Escrit per Nerea Gezuraga i Mikel Zubiaga, voluntaris de la casa d’acolliment de Bhimphedi.

Costa aixecar-se un dia i decidir-ho. Et trauràs el cinturó de seguretat i viatjaràs, per exemple, al sostre d’un autobús. Aniràs a algun indret on poder començar a canviar el món.

Aviat t’adones que aquesta no és més que una bonica idea. Que el treball que vas a fer al Nepal és en realitat una experiència personal brutal, però – almenys de moment- no canviaràs el món.

——-

Arribem a Bhimphedi havent recorregut els 60 quilòmetres de “carretera” des de Katmandú en quatre hores. Estem en un poblet perdut en una vall perduda envoltat de muntanyes, en un país perdut del món que coneixem. Ens costa adaptar-nos a la falta d’higiene. Ens costa adaptar-nos a menjar el mateix Dalbhat dues vegades al dia durant tres mesos. Estem al Nepal però ningú diu que no seguim sent els mateixos rics Europeus. Aquí no hi ha cinema, no hi ha hamburgueseries ni hi ha bars de copes, cada vegada que beus aigua t’ho penses, el paper higiènic escasseja, aquí no hi ha on veure un concert de rock, aquí no hi macrobotigues de roba, ni tan sols hi ha “el futbol”.

Durant tres mesos treballem diàriament per que l’entorn dels 28 nens i nenes de la casa d’acolliment de Bhimphedi sigui més acollidor. Treballem d’agricultors a l’hort, de ramaders, de paletes construint una caseta per a les búfales que volem portar, amb el que sabem d’arquitectura ajudem a que en el futur es construeixin edificis més resistents davant els terratrèmols, fem de fusters intervenint en l’estructura de fusta d’un edifici de la casa d’acolliment. Ajudem en l’educació dels nens; els ajudem amb els deures diàriament, intentem que a més d’aprendre les lliçons de memòria aprenguin alguna cosa de veritat, fem activitats perquè millorin el seu nivell d’anglès.

Tres mesos després el Som i l’Anoj tenen al seu jardí una búfala de la qual beuen llet tots els matins, ens agrada creure que ara coneixeran de més a prop la vida agrícola i ramadera que porten la major part dels seus paisans, potser els serveixi per quan siguin grans. El Raju i el Sumit van millorant el seu nivell d’anglès per sobre de la mitjana, el que amb sort els obrirà les portes quan siguin grans, potser amb això puguin marcar la diferència respecte d’altres. El Rojan sap fer servir un programa per crear i editar vídeos a partir de les milers de fotos i vídeos que li encanta treure amb les nostres càmeres. Ens imaginem que potser hàgim ajudat a que sigui el pròxim director de Bollywood.

Sentim que hem ajudat a aquest grup de xavals al fet que la seva vida sigui més rica, igual de pobre, però més rica. Això és el que nosaltres sentim. Sí, nosaltres. Ens agradi o no, som nosaltres els que més hem guanyat amb tota aquesta aventura.

I després hi ha això altre, el de canviar el món. Merda. No ho hem aconseguit.

A falta de gas, durant l’últim mes tallem llenya per fer foc. En aquest pobre país ple de gent rica passen coses com que les fronteres es tanquin i durant mesos obtenir subministrament de gas i petroli es converteixi en un impossible. Ah, hi va haver també un terratrèmol. La llardosa però acollidora teteria de la Sumitra ha passat a tenir ara també una enorme esquerda.

El seu te amb llet segueix estant collonut.