Nou terratrèmol i tothom al carrer

DANI (Cooperant d’Amics del Nepal a Bhimphedi)

Després de 17 dies del terratrèmol sembla que les rèpliques són cada cop més suaus. La gent, tot i que encara està espantada, colpida per la xifra de morts que supera els 8 milers i tocada degut a que molta gent ha perdut la casa o la té esquerdada, sembla que l’activitat va tornant a poc a poc. La gent comença a tocar les runes de les cases. El gairebé milió de persones que havia deixat Katmandú tornen a la ciutat a poc a poc. El govern anuncia que les escoles començaran el proper diumenge i les accions que està preparant per mitigar les conseqüencies del terratremol.

Jo decideixo anar cap a Katmandú per a fer algunes feines que tinc pendents, entre elles ajudar a un dels nens del centre a aconseguir el carnet d’identitat. Volem sortir el dissabte o el diumenge, però els jeeps per anar a la capital van plens. La gent va tornant a la capital per continuar amb les seves tasques (obrir la botiga, treballar amb el taxi…). Finalment aconseguim bitllets per el dilluns. Al jeep normalment hi van 9 passatgers i el conductor, aquest cop en som 10 més el conductor. I just abans d’arribar  a un control policial el conductor li demana a un camió que porti un dels passatgers uns quilòmetres, per evitar la multa.

Al arribar ens posem ràpidament a fer gestions per acabar aviat i poder tornar a Bhimphedi. A l’endemà demanem uns arxius que necessitem per fer el document d’identitat del noi. Ens diuen que estan en un edifici que ha quedat afectat pel terratremol i tenen por d’entrar-hi. Però que ens diran alguna cosa a la tarda, que ve un equip de policies, i a veure que diuen. Però ja han passat les dotze… i és gairebé la una de la tarda…

MIQUEL (Cooperant d’Amics del Nepal a Katmandú)

I els dies al Nepal giren contínuament de forma sorprenent. Aquí la vida pot donar un gir en qualsevol moment de forma inesperada. Mai se sap què, ni com, ni amb qui, ni tan sols quan passarà. I de sobte torna un tremolor. Un tremolor que s’allarga. Un tremolor que s’allarga i que no és una rèplica. Un tremolor que és un terratrèmol i cal sortir corrent. Com sempre fins ara hi ha temps per triar jardí o carrer. Carrer millor. Molt millor. Surts el carrer. Cables elèctrics. Sembla que s’atura, però… sí s’atura. És un terratrèmol. Com sempre torno cap a casa. Tornem cap a casa, visc amb l’Ashok, el noi de 16 que fa dos mesos va deixar el centre d’acolliment de Bhimphedi i sempre decidim fer allò que ningú fa.

Encara recordo el dia del gran terratrèmol. Estàvem fora ell i jo amb dos nens petits. Estàvem fent una classe quan va passar i de cop ens vam trobar amb tothom al mig del carrer. Tan bon punt els pares dels nens van venir a buscar-los, li vaig preguntar “Vols quedar-te aquí i esperar o prefereixes veure què ha passat?”. Un terratrèmol fa accelerar el cor i us ben asseguro que la nostra por tan sols podia ser apaivagada per la infinita curiositat de saber el que havia passat. Així que vam marxar a recòrrer la ciutat en plena esplendor de grans rèpliques.

Però això va ser fa 18 dies. Ara tornàvem a entrar a casa després d’un nou terratrèmol. I va arribar el Dani i l’Shree. Tots estàvem tranquils en diferents graus. Alguns teníem més por. Altres més distesos. Un nou terratrèmol. Fortet i llarg. Anem fent el pronòstics: un 5, no un 6 punt algo… un 7,1… Finalment un 7 punt 3 punt 4. Sens dubte no són bones notícies. La gent que havia abandonat els carrers, torna a ocupar les solanes. Les botigues que havien tornat a obrir, totes tancades. Els cotxes que ocupaven els carrers, despareixen i deixen un silenci extrany.

IMG-20150513-WA0010

Segur que hi haurà morts. Aquí no ha passat res. Hauran caigut edificis? Comencem a trucar a tothom. Tothom truca a tothom. Sembla que no fallen les línies avui. Hi ha internet. Podem viure-ho tot “en directe”. Tenim més accés a la informació i els informadors, aquest cop, tenen accés a nosaltres. El Whatsapp crema, el Facebook es recargola.

Anem parlant també amb la gent preguntant si saben alguna cosa. La gent sembla que no tornarà a casa. Surto al carrer a veure la Stupa. El carrer està deshabitat, ni un ànima, silenci extrany a aquelles hores. A la Stupa s’hi pot veure algú més, alguns que hi donen tombs, altres que pasejen… Després d’un terratrèmol tot i que la gran majoria s’acumuli en esplenades a esperar-ne les rèpliques, sempre trobes aquells que titllen “d’insensats” i no poden deixar d’anar d’aquí cap allà. La Stupa està pitjor.

IMG-20150513-WA0009

IMG-20150513-WA0011

IMG-20150513-WA0013

IMG-20150513-WA0012
Buddhanath pateix el terratrèmol amb tots nosaltres.

Torno cap a casa. I comencen les trucades del mitjans.

Dani a 8 al dia

Dani als Matins de TV3

Miquel a Catalunya Radio

Els nens de la casa d’acolliment de Bhimphedi a Info K

Sembla extrany com arriben les notícies lluny de la notícia. Des d’allà l’expectació sempre ha sigut molt gran. S’ha parlat de tragèdia i gran desgràcia. Sens dubte ho ha sigut, la quantitat de vides humanes i les destrosses materials són molt elevades. El que més sorprent, però, a tothom que parla amb nosaltres és que en mig de tanta destrucció estiguem bé, dormim dins a casa i el nostre nivell de por sigui mig. I és que el terratrèmol no ha acabat amb tot, no, hi ha moltes coses d’empeus i nosaltres per sort i fortuna ens trobem en un lloc que de moment està tot tal i com era abans i després del primer terratrèmol.

Més enllà però del que es digui o deixi de dir per la tele i la premsa, la realitat sempre és més pintoresca quan un la veu amb els seus propis ulls. Avui és la segona nit després del segon terratrèmol. La gent ha envaït els carrer. Aquest cop ja es compta amb tendes de campanya més sofisticades. Sembla que hi ha més por, una por més el·laborada, menys visceral que la primera. No acaben d’entendre si és una rèplica o un nou terratrèmol…

Però recordem una cosa abans d’acabar:

“els dies al Nepal giren contínuament de forma sorprenent. Aquí la vida pot donar un gir en qualsevol moment de forma inesperada. Mai se sap què, ni com, ni amb qui, ni tan sols quan passarà. I de sobte ja no saps com aquest cop et sorprendrà”.

Sempre li dic al Dani: aquest país és surrealista i llavors riem. I de vegades ens mirem i ens diem: “Surrealista”. I de vegades ens truquem i diem “Surrealista”. Així que espero que el surrealisme no ens deixi de sorprendre mentre intentem restablir de nou la nostra normalitat.