Escrit per Joana Martínez, voluntària de la casa d’acolliment de Bhimphedi del 4 de maig de 2016 al 30 d’agost de 2016. Text per a la Memòria d’activitats 2016 d’Amics del Nepal, pots llegir tota la memòria aquí.
Hi ha un lloc al món que pocs mortals coneixen i on només alguns privilegiats han pogut arribar. Les muntanyes que el custodien a mode de fortalesa són grises i inhòspites durant l’estació seca, oferint un panorama letàrgic a tot aquell que s’hi passeja. Tot d’una el cel es torna festa, i com un despertador sorollós fa reviure les muntanyes i els camps tot estenent de mica en mica una flassada d’aigua per tot. En pocs dies el gris i el marró es tornen d’un verd lluent, els rierols comencen a ressuscitar, els camps de blat de moro creixen imparables a pam per dia i els capolls de les antigues erugues eclosionen en papallones tan espectaculars que bé podrien confondre’s en animals mitològics.
Hi ha un lloc al món on regna la parsimònia i la improvisació, on els horaris i els plannings perden tota vigència, obligant als forasters a desenvolupar el sentit de la paciència a un nivell professional. Ke garné!
En aquest lloc de colors llampants, les hores transcorren plàcidament i sovint massa de pressa entre te i te, entre ritmes bollywoodians que brollen de la ràdio a tot drap i l’aroma de l’encens que cada matí honora les infinites divinitats que s’encarreguen de mantenir l’harmonia de l’indret.
Amb els peus sempre mullats camines a través dels camps o carrer amunt, entre homenets forçuts que empenyen carros pesats i cabres que semblen cavalls. El autobús que porta la llet arriba i distribueix el seu carregament a les dones de la vila, que aprofiten l’avinentesa per fer safareig, tot rient i cridant amb la seva característica i entranyable estridència. A l’altra banda del carrer comencen a desfilar desenes de vailets repentinats i uniformats d’un blanc miraculós camí a l’escola, i també desenes d’adolescents també uniformats i curosament despentinats camí a l’institut.
Hi ha un lloc al món on els professors fan més campanes que els alumnes i on cada petit esdeveniment és motiu de celebració. A mitja tarda els estudiants tornen cap a casa tot desfent-se la corbata i traient-se la camisa per fora dels pantalons de pinça. És hora de retrobar-se amb la família. En aquest racó de món hi habita la més nombrosa de totes, una família on els germans i germanes es compten per desenes. La seva llar és un temple enmig de la vall, tot i que no espereu trobar-hi el misticisme i la tranquil·litat pròpies d’un lloc sagrat… res més lluny de la realitat! Quan hom s’endinsa en aquest temple, tot sovint podrà contemplar alguns dels seus joves habitants enfilats pels arbres a més de deu metres d’altura fent caure els saborosos fruits de la primavera o damunt de les teulades, dins dels dipòsits d’aigua que necessiten una senzilla i passatgera reparació. Sí, sí, existeix un lloc al món on els nens corren i salten i s’enfilen sense l’ajuda de cap adult i sense superfícies flonges i segures on aterrar. I cauen, i es rasquen i es fan mal de vegades, però no passa res, ans al contrari, perquè aquests homenets i donetes adoren tot allò que es pot trobar dins d’una simple farmaciola i l’ensurt del moment de seguida es transforma en emoció amb la primera gota de Betadine i l’olor a desinfectant de mans.
Entre sorolloses riallades i crits, les germanes i germans es cuiden els uns dels altres amb delicades paraules… o bé a clatellots! La seva espontaneïtat i sinceritat implacable us farà sentir les persones més especials de l’univers o us enfonsarà en la més cruel de les misèries. Res no se’ls escapa a aquests petits lletrats!
Podreu trobar-los arreu del temple tocant la guitarra, assajant la coreografia de l’últim megahit del moment, practicant complicats trucs de màgia, cuinant plantes silvestres, plantant carabasses, ajudant a portar al món nous cabridets o reparant qualsevol (i quan dic qualsevol, és qualsevol) artefacte. I és que els membres d’aquesta peculiar família posseeixen infinites habilitats. També els podreu veure amb cara ensopida a l’aula d’estudi, memoritzant i repetint la lliçó com lloros, o en els moments més crítics, directament adormits pel terra. Però si de veritat voleu assegurar la jugada i trobar-los sense pèrdua, busqueu una pantalla! Ordinadors, mòbils, televisors… la pantallamania és l’addicció més poderosa que pateixen aquests marrecs.
Després de tanta excitació arriba l’hora de dormir. Les amoroses i increïbles mares passen revista vigilant que cap espavilat s’escapoleixi de rentar-se les dents, mentre els més grans fan el ronso o comenten amb total secretisme quina és la noia més encisadora de l’institut. Després, ben d’hora, tots cauen rendits, de dos en dos, de tres en tres, sota els ventiladors de les caloroses habitacions del temple. La pau torna a regnar per unes hores sota l’impressionant cel estrellat d’aquest poblet.
Hi ha un lloc al món que posseeix una màgia estranya que t’impedeix de marxar-ne. Un lloc on el buit que et queda mentre te n’allunyes només es pot omplir quan un dia qualsevol, mesos més tard, et despertes i t’adones que tots els records són reals, que tu vas ser un dels pocs mortals que van tenir el privilegi d’arribar a Balmandir, Bhimphedi.
