Escrit per Pilar Puigdomènech  exvoluntària a l’escola de Bhimphedi

Va a ser un voluntariat molt curt, de 4 setmanes el mes de juliol, massa curt potser? Definitivament!!! El meu fill Adrià i jo a l’arribar a Bhimpedhi, sabent que érem allà per molt poc temps, ens vam instal·lar a la nostra habitació i vam afanyar-nos a conèixer els nens, en Surendra, les Didis, les mestres de l’escola i els altres voluntaris… I durant 21 dies va manar a les nostres habitacions només per dormir. Quina meravella!!!!

Els dies eren llargs i lleugers alhora, des de dos quarts de set del matí, fins les 9 del vespre… Un es podria preguntar per què els nens de l’orfenat s’aixequen tan d’hora… La resposta, increïble des de la nostra perspectiva europea és senzilla: per estudiar. Els nens de Balmandir estudien durant una hora i mitja al matí, després d’un bon got de llet i abans d’esmorzar i durant una altra hora i mitja al vespre, després de sopar… I això no és el fet més impressionant. Malgrat haver estat avisada, no deixa de sorprendre veure com els nens, des de molt petits, estudien les seves lliçons de memòria, totes les seves lliçons, de tots les matèries. I com que van a una escola en què totes les matèries es fan en anglès, és fàcil per qualsevol voluntari acabar
recitant les seves lliçons també… Encara puc sentir les seves veus, els seus accents nepalesos, les seves cantarelles.

Per cert, no he dit que nens en Balmandir són feliços i alegres, i tenint en compte que Balmandir és una casa d’acollida de nens, és fa clar que Amics de Nepal està fent una feina excel·lent. Tant debò tinguéssim aquest tipus de nens, sans i valents, tant físicament
com psicològicament, emplenant les nostres aules.

He d’admetre que com a professora europea avesada a pedagogies que infravaloren memoritzar qualsevol tipus d’informació, durant les hores d’estudi, insistia en fer-los preguntes relacionades amb el que memoritzaven per veure si entenien el que repetien. Aviat
vaig aprendre el que ara veig tan obvi; els nens que tenien problemes per memoritzar eren els mateixos que no sabien contestar les preguntes de comprensió, així que ajudant-los a
entendre el que havien de memoritzar era una manera molt eficaç de donar-los una cop de mà; vist des de la distància, és evident!

Una de les raons per les quals havíem estat acceptats com a voluntaris per un període tan curt de temps, és que des d’Amics de Nepal es va veure que era important ajudar en la millora de l’anglès de les mestres de l’escola i jo tinc una llarga experiència com a mestre d’anglès com a llengua estrangera. Excepte la matèria de llengua Nepalesa, la resta de matèries s’ensenyen fent servir l’anglès , així que un podria assumir que les mestres tenen un nivell avançat
d’anglès, raonable com a mínim! Bé, molt em temo que a l’escola de Bhimpedhi, aquest no és sempre el cas, i que, molts els mestres que treballen en les escoles rurals arreu de Nepal estan en la mateixa situació. Així que, com s’ho fan? No és difícil d’endevinar, fan exactament el mateix que demanen als seus alumnes que facin, repetir el que hi ha escrit en els llibres….

Benvingut a la Boarding School de Bhimpedhi. Tradicionalment, una “boarding school” proporciona educació així com allotjament i àpats.
Tanmateix, a Nepal, les “boarding schools” són aquelles que utilitzen l’anglès com a llengua vehicular. Encara em pregunto perquè se les anomena així, serà per què se suposa que són una opció educativa d’Elit? Ensenyar anglès a les mestres de l’escola va ser un privilegi i un del més macos que es pot experimentar. Un grup de mestres joves amb diferents nivells d’anglès i interessos però totes disposades a aprendre. Massa poc temps, com a mínim per a mi. Hauria gaudit poder-me quedar més temps i veure el seu progrés.

Recordo tants moments… Un dia mentre practicàvem maneres per donar consells i instruccions els vaig demanar que imaginessin que la seva ànima se n’havia anat lluny, de vacances, al lloc més bonic que poguessin visualitzar, i que la meva ànima s’havia instal·lat en
els seus cossos, per cobrir-les. M’havien de donar instruccions de què fer a casa de manera que ningú notés res estrany. Els vaig dir que em parlessin directament a mi i m’expliquessin com comportar-me amb els seus marits, nens, pares, veïns. Els vaig posar uns quants exemples tontos: quan et despertis, digues bon dia al meu marit i fes-li petó; no pots beure llet perquè no m’agrada; hauries de despertar els nens quan tinguis l’esmorzar a punt. Els vaig dir, que es
podien inventar el que volguessin i que l’important era que es divertissin mentre escrivien…

Encara recordo la manera com em miraven. Vaig trigar una estona a fer-me entendre, però una vegada van començar, va ser màgic! Ho van gaudir i jo em vaig divertir veient com reien per sota el nas. Esperava corregir unes redaccions to lleuger i divertit, però, un cop més, anava errada. El que van escriure era, en general, molt més íntim del que mai m’hauria pogut imaginar, parlant sobre les relacions amb els seus marits i nens, els seus sentiments, els seus
desitjos, les seves esperances… I, com qualsevol que conegui una mica el tarannà Nepalès es pot imaginar, totes em van demanar que fes el que pogués per gaudir del meu dia en els seus cossos i tenir bona cura dels seus .

Un plaer conèixer-les a totes i saber que poc després marxar, una mestra anglesa jove anava allà per un període de temps molt més llarg. El meu fill i jo estarem sempre agraïts als nens de Balmandir, en Surendra, les Didis, les mestres, en Josep, en Joan i la resta dels voluntaris i a Amics de Nepal per permetrens per participar en un projecte tan admirable.