Amics del Nepal, apart de gestionar el centre d’acolliment de Bhimphedi, col·labora amb altres quatre centres d’acolliment. Un d’ells, Siphal Child Protection Home, s’encarrega d’acollir nens que tenen els seu pare o mare a la presó. Aquest centre d’acolliment ha hagut d’acollir molts nens i nenes després del terratrèmol, alguns nens que van perdre els pares en el terratrèmol, i altres que vivien en altres centres d’acolliment que van ser afectats i es van haver de desallotjar.

Un dels nois que vivia en aquest centre d’acolliment de Siphal, l’Arjun, que està estudiant classe 8, un any força important, va sol·licitar si podia ser traslladat al centre d’acolliment de Bhimphedi. Després de considerar aquesta possibilitat amb NCO (organització semi-governamental propietaria dels centres d’acolliment de Siphal i Bhimphedi) varem concloure que el millor per al benestar d’aquest noi i del seu germà petit d’onze anys, en Santa, era acceptar la seva sol·licitud i traslladar-los a Bhimphedi.

Així doncs, un cop es van acabar les vacances de Tihar, vaig anar a buscar els dos germans per portar-los cap a Bhimphedi. Però és clar, aquí res és tant senzill… Primer vaig a la oficina de NCO, allà em diuen que ells no poden fer la carta de trasllat en aquell moment perquè el arxiu dels dos nens és a Siphal. Així doncs em diuen que faran la carta a Siphal, i jo puc anar directament el dia següent a la casa d’acolliment i recollir als nens. Però no me’n fio, no pot ser tant fàcil.

Decideixo anar a Siphal el mateix dia per a preguntar si l’endemà serà tant fàcil. Diuen que no, que ells no poden escriure la carta, l’oficina de NCO els ha d’enviar la carta a ells. Jo dic: “Ells m’han dit que no podien per què no tenien l’arxiu dels nens… podeu trucar a l’oficina?”. Truquen i acorden que enviaran l’arxiu, aleshores ells faran la carta i l’enviaran a Siphal… Això es complica… A més diuen que ara no tenen personal per a portar l’arxiu a les oficines, ho faran demà al matí… que just…

De pas els pregunto si em poden ensenyar el certificat del curs passat (el curs va acabar a l’abril), l’hauré de donar a l’escola de Bhimphedi per a la inscripció. Nova sorpresa, no el tenen, l’escola encara no l’ha preparat… Pregunto que he de fer per aconseguir-lo… i em diuen que necessito una altra carta d’un altre departament de NCO per a donar-la a l’escola… mare meva… em sembla que demà no podrem anar cap a Bhimphedi… Els demano que tornin a trucar a l’oficina per demanar-los que demà preparin la carta per a l’escola també.

A l’endemà, ben d’hora, torno cap a la casa d’acolliment per assegurar-me que envien l’arxiu dels nens a les oficines. Quan arribo diuen que ja ho han fet! El dia comença bé!

Els responsables que han de fer les cartes no arribaran a l’oficina fins a les 10, així que mentrestant vaig a comprar un escalfador elèctric per a cuinar, i li porto a un dels joves que viuen per Katmandú. Ja fa un mes que hi ha bloqueig comercial, i ja se li ha acabat el gas i no pot cuinar… Així podrà cuinar a les hores que no tallen la llum (a l’hivern unes 12 hores al dia tallen la llum). Em costa 5 euros, que ben valen el somriure del noi quan veu el fogonet.

Vaig a les 10:30 a l’oficina i els demano les cartes. Em fan seure. Passen dues hores i segueixo assegut… Aleshores em diuen que el mecanògraf avui té vacances, i la resta de personal no és gaire ràpid teclejant en nepalès. Finalment em donen les cartes, i em dirigeixo, caminant a Siphal (el transport és més complicat del normal, que ja ho era, ara que hi ha el bloqueig i hi ha molt poc accés al petroli).

Arribo a la casa d’acolliment, agafo el germà gran i anem a l’escola a demanar el certificat. Una hora després ja sortim amb el certificat. Té algun error, però no dic res o encara hauré d’esperar mitja hora més.

Tornem a la casa d’acolliment. Va, anem cap a Bhimphedi! En Santa no hi és? És a l’escola… sort que és a prop. El germà el va a buscar, es canvia l’uniforme, i agafen les maletes. Després de viure 8 anys en aquest centre d’acolliment, marxen a una nova casa, amb nous “germans”, nous “pares”, nova escola, noves il·lusions, nou tot. El germà gran, al taxi està silenciós, amb els ulls humits, i cada cop que el miro somriu. Al germà petit quan li pregunto si està content o trist de marxar, em diu: “Ambdues coses”. Se’ls veu serens, però no indiferents. Sense dramatisme però conscients de la importància del moment. M’agrada com ho estan portant.

Quatre hores després arriben a la seva nova casa. Els reben molt bé, i en pocs dies ja no sabríeu distingir quins són els nens que han arribat recentment.

En Santa, que ve d’estudiar a una escola pública, el volen baixar de curs, però el veiem treballador i amb ganes de quedar-se a quart, amb els altres tres nens i una nena de la casa d’acolliment que estudien a quart. Així que acordem amb els professors que ajudarem molt al Santa per a que es posi al dia en aquests quatre mesos que queden. Els professors no ho acaben de veure clar, però el Santa està treballant molt, i sempre amb un somriure.

Ah, i a més tres també han nascut tres cabretes al centre d’acolliment! La família no para de creixer!