Article escrit per en Tonyo Fibla (voluntari de la casa d’acolliment de Bhimphedi) publicat en tres contraportades de la revista en català La Veu de Benicarló

 

Primera part

Acabat el relat del Manaslu ara, com vos vaig prometre, en faré cinc cèntims de l’experiència com a voluntari a un orfenat de Nepal, exactament al balmandir de Bhimphedi. Un balmandir, literalment significa temple de xiquets, és una casa d’acollida o orfenat.

Bhimphedi és un poble petit a 60 km al sud de Katmandú, pràcticament és un poble-carrer a l’antiga carretera que comunicava Katmandú amb l’Índia. Després de construir la nova carretera aquest nucli urbà ha caigut en decadència.

La comunicació del poble amb la capital no és fàcil, es fa en jeeps atès que la carretera està en molt mal estat, quan vaig estar jo s’hi afegia un altre problema, la manca de gasolina i també gas. Resulta que per problemes polítics, arran de la nova constitució nepalesa, l’Índia va tancar fronteres i subministrava els combustibles amb comptagotes. Això feia que hi hagueren menys vehicles, més demanda i el conseqüent augment del preu. Les cues per a aconseguir uns litres de gasolina eren llarguíssimes, i no parlem de les de gas per a obtenir una bombona de butà.

Lluc i jo vam quedar amb Dani, el responsable català del balmandir, i Anna, l’encarregada dels voluntaris de l’associació d’Amics del Nepal de Barcelona, que casualment estava a Katmandú. Vam agafar un jeep on érem tots voluntaris, entre ells, els pares de Dani que havien vingut a veure al fill. En total vuit persones.

El viatge són 3 hores per a fer una seixantena de quilòmetres. Hi ha dues pistes possibles, una de roïna i l’altra de pitjor. De camí vaig fer-ne cinc centèsims de meua relació amb Nepal i concretant més, el motiu d’haver-me implicat com a voluntari amb els Amics de Nepal de Barcelona.

Ens vam instal·lar tota la colla a una casa d’hostes. Hi ha cuina i una sala d’estar que estan bé però com a tot Nepal no hi havia gas. Què hem de fer!

Després vam anar al balmandir on ens van fer una senzilla cerimònia de benvinguda i tinguérem el primer contacte amb els xiquets. Hi ha una trentena d’alumnes dels quals quatre eren xiquetes. Les edats anaven dels sis als divuit anys.

Tots els xiquets estan escolaritzats. Els alumnes de primària van a l’escola comunitària on fan classes en anglès i els més grans a la pública ja que per a secundària, a Bhimphedi, no hi ha altra escola.

Vam coincidir en dates vacacionals entre les festes de Dashain i Tihar, les festes més importants de Nepal de les que ja hem parlat altres vegades.

Segons ens va informar Dani, aquest curs amb tots els problemes generats pel terratrèmol, les tasques escolars han estat un desastre. Per cert, el terratrèmol va deixar l’empremta en un edifici més antic, es veuen uns quants clevills, però la resta d’edificis estan en perfecte estat.

Casualment el primer terratrèmol els va agafar fent la inauguració de la pista de basquet del poble en un lloc a l’aire lliure i sense cap edifici al voltant. No, ningú va resultar ferit però l’esglai no els el va llevar ningú del cos.

 

Segona part

L’horari de l’orfenat ens pot sorprendre un poc: els xiquets s’alcen a les 6 del matí, prenen el te i fan una estona d’estudi. A les 9 mengen l’arròs, el dal bhat, prou n’hem parlat sobre aquest àpat en els relats dels trekkings. A les 10 van a l’escola. A migdia acudeixen una altra vegada al centre, fan un mos i se’n tornen a l’escola fins acabar la jornada escolar a les 4. Juguen una estona i sobre les sis i mitja mengen el segon plat de dal bhat. Després venen les hores d’estudi i a les 9:30 tots a dormir.

Durant la seua estada els voluntaris fan activitats de tot tipus amb els nanos: ajuda en les hores d’estudi, jocs, excursions, treballs, banys al riu, treballs de tot tipus… Hi ha que dir també que el ritme de vida d’ací i de Nepal no és el mateix. Les hores no passen igual ací que allí

L’orfenat disposa d’uns terrenys amb sis edificis: un format pel menjador i la cuina, dos blocs que són habitacions, un amb dutxes i serveis, una sala d’estar biblioteca amb l’ordinador i un edifici antic que en aquests moments està en mal estat que fa de taller. Hem d’afegir els safarejos i gran estenedor cobert (cada nen es renta la seua roba, no hi ha rentadora). Penseu que el tràfec que comportava l’entrar i treure la roba estesa en època dels monsons. En aquell moment, com no hi havia gas, el menjar es feia amb uns fogons improvisats amb unes pedres fora a l’hort, al costat de les dutxes.

A l’hora d’amanir el dal bhat, sempre veus algú ajudant a les didis, literalment germanes grans, que són les dones que estan sempre apunt per tot: cuinar, servir, ajudar en qualsevol cosa i moltes, moltes vegades, fer de mares sempre amb el somriure als llavis.

A la resta del terreny podem veure un camp de futbol que se l’han fet els nanos: despedregar-lo anivellar-lo i plantar les porteries. Tot s’ho han fet ells.

Un corral amb gallines, conills i ànecs. Dos corrals més, un per a les cabres i l’altre amb una búfala amb la seua cria que dona llet per a tots els nanos. El responsable dels animals és Kush, un xicot de 14 anys encantador. Només té una estona lliure ja te’l veus amb les cabres o amb la búfala.

El seu germà bessó, Lov, es un manetes. Sempre està amb un martell i quatre claus a la mà o amb el xerrac fent algun treball de fusteria. No ha acabat una cosa que ja pensa què farà després.

Quan els nanos et veuen que estàs fent alguna cosa, de seguida en tens a tres o quatre que venen a ajudar-te.

 

Tercera part

En aquell moment estaven fent un tancat per a les cabres i calia fer unes portes. Allí està Kul, xicot de 18 anys, seriós però molt treballador i bona persona, per a fer tot el que siga d’obra. El seu cap, en aquells moments, estava en la bassa per als ànecs que al final ha servit per a fer compost.

Altres tasques dels nanos són les de l’hort: cebes, faves, espinacs, fesolar, farratge per als animals…

Si hi ha que fer un dibuix per a decorar alguna cosa allí està l’artista: Ramesh. Per als jocs de màgia i disposat a tot està Rojan. Són dos xiquets molt especials, com molts d’altres. Em sap mal no poder nomenar a tots ells per les seues qualitats.

També estan els que no paren i estan sempre demanant-te alguna cosa a la qual moltes vegades has de dir que no, i no es cansen mai de pidolar. És normal, són xiquets.

Joguets…? Quins joguets? Els joguets se’ls fan ells. Primer pensen què faran, després s’ho fan i finalment juguen. Són tres activitats molt millors que qualsevol joguet.

Retallant cartró, aprofitant el plàstic d’unes botelles, quatre fustes, dues canyes, quatre papers… El seu cap no para.

Són xiquets amb moltes carències materials però la qualitat humana d’aquests nanos et fa replantejar-te moltes coses del que fem ací, de com eduquem i el poc valor que donem a les coses.

Problemes? Clar que n’hi ha, però tot es soluciona posant un poc de voluntat de cadascú.

Cal també destacar la solidaritat que hi ha entre els més grans i els més petits. Com s’ajuden uns als altres!

Des d’aquestes línies vull donar les gràcies a tots els xiquets del balmandir de Bhimphedi: Jay, Anuj, Arati (Irati, incansable), Ashish, Ashok, Basu, Binita, Bipana, Bishnu, Bishwa, Kamal, Kiran, Manuj (el ratolinet), Sushil, Raju (que no para), Ramraj (Tiago), Ramesh II, Sanu, Saran, Sita, Som, Sujan, Sumit (sempre elegant) i als que he anomenat abans. Per a tots, moltes gràcies.

Quan tornaré, alguns ja no estaran però n’hi haurà d’altres de nous.

També vull agrair a tots els que heu col·laborat d’alguna manera amb el balmandir de Bhimphedi: col·legis Francesc Català de Benicarló i Jaime Sanz de Peníscola, Caixa Rural de Benicarló, Penya Setrill, molts amics i coneguts i… ah! i que tots els que van anar a la boda del segle (Marta-Gyan) que es van presentar a Nepal carregats de roba per a l’orfenat i van omplir un jeep.

A l’octubre tornaré a Nepal si algú té algun portàtil que no li fa paper que es pose en contacte amb mi.