Escrit per Ashok Siwakoti, beneficiari d’Amics del Nepal

Vaig viure a la casa d’acolliment de Bhimphedi Durant 12 anys. Tenia només 5 anys quan m’hi van portar de la casa d’acolliment de Naxal a Katmandú. Al començament la casa d’acolliment era gestionada pel mateix govern, però uns anys més tard la gestió va ser transferida a la ONG Amics del Nepal que encara se’n fa càrrec. Tot va començar a anar bé en aquell moment (menjar, instal·lacions, l’entorn…). Tots vam estar molt contents del canvi.

Abans no havíem vist gaires estrangers. Com l’any nou arriba un cop a l’any, també venia un estranger un cop a l’any a Bhimphedi. A partir d’aquell moment vam començar a conèixer més i més estrangers i tenir bones converses amb ells. Vam millorar molt les nostres habilitats de comunicació i d’anglès.

Pocs anys més tard, Amics del Nepal va començar a enviar voluntaris de forma regular. Aquests voluntaris ensenyen moltes coses als nens i nenes i organitzen moltes activitats. Cada any nous voluntaris venen i alguns dels antics tornen. Cada any nous projectes pel desenvolupament i millora de la casa d’acolliment i del poble es porten a terme.

Viure a Balmandir era genial. Allà tenia molts amics i vivíem tots com una família. Allà celebràvem tots els festivals i aniversaris, ballàvem i cantàvem, ens ajudàvem i ens barallàvem a vegades també. Vaig passar els millors moments de la meva vida i en guardo records fantàstics.

La vida és molt simple i divertida a Balmandir. Després de despertar-se i prendre llet o te amb llet estudiàvem una mica. Aleshores, després de menjar el “dalbat” anàvem a l’escola. Cap a les quatre era hora de jugar. Cap a les sis menjàvem “dalbat” de nou i després de fer els deures i estudiar ens posàvem a dormir en les nostres lliteres. Aquesta era la rutina quan vivia allà.

Amb la cura del personal i l’amor dels meus germans i germanes, era suficient per a mi per a ser feliç. Sempre m’he sentit com a casa a Balmandir i sempre m’hi sentiré. És un lloc magnífic per a viure-hi.

Podem quedar-nos-hi fins a acabar classe 10. Alguns dels nois acaben quan tenen 19 anys, alguns amb només 15. Jo en tenia 15 quan vaig acabar i en aquell moment me’n vaig anar a viure cap a Katmandú per a una nova vida.

Després de deixar Balmandir em sentia com un recent nascut, no sabia res. Tot era tant diferent a fora. El meu estil de vida va canviar radicalment. Nova casa, nova ciutat, nova gent, nova escola, nou entorn, una vida diferent en la que sovint em sentia sol i espantat, al començament. Però Amics del Nepal té personal per fer el nostre seguiment un cop sortim de la casa d’acolliment. En Dani va continuar trobant-se amb mi regularment per a donar-me informació sobre tot plegat, motivant-me, aconsellant-me, donant-me suport econòmic quan era necessari i promovent les meves idees. Em va ajudar a trobar lloc per viure, feina, institut i moltes més coses que calen per a viure independent. D’aquesta manera no em vaig sentir tant sol ni indefens.

Però en aquell moment van haver els grans terratrèmols al Nepal i la vida es va tornar més perillosa i difícil. El bloqueig comercial que va durar 8 mesos tampoc va ajudar… Era gairebé impossible cuinar quan no hi havia bombones de butà enlloc, i la llum la tallaven més de 12 hores al dia.

Amics del Nepal també em va ajudar en aquell moment, i sempre estaré agraït per això. Vaig fer un curs a EduLift abans de començar el batxillerat. També he fet un curs de cuina a Cocina Mitho Chha i un curs d’informàtica. Encara practico cuinant cada dia i utilitzant un dels ordinadors que ens van cedir a Amics del Nepal el programa UPC-reutilitza.

Vaig començar a estudiar a un institut privat després d’aconseguir una beca. També vaig començar a treballar, al mateix temps, fent de porter a un edifici. Era una feina fàcil però on no aprenia gaire cosa, estava molta estona sol i no tenia vacances.

Així doncs, després de gairebé un any, vaig decidir canviar de feina i em van contractar a “Un Dia Blanco Eco Inn Guest House” on els voluntaris d’Amics del Nepal acostumen a allotjar-se quan són a Katmandú. La feina no és difícil però si que aprenc moltes coses noves. I tinc molt més temps lliure. Ara estic gaudint de la meva feina i la meva vida. Els estudis van també bé.

Fa un parell de mesos vaig començar a aprendre a tocar la guitarra també. La Mònica, d’Amics del Nepal, ho va fer possible. Em va donar una guitarra i em va trobar un músic per a que em fes classes. Estic gaudint molt de les classes i de la meva guitarra.

Sempre estaré agraït a Amics del Nepal!