Hi havia una vegada una noieta amb ganes de conèixer Nepal; el seu gran somni. Quan va arribar l’hora de la veritat, viatjava un cop més a la finestra de l’avió.

L’impacte va ser tan que ja mai més res seria igual.

Després de fer una miqueta de turisme pel país amb dues companyes de la mateixa colla castellera.. es va tornar a quedar soleta. Un altre cop, aquesta vegada però amb febre. Aquesta vegada no estava en un país tropical, el paradís quedava molt lluny. Aquesta cop tenia ganes d’abandonar i de tornar. Un sentiment nou.

Llabors va arribar Balmandir, “el temple dels nens”. L’objectiu era col·laborar ajudant a 30 nens de totes les edats, abandonats pels seus pares. El que ella no sabia era que ells la salvarien a ella.

Un mes a Bhimpedi (Un poble perdut en una vall amagada i lluny de la bulliciosa Kathmandú) i em sembla com si hagués arribat la setmana passada… i es que quan estàs a gust en un lloc les hores volen. A Balmandir (Temple dels nens en Nepalí ) no existeix l’avorriment, sempre hi ha alguna cosa a fer; manualitats amb els més petits, ajudar a l’hort, pelar la verdura amb les didis, jugar a volley amb els grans, construir un canal d’aigua, estudiar a la biblioteca i fer jocs, anar d’excursió al riu, …
He viatjat per tota Àsia, però com Nepal no hi ha res. Em va impactar des del primer moment i ja mai més res tornarà a ser igual.

Us deixo amb algunes imatges d’aquests dies d’hivern inoblidables!