Pots llegir el post anterior “Despres de caure cal aixecar-se”.

Ens despertem a les 5:45 i ens preparem per a la reunió de les 6am (temps nepalès), amb el telèfon a la butxaca i el primer te del dia al davant ens disposem a esperar. Ens acabem el te, fem una reunió amb els nens per a organitzar el dia, i es fan les 6:45 i encara no ens truquen… La Laura i jo, sortim del centre i anem a un “bar” que hi ha al davant de la casa del Ram i l’Anju per donar-lis una mica més de marge. Ens prenem el segon te del dia. Es fan les 7 i tot i que no ens han trucat decidim trucar a la porta.

Ens obre una dóna, deu ser una germana de l’Anju perque se li assembla molt, aquests dies tenen molta familia que han vingut de Katmandú refugiats amb ells (més de mig milio de persones han marxat de la capital per evitar els problemes de falta d’aigua, menjar o l’augment de casos de malalties com el còl·lera), i dormen tots junts al pati del darrera per por de que hi hagi un altre terratremol. Finalment apareixen el Ram i l’Anju, “Ja són les 7?” ens pregunten. Els dos han estat tota la nit desperts atenent una senyora que tenia un atac d’ansietat. A la pràctica el Ram, tot i ser farmaceutic, acaba fent la funció de metge del poble sempre que no n’hi ha cap (com passa molt sovint). Truquen a la persona amb qui ens haviem de trobar a les 6 i diu que és a casa apunt de sortir…

Anem cap al poble amb el Ram per començar a coordinar el transport i contactar amb alguna botiga de Hetauda per saber si tindran prous plàstics de tenda de campanya. Totes aquestes trucades, naturalment les fem des de un dels “bars” del poble, amb el tercer te del dia a la ma a les 8 del matí, com continuem així… No sembla que res avanci. Arriba el senyor amb qui haviem quedat a les 6, també es posa a trucar. No sembla que res abanci gaire… El Ram ens diu que anem cap a la casa d’acolliment per preparar-nos pel trajecte, i ja ens trucarà quan tinguem el transport preparat.

Som a la casa d’acolliment, són les 9:30 i encara no tenim cap trucada… No sé pas si ho aconseguirem avui… Doncs si cal hi aném amb autobús, decidim la Laura i jo… Així que anem a recollir l’Anju i tornem cap al poble. Allà ens trobem al Ram enganxat al telèfon intentant coordinar quelcom… “Ram, ja són gairebé les 10h, anem-hi en autobus…” li diem. Però al Nepal, moltes vegades les coses van a un ritme diferent que posen a prova la teva pasciència, però de cop poden passar coses sorprenents i extraordinaries. En Ram ens mira i diu que el transport ja està de camí. Inicialment volien aconseguir un jeep de la companyia hidroelèctrica, però finalment no havia estat possible… així que havien estat gestionant per tenir un altre transport.

De cop arriba un jeep de l’exercit amb dos militars a dins, que baixen i ens obren per a que entrem i ens posem en marxa cap a Hetauda. Havia anat a Hetauda en autobus, al capó d’un autobus, en cotxe, moto… però Nepal sempre té sorpreses. En mitja hora ha hem arribat a Hetauda, no sense passar una mica de por, i fer apartar del nostre camí a una dotzena de cotxes.

El primer pas és intentar aconseguir treure els diners del banc. No porto a sobre el passaport ni el talonari de xecs (que s’han quedat a Katmandú), però som dos blanquets amb dos militars al nostre costat, així que els del banc no ens posen cap problema.

El segon pas anar a les botiguetes de plàstics a preguntar quantes tendes tenen de 4,5×5,5 metres. Cap botiga en té gaires… i els preus semblen cars… mentre tots dubtem que fer, el militar conduïa el jeep diu t de forma energètica: “Tenim un cotxe, tot el dia per endavant (són les 12h) i una missió. Anem cap a la Índia on segur que tindran tendes i ens sortiran més barates i per tant en podrem comprar més i ajudar a més gent!”.

Meravellós, de cop tots agafem energia i entrem al jeep corrent. I una hora i mitja més tard ja sóm a Birgunj a la frontera amb la Índia i ens hem fet ben amics dels militars. Ens assabantem que també estaven a la pista de basquet, amb el ministre. I tenen opinions molt interessants sobre molts temes. El conductor va a un ritme diferent (no només al conduir), és energétic i apassionat, amb moltes ganes d’ajudar. El copilot és molt amigable, i té amics per tot arreu, un cop arribem a Birgunj ja ens esperen dos amics seus per a ajudar-nos amb la nostra missió. Extraordinari.

Preguntem a les botigues de la ciutat però totes les tendes estan esgotades… així que hem de creuar la frontera. Parem a un hotel, i la Laura i jo baixem del cotxe, per què nosaltres no podrem creuar la frontera, necessitariem visat. Els nepalesos si que poden creuar.

Després de quatre hores, que nosaltres vam utilitzar per menjar i fer una volta per la ciutat (que no ens va agradar gens), van tornar amb 123 tendes, que havien aconseguit comprant a diferents tendes, se’ls veia molt cansats a tots sis, però havien aconseguit comprar gairebé a la meitat de preu que ens demanaven a Hetauda. Ja que al entrar el material amb un cotxe militar no els havien fet pagar cap impost! Encara, abans de tornar a casa, ens parem a Hetauda, a l’única botiga que quedava oberta, i comprem uns rotllos de plastics que serviran per a que les families puguin seure aïllats del terra. Aquesta gent és incansable! Quina sort que tenim de comptar amb en Ram, l’Anju, en Ram Bahadur i en Dharmaraj…

Però com portarem aquests rotllos immensos? Per què pregunto? Això és Nepal. En mitja hora, arribem al centre d’acolliment i tots els nens surten a ajudar-nos a descarregar! I a canvi mengen uns dolços que els militars els han comprat a la Índia. Hem aconseguit 123 tendes a molt bon preu, transport proporcionat per l’exercit, dos bons amics i una bona aventura per a explicar. Missió complerta! Bé, almenys la primera fase. Demà tocarà repartir les tendes. “Fins demà al matí a les 6am!” ens diem al acomiadar-nos amb en Ram i l’Anju.