En Kush i la Maya didi argumenten que tenir ànecs seria molt bon projecte: “Mengen arròs i cucs (no necessiten que els comprem menjar), els agrada l’aigua i per tant no tenen problemes amb les plujes de l’estiu (Monsó), i els ous són molt valorats (tres cops més cars que els de gallina) especialment pel cap d’any nepalès a mitjà d’abril.

Així doncs, aquest cop anem a Hetauda amb la missió de portar 6 ànecs, 2 mascles i 4 femelles. Semblaria una missió força senzilla, però amb l’experiència que varem tenir amb les gallines ja no ens en refiem tot i que ens han dit d’un lloc on ens els poden vendre.

Agafem un tricicle elèctric i en marxa! Ostres, és més lluny del que em pensava, després de 15 minuts encara no hem arribat. Finalment el tricicle entra per un caminet, al voltant hi ha una piscina enorme. En Ram ens explica que és una piscifactoria. A l’entrada del que semblen les oficines hi ha una dona que ens dóna la benvinguda. De seguida li preguntem on podem aconseguir els nostres sis anaguets. Ens mira com si li estiguéssim demanant pollets de col·librí… però per tots els carrers es veuen gallines i ànecs passejant… no pot ser tant difícil aconseguir 4 femelles i 2 mascles… En Ram insisteix que han d’haver ànecs, que ens han dit que algú els havia comprat aquí… No, només tenen peixos…

Tornem amb el mateix tricicle i anem parant i preguntant. Tothom ens mira com si estiguéssim demanant pollets de col·librí… Em sembla que no ho aconseguirem… I si anem al mateix lloc on varem comprar les gallines? 15 minuts més de tricicle elèctric.

Arribem a la nostra destinació i demanem on es poden comprar anaguets… Res, com si demanéssim per col·libris… com pot ser tant difícil? Entrem a un altre dels patis, no hi ha ningú, però d’un racó apareixen 5 anaguets corrent tots juntets. Ostres! Sortim tot engrescats i preguntem on estan els propietaris del pati (i el que és més important, dels anaguets). D’un quartet fosc surt una dóna. Ja gairebé ho tenim! Ens diu que els pollets costen 175 rupies cadascun (un euro i mig). “Tracte fet! Ens els emportem els cinc!” (en voliem 6 però 5 està prou bé!). “Oh, però quants dels cinc anaguets són femelles?”. Vaja… no ho sap¿? Són massa petits per a diferenciar-los… Tan se val, els posem a una caixa i cap a casa! Sort que els hem trobat, no podíem tornar a la casa d’acolliment sense ànecs, hi havia massa expectació!

Així que arribem a la casa d’acolliment i tothom està entusiasmat. Per no estressar als anaguets no deixem entrar als nens a la zona dels animals, i s’ho miren des de la distància. Col·loquem els ànecs a la seva nova casa. Em giro i no veig a cap dels nens petits. Que estrany… s’hauran enfadat?

Al cap d’una estona arriba un dels nens petits amb un plat. Darrera seu tots els altres nens amb cares expectants. El nano ens ensenya el plat, és ple de cucs per als anaguets! S’ho han guanyat. Ja poden entrar a veure’ls. En Kush, l’expert dels animals els dóna de menjar i la resta de gent s’ho mira des de la porta.

A l’endemà els anaguets ja corren pel patí i ja es troben com a casa. Quina diferència amb les gallines que encara gairebé ni s’atreveixen a sortir del seu galliner. Però un parell de dies més tard ja es veu que hi ha alguna cosa que no va bé… dos dels aneguets no caminen amb els altres. Només seuen i descansen… Només ens queden tres anaguets…

S’hauran mort pel fred? Potser eren massa petits per mullar-se… O potser els hem toquitejat massa… Els nens decideixen que els ànecs necessiten una caixa com la de les gallines i que de moment només el Kush els cuidarà.

Afortunadament, dues setmanes més tard encara ens queden tres anaguets, i ja són força grans! Em sembla que aquests ens donaran ous! si hi ha alguna femella… si no com a mínim menjarem ànec a la taronja!