no va poder resistir ni el primer terratrèmol.
Amics del Nepal, després del terratrèmol, ja va iniciar algunes campanyes d’emergència com distribuir tendes de campanya. Però sempre pensant en fer un projecte de millora del habitatge a mig i llarg termini. Ben aviat us explicarem com va avançant aquest projecte en un nou post.
Però la Beli, va decidir actuar més ràpidament, per tal de tenir una casa on poguessin viure els seus dos fills ja en l’època de pluges. Així doncs, ben aviat varem avançar-li els diners necessaris, i amb l’ajuda voluntària d’alguns dels nens grans del centre i els familiars de la Beli i dos paletes (mistris) varem començar a construir la nova casa.
Poc més d’un mes després, just abans de que arribessin els monsons, ja varem tenir la casa llesta. I si ja penseu que això té mèrit, encara té més mèrit quan se sap que un dia no es pot treballar, perquè un ancià de Chabeli va morir, i el dia després no dóna bona sort treballar. Un altre dia, abans de posar les pedres en els fonaments, s’ha de fer una cerimònia religiosa. Just després de posar el sostre, s’ha de fer una altra cerimònia. I després d’aquesta cerimònia, la Beli ha d’organitzar un sopar on estan convidats familiars i treballadors. Però aleshores un dels treballadors, el que prepara la mescla de ciment (sense cimentadora, és clar) beu massa alcohol (roksi) i cau i es fa un ull de vellut… A l’endemà no pot fer la mescla, així que no es treballa. “Però diu que demà si que vindrà.” ens diu la Beli rient. Una setmana després de l’accident, per fi, es pot reprendre la construcció.
Segurament s’haurà de fer alguna millora a la casa, un cop fem el projecte de millora de vivendes, però hi ha altres cases fetes d’aquesta manera, d’un pis, amb blocs i van aguantar els terratrèmols. Així que la Beli està molt contenta de tenir una casa nova, i pròpia! On els seus fills poden viure còmodament, protegits de les fortes pluges dels monsons.
Gràcies a tots aquells ho feu possible, tant a casa nostra com a Nepal.
El Ricardo, membre de la junta d’Amics del Nepal i voluntari assidu a Bhimphedi ha tornat a nepal per cinquè any consecutiu. Ricardo és el creador del projecte TaperNepal, en el qual s’aconsegueixen recursos per a la casa d’acolliment de Bhimphedi a través de vendre productes artesanals fets al Nepal.
Aquest any el Ricardo ha vingut de l’Índia on estava fent un curs per formar-se en la seva professió: Professor de ioga. Però a més també és jardiner de professió, el que ha estat extremadament útil a Bhimphedi cada vegada que ha vingut. Gràcies a la seva energia, bon humor, ganes de treballar, els seus coneixements i que és un manetes, cada vegada que ve a la casa d’acolliment s’aconsegueixen coses que semblaven impossibles.
Aquest any el vaig anar a recollir al Tribhuvan International Airport (TIA), únic aeroport internacional del país, situat a Katmandú. I com és d’esperar, el Nepal mai et deixa de sorprendre. Mentre ho estava esperant, mirant si apareixia pel passadís, de sobte apareix un mico! Hi ha micos per tota la ciutat (per les teulades, pels milions de cables que pengen pels carrers, pels temples …) però dins de l’aeroport?
No era un mico petit, però des de darrera el vidre tota la gent s’ho mirava somrient. De cop, dóna un salt i es penja del vidre, baixa amb sorprenent facilitat i tranquil·litat. La gent se sorprèn però tampoc es posa gaire nerviosa. S’acosta a un senyor que està assegut. Li agafa l’ampolla de Fanta que tenia al costat del banc… el senyor s’ho mira tranquil·lament sense aixecar-se… el mico li bufa amenaçant. Però el senyor ho ignora, i el mico s’asseu mirant el seu premi. Tot d’una, mossega l’ampolla i surt a pressió la beguda. El senyor surt corrent. El mico sap el que s’està fent, no és la primera vegada… tranquil·lament es posa a beure la seva Fanta i se’n va de l’aeroport fins que ha acabat. Finalment arriba el Ricardo. Aquest país és genial. Un desastre en molts sentits… però genial.
Ricardo:
De nou a Bhimphedi, quart estiu consecutiu. Aquest any era més necessari que mai el venir a donar un cop de mà; pel terratrèmol, pels nenes, pel Dani, … per Nepal.
I, per la meva alegria, la casa d’acolliment està més bonica que mai i plena de vida. Els jardins amb flors, el galliner amb gallines i ànecs, l’horta ben mantinguda i la Kali (la gosseta del centre) a punt de donar a llum. Balmandir desborda vida.
Només entrar ve corrent Maya a posar-me la “tica” (puntet vermell al front). Que bona és la “didi” (germana gran) Maya. Visito l’orfenat i veig que no hi ha el talleret que vaig deixar l’any passat organitzat. Bé … doncs ho muntarem una altra vegada. Per sort, Kul s’ha fet càrrec de gairebé totes les eines i només cal buscar un buit on tornar-les a col·locar ordenades.
Ordenar, netejar, cremar el que no valgui … I en un matí tenim muntat el taller i la meva habitació. Fem inventari del que tenim i el que ens cal, un dia d’aquests anirem a Hetauda a comprar amb els diners del TaperNepal de Bilbao i Saragossa.
En Manoj amb un bigoti fet de pèls de blat de moro.Equip internacional del Païs Basc, Catalunya i Nepal: d’esquerra a dreta, en Mikel, Daniel, Jay, Ricardo i Kul.Treballant a l’hort.De camí al riu a fer una capbussada.
Molta gent ha col·laborat perquè jo pugui tornar, una altra vegada, a estar amb aquests xavals i a viure un temps al Nepal. El meu agraïment a tots!
Alguns dels nens i nenes del centre d’acolliment si que tenen algun membre a la seva família fora de la casa. Exemples d’aquest fet són dues de les nenes del centre, que tot i que la situació familiar no permet que visquin permanentment amb la seva família, si que intentem que durant les vacances els visitin i hi convisquin el màxim de temps possible per tal que els seus vincles familiars siguin el més forts possibles.
Així doncs, aquests dies hem anat a portar a la Sita i la Binita als seus pobles, una molt bona excusa per a fer excursions amb les altres nenes del centre i les cuidadores i visitar nous llocs.
El dissabte varem anar a casa del pare de la Binita. Per arribar-hi vam haver d’agafar un autobús, i després demanar a un camió que ens portés a la cabina. I poquet a poquet varem arribar al seu poble, situat a prop de Daman, a més de 2.000 metres d’altitud.
Prenent te amb llet a la casa del pare de la Binita, construïda després del terratrèmol.
Visita al monastir budista que es troba aprop de la casa del pare de la Binita.
Jugant al pati del col·legi on la Binita va estudiar primer de primària abans d’anar a viure a la casa d’acolliment.
El diumenge en canvi varem anar cap a les planícies més enllà d’Hetauda (Terai) a casa la mare de la Sita (re-casada després de que el pare de la Sita perdés la vida).
Amb la família de la Sita.
Totes les nenes i cuidadores s’ho van passar molt bé canviant d’escenari un parell de dies. Però varem tornar una mica tristos al deixar dues de les nenes a casa seva per uns dies. Però aviat tornaran per seguir totes les activitats que fan al centre d’acolliment.
Aquests dies són vacances a Bhimphedi. L’escola pública tanca per l’època de pluges, per què per als nens que venen de les muntanyes i han de creuar el riu seria difícil arribar a l’escola. Així, nosaltres hem aprofitat per dividir els 28 nenes i nens del centre en quatre grups, cada grup representa a un país imaginari que s’han inventat ells mateixos. Al llarg dels propers mesos els grups s’enfronten a diferents proves, jocs, competicions esportives, activitats artístiques… en les que reben diverses puntuacions.
Fins ara ja han dissenyat la bandera del país, han competit a futbol i bàdminton i han creat el mapa del seu país imaginari (amb diferents regions, poblats, rius… tot amb noms imaginaris). Properament faran una prova creant origamis (figures de paper), una pel·lícula, un vídeo utilitzant “stop motion”, crearan jocs de taula i explicaran un conte utilitzant ombres.
Banderes de dos dels països imaginaris de dos dels equips, amb les seves puntuacions actuals.Les banderes dels altres dos equips, amb les seves puntuacions.Mapa de un dels grups.Mapa del pais imaginari Dragon.
Preparant el terreny de joc del campionat de badminton.El primer partit del campionat de badminton.El partit entre la Binita i la Sita va atraure l’atenció de tothom.
Alguns nens mirant el quadre d’emparellaments i resultats del campionat de badminton.
Ja us anirem explicant com va les diferents proves, i podreu veure el resultat d’algunes d’aquestes obres!
Des que vaig arribar a Bhimphedi, ara farà tres mesos i mig, fins farà dues setmanes encara no havia viscut un dia d’escola “normal”. Quan vaig arribar els grans començaven els exàmens de final de curs i vaig estar ajudant als petits a preparar-se els seus exàmens que començaven una setmana més tard. Després d’això, les vacances que havien de durar menys d’un mes, han cavat allargant-se més de dos mesos, de manera que ja em preguntava si veuria com és la vida d’aquests nens quan van a l’escola. Com podeu llegir al post anterior, finalment les escoles han tornat a funcionar però durant aquestes setmanes lliures hem aprofitat el temps al centre.
El centre d’acolliment té un terreny molt gran amb moltes possibilitats i durant aquest temps de vacances hem estat treballant força per anar millorant-lo i aprofitant-lo al màxim. La feina feta per dues persones avança a poc a poc, però quan som trenta treballant en un tres i no res fem coses que semblaven impossibles. I encara ens ha quedat molt de temps per a jugar als jocs de sempre i a alguns de nous.
Primera partida de dames xineses a Balmandir.
A més, durant aquestes vacances hem acollit una nova mascota a la casa. Un mussol que es va quedar sense mare i els nens han cuidat, alimentat i ara ja vola lliure i apareix pel centre quan té gana.
Quan vaig arribar aquí, ja es parlava la necessitat de tindre un màquina de cosir, per què sovint s’havia de portar roba a arreglar, s’haurien de fer les vores dels llençols, fer coixins i cortines… Clar, si portàvem una màquina de cosir necessitaríem que algú ens ensenyés a fer-la servir. Llavors, el Kush va llençar a l’aire la idea què a Bhimphedi hi ha varies persones que, a la seva botiga de roba, fan cursos de costura. Així va ser com la Binita, la Sita i jo vam començar un curs de costura, on hem après a dominar l’ús de la màquina de cosir tot realitzant fins a 30 peces de roba diferents. El primer dia la Urmila, la nostra professora, no s’esperava que no haguéssim fet servir mai una màquina de cosir de pedals i ens va tindre una hora practicant el moviment de peus. Ara però, a punt d’acabar les 30 peces som unes expertes, com diu la Binita, i hem repartit unes quantes peces de roba nova als nens i nenes del centre, a les didis i hem fet moltíssim “arreglos” de cosits trencats dels nens. Tindre una màquina de cosir al centre permetrà que els nens i nenes arreglin la seva pròpia roba i, a més, les dota d’una nova habilitat que els pot ser útil en el seu futur.
La Binita marcant la tela mirant el seu dibuix a escala.La Urmila, ensenya a la Binita com fer algun pas complicat.La Sita fent un coixí.En Basu vestit amb les primeres peces de roba fetes per la Binita.
Quan ens vam haver de mudar d’habitació després del terratrèmol, tot el material que teníem ben col·locat abans, va quedar repartit en caixes pel terra de la nova habitació. Necessitàvem alguna manera de mantenir-lo ordenat i poder trobar les coses amb facilitat. Així doncs, vam decidir que ens atreviríem a construir la nostra pròpia prestatgeria. Vam pensar que seria un bon aprenentatge pels nens veure que et pots construir els teus propis mobles. De seguida el Love, un dels nens més manetes, es va entusiasmar amb la idea i la va convertir en el seu projecte. Hores de treball, errors i correccions van donar com a resultat aquesta fantàstica prestatgeria que tenim a l’actual office. Això si que és aprendre fent!
A més, això no s’ha quedat aquí. Després, el Love va decidir construir una taula nova pel menjador aprofitant fustes antigues. En acabar ja demanava quin era el pròxim projecte.
Crec que és molt interessant potenciar aquests interessos dels nens doncs els manté actius i obtenen aprenentatges que els poden ser útils en el futur!
