Des que vaig arribar a Bhimphedi, ara farà tres mesos i mig, fins farà dues setmanes encara no havia viscut un dia d’escola “normal”. Quan vaig arribar els grans començaven els exàmens de final de curs i vaig estar ajudant als petits a preparar-se els seus exàmens que començaven una setmana més tard. Després d’això, les vacances que havien de durar menys d’un mes, han cavat allargant-se més de dos mesos, de manera que ja em preguntava si veuria com és la vida d’aquests nens quan van a l’escola. Com podeu llegir al post anterior, finalment les escoles han tornat a funcionar però durant aquestes setmanes lliures hem aprofitat el temps al centre.
El centre d’acolliment té un terreny molt gran amb moltes possibilitats i durant aquest temps de vacances hem estat treballant força per anar millorant-lo i aprofitant-lo al màxim. La feina feta per dues persones avança a poc a poc, però quan som trenta treballant en un tres i no res fem coses que semblaven impossibles. I encara ens ha quedat molt de temps per a jugar als jocs de sempre i a alguns de nous.
A més, durant aquestes vacances hem acollit una nova mascota a la casa. Un mussol que es va quedar sense mare i els nens han cuidat, alimentat i ara ja vola lliure i apareix pel centre quan té gana.
Quan vaig arribar aquí, ja es parlava la necessitat de tindre un màquina de cosir, per què sovint s’havia de portar roba a arreglar, s’haurien de fer les vores dels llençols, fer coixins i cortines… Clar, si portàvem una màquina de cosir necessitaríem que algú ens ensenyés a fer-la servir. Llavors, el Kush va llençar a l’aire la idea què a Bhimphedi hi ha varies persones que, a la seva botiga de roba, fan cursos de costura. Així va ser com la Binita, la Sita i jo vam començar un curs de costura, on hem après a dominar l’ús de la màquina de cosir tot realitzant fins a 30 peces de roba diferents. El primer dia la Urmila, la nostra professora, no s’esperava que no haguéssim fet servir mai una màquina de cosir de pedals i ens va tindre una hora practicant el moviment de peus. Ara però, a punt d’acabar les 30 peces som unes expertes, com diu la Binita, i hem repartit unes quantes peces de roba nova als nens i nenes del centre, a les didis i hem fet moltíssim “arreglos” de cosits trencats dels nens. Tindre una màquina de cosir al centre permetrà que els nens i nenes arreglin la seva pròpia roba i, a més, les dota d’una nova habilitat que els pot ser útil en el seu futur.
Quan ens vam haver de mudar d’habitació després del terratrèmol, tot el material que teníem ben col·locat abans, va quedar repartit en caixes pel terra de la nova habitació. Necessitàvem alguna manera de mantenir-lo ordenat i poder trobar les coses amb facilitat. Així doncs, vam decidir que ens atreviríem a construir la nostra pròpia prestatgeria. Vam pensar que seria un bon aprenentatge pels nens veure que et pots construir els teus propis mobles. De seguida el Love, un dels nens més manetes, es va entusiasmar amb la idea i la va convertir en el seu projecte. Hores de treball, errors i correccions van donar com a resultat aquesta fantàstica prestatgeria que tenim a l’actual office. Això si que és aprendre fent!
A més, això no s’ha quedat aquí. Després, el Love va decidir construir una taula nova pel menjador aprofitant fustes antigues. En acabar ja demanava quin era el pròxim projecte.
Crec que és molt interessant potenciar aquests interessos dels nens doncs els manté actius i obtenen aprenentatges que els poden ser útils en el futur!