Escrit per Daniel Roig, coordinador de la casa d’acolliment

Els festivals de Dashain i Tihar ja s’han acabat. Tothom ha de tornar a la normalitat que aquí no vol dir rutina.

Aquest mes passat els nens que tenen algun familiar conegut han estat amb les famílies, 9 dels 26 nens i nenes. Però ara ja han tornat tots al centre d’acolliment preparats per reprendre els estudis.

Jo també torno a la casa d’acolliment amb la Manisha, després de gairebé un mes lluny de la casa d’acolliment, cosa que no havia fet en els darrers dos anys. Però no tornem sols, arribem amb dos nous voluntaris, o millor dit, voluntaris retornats: en Tonyo i en Xavi, un any després de la seva primera visita tornen a la casa d’acolliment.

Els nens i nenes que s’han quedat al centre d’acolliment estan molt contents de que tota la gent torni i reben a cada retornat amb crits, i una mica a l’expectativa de veure que els portem de regal de cada una de les cases: alguns porten llaminadures casolanes (llesques de poma de Jumla assecades al sol, o diferents tipus de galetes, crispetes…) i fins i tot en Kush i en Love venen amb una parella d’Ànecs  de la millor raça del seu poble.

En Tonyo, en Xavi i jo tampoc ens quedem curts! Arribem a la casa d’acolliment amb 4 ordinadors nous donats per l’hospital Taulí de Sabadell (gràcies Xavier Calvet). I portem els dos seients d’alta qualitat per a acabar de completar la remodelació dels gronxadors gràcies al material donat per HPC Ibérica (gràcies Ramón Coderch i a Mònica Sans per la gestió i coordinació).

En Tonyo, en Xavi i jo, ens posen a treballar amb l’ajuda dels nens i en Papu, i en uns pocs dies intensos ja tenen la nova sala d’ordinadors amb l’Ubuntu ben instal·lat, els gronxadors en ple funcionalment i de pas tenim la zona de davant dels lavabos re-adequada i la instal·lació d’aigua i elèctrica millorades.

1. Reparació dels gronxadors:

 

2. Millora de la instal·lació d’aigues:

3. Millora del canal d’aigua de la cuina i les dutxes:

4. Ampliació de l’aula d’informàtica:

També els joves, que han deixat el centre d’acolliment aquest darrer any s’estan encara acabant de situar. En Sanu ha aconseguit finalment el carnet d’identitat nepalès (no gens fàcil d’aconseguir per als nois amb situacions familiars irregulars) i ja ha tornat a Bhimphedi per a reincorporar-se al projecte AWASUKA per a acabar els tres prototips antisísmics (el de fusta de la didi Maya, el de bloc de formigó de la didi Santamaya i el de pedra i fang per a la comunitat). En Papu que ha passat els festivals a la casa d’acolliment, i va aprofitar per treballar al projecte AWASUKA i col·laborar en feines a la casa d’acolliment, ha decidit quedar-se a viure al poble amb en Sanu i també incorporar-se al projecte AWASUKA per acabar els prototips. El Jay que ha passat els festivals amb la seva família retrobada 14 anys després (ja us explicarem la seva història ben aviat), ja ha aconseguit també el carnet d’identitat, i ha vingut a Bhimphedi uns pocs dies per a obtenir una carta de recomanació de l’escola pública del poble on va estudiar la secundària per poder posar la informació correcta, ara que la coneix: nou nom (Anish Malla), nova data de naixement i els noms dels pares. En Ashok Praja ja ha représ els estudis de Veterinaria. Ara l’Ashok treballarà i viurà més aprop del seu centre d’estudis, i desitgem que li vagi molt bé (moltes gràcies a la Prakriti, que ara viu al centre d’acolliment de Patan, que a ajudat a l’Ashok a trobar feina allà, perquè casualment en el poble de la seva tieta es ben a prop del centre d’estudis de veterinària).

Un altre gran canvi és que l’escola pública canvia d’ubicació. L’edifici històric que va quedar afectat pel terratrèmol, serà enderrocat, així que els nens ja comencen a estudiar als barracons provisionals situats al camp de futbol del poble. (Llegiu el post escrit per la Mònica).

Hi ha hagut també dos canvis molt importants al centre. Dues persones molt especials ja no viuen amb nosaltres a la casa d’acolliment. Tot i que les trobarem molt a faltar, seguirem en contacte i estem molt contents per elles pels canvis i èxits a les seves vides. El primer és en Krishna Pudasaini, director del centre d’acolliment durant els darrers 15 mesos, i que ha fet molt bona feina durant aquest temps, tenint grans èxits com trobar famílies de nens del centre. En Krishna ha superat unes oposicions i ara treballarà com a funcionari al departament d’electricitat (on tenen molta feina per a solucionar el problema dels talls de llum degut a l’insuficient producció d’electricitat). La segona és la Susmita, nena del centre d’acolliment de 9 anys, que ha pogut tornar a viure amb la seva mare i el seu germà petit (ja us explicarem la seva història en el següent post!).

I la vida a la casa d’acolliment de Bhimphedi segueix, amb alegria.

Els nens van a l’escola per acabar el segon trimestre. En Tonyo i en Xavi fan de paletes i fusters. La Marina i la Joana, tornades d’una setmaneta de descans ben merescut, reprenent les classes d’informàtica, d’anglès i castellà. En Prabhat i la Manisha ajuden als petits amb els estudis. I jo, amunt i avall, mirant que tot vagi més o menys bé: supervisant el centre, als joves i als nens que tenim repartits pel país, buscant un nou director per el centre, ajudant als grans amb els exercicis de matemàtiques…

La vida segueix, amb alegria.