Category Archives: Voluntaris

Són per a veure’t millor

Escrit per Vanessa Martínez, voluntària de la casa d’acolliment de Bhimphedi.

Igual que vam fer l’any passat, hem revisat la vista de tots els nens i nenes de Balmandir. Tres dels nens semblava que tenien problemes visuals, així que els hem portat a fer una revisió completa  a l’oftalmoleg i l’optometrista a l’hospital òptic comunitari d’Hetauda.

A en Sumit l’hi ha augmentat una mica la graduació i necessita noves ulleres. La Purnima haurà de començar a portar ulleres. Per sort la Binita sembla que de moment no en necessitarà, d’ulleres.

A més, el Sumit i la Purnima tenen problemes de convergència, així que també hem iniciat una teràpia visual amb ells per solucionar aquest problema i acabar amb els seus problemes de la lectura.

Purnima amb les seves ulleres noves!
Sumit amb les seves noves ulleres! A veure quant li duren sense que se les hagi d’arreglar ell mateix amb cinta aïllant…

Riu i pesca!!

Escrit per Vanessa Martínez Lozano a la casa d’acollida

Feia 20 anys que no tenien eleccions municipals a Bhimphedi i per aquest motiu el poble ha gaudit d’una setmana de vacances. Així que aprofitant que tornàvem a estar de vacances i que feia molta calor hem anat molts dies al riu!

Mentre els petits gaudeixen de l’aigua i aprenen a nadar, alguns dels grans es dediquen a pescar.

després de molta estona de riu, una mica de solet per escalfar-se

Preparant-se per pescar!!

Aprofitem els pasejos al riu per fer fotos a les plantes y després buscar informació. Els nens saben moltes coses sobre les propietats de les seves plantes locals i els hi encanta buscar noves plantes.

A la tornada a Balmandir tots treballen junts per netejar els peixos i cuinar-los.

Sumit, Basu, Bisu y Kush treballen junts en la neteja dels peixos.
Sushil es l’encarregat de cuinar avui!!

 

Nou curs, més nens!

Escrit per Pau R. E.

A Nepal el nou curs escolar comença al maig. Amb el nou curs també s’hi afegeixen noves incorporacions al centre. Ens dirigim al centre de coordinació de nens del Nepal a Kathmandú amb un nou voluntari recent arribat. En el centre de coordinació es demana per recollir els nens, però encara no els tenen preparats. Després de quasi 4 hores gestionant els tràmits, ens adjudiquen 2 nens i 2 nenes.

Amb les cartes a la mà anem a buscar primer les nenes, que estan al centre Naxal. Un cop allí, i just només arribar, molts nens reconeixen en Dani, i comencen a cridar que també volen anar a Bhimphedi, tots molt emocionats.

Mentre acaben de preparar les nenes, els nens del centre es posen a jugar amb nosaltres tot fent una corranda al nostre voltant. Un cop llestes, ens sorprèn l’edat de les noves incorporacions, són ben petites (6 i 4 anys)! I també són germanes! Tot seguit ens dirigim a buscar els 2 nens al centre Siphal, allí ja estan preparats però encara són més petits que les nenes (4 i 3 anys)! Tota una sorpresa!

Ja ho tenim tot llest per poder seguir amb el taxi fins a Balco, on canviem de vehicle per agafar un Jeep cap a Bhimphedi. Se’ns assignen els 4 seients del darrere de tot per tots 6 (2 cooperants, les 2 nenes i els 2 nens). Just abans de pujar la nena més gran comença a plorar, fa ben poc que ha estat acollida a Naxal i desconeixem com se sentia. Després de mirar de tranquil·litzar-la sense èxit decidim que ja acceptarà la situació, i procedim a pujar al Jeep on el plor persisteix i sembla que es comença a encomanar a la seva germana petita, la resta del passatge (6 persones més) també s’incomoda. Però per sort ben aviat s’adormen ben profundament les dues germanes, restant desperts els 2 nens. El gran es porta molt bé, tot quietet, i el petit no para de menjar galetes sense atipar-se’n i jugant encuriosit amb la finestra del Jeep.

La primera meitat del trajecte transcorre amb molt de transit, sobretot causat per la quantitat de fang de la pluja dels últims dies. Els Jeeps, malgrat la tracció a les quatre rodes, rellisquen i els costa fer algunes pujades. Tot plegat fa que arribem molt més tard del previst al punt de descans de mitja part de trajecte. Allí ofereixen al conductor menjar i/o neteja del Jeep, que acaben plens de fang, a canvi de que els portin la clientela.

Un cop a la parada despertem la nena petita, la gran ja portava un ratet desperta. I mirem que surtin tots per estirar les cames i per anar al lavabo. La gran no vol abandonar el Jeep i la deixem descansar tranquil·la dins del vehicle; tampoc vol ni menjar ni anar al lavabo. Mentrestant la resta de passatge del Jeep pregunta encuriosida el sexe dels nens ja que justament els nens vesteixen més de rosa i les nenes més de blau.

Després que tots els altres hagin estirat les cames, i anat al lavabo, seguim amb el trajecte. Aquest cop molt menys tranquil. La gran comença a vomitar al cap de poc de continuar, malgrat demanar una bossa de plàstic aquesta no arriba a temps i el vòmit queda a la paret del seu costat del Jeep. La petita tarda ben poc en voler imitar la seva germana, però la aconseguim distreure i la ventilació del vehicle també ajuda a que no sigui la següent. Al cap d’un bon rato, la situació es repeteix, però per sort estem a punt de arribar a Bhimphedi.

En arribar ja és fosc, truquem per tal de que altres voluntaris ens ajudin a carregar totes les maletes i nens cap a Balmandir (“la casa dels nens”). I caminem poc a poc per entremig dels carrers de Bhimphedi, ara ben foscos. En arribar tots els nens del centre els reben amb molta il·lusió, i encarà més les didis. Tots els estaven esperant amb impaciència. Estan ben cansats i van a dormir d’hora.

L’endemà es descobreix com el nen gran de quietot en té poc, i és el més mogut del centre, no para mai quiet, amb ganes de descobrir tots els racons i de fer tantes activitats com pot. Qui hauria dit que era el més quietetó i bondadós del Jeep. El més petit és el preferit tant de les nenes com de les didis. Les noves nenes els costa un dia més però ja acaben jugant tots junts i amb un bon somriure ben gran de galta a galta, també es fa estrany recordar els plors abans i durant el trajecte en Jeep.

El següent dia ja es compren sabates per la més petita i tots plegats van a fer-se les fotos amb l’uniforme per tal de matricular-se a l’escola, i ja tot llest per començar el curs.

El lloc del que no pots marxar

Escrit per Joana Martínez, voluntària de la casa d’acolliment de Bhimphedi del 4 de maig de 2016 al 30 d’agost de 2016. Text per a la Memòria d’activitats 2016 d’Amics del Nepal, pots llegir tota la memòria aquí.

Hi ha un lloc al món que pocs mortals coneixen i on només alguns privilegiats han pogut arribar. Les muntanyes que el custodien a mode de fortalesa són grises i inhòspites durant l’estació seca, oferint un panorama letàrgic a tot aquell que s’hi passeja. Tot d’una el cel es torna festa, i com un despertador sorollós fa reviure les muntanyes i els camps tot estenent de mica en mica una flassada d’aigua per tot. En pocs dies el gris i el marró es tornen d’un verd lluent, els rierols comencen a ressuscitar, els camps de blat de moro creixen imparables a pam per dia i els capolls de les antigues erugues eclosionen en papallones tan espectaculars que bé podrien confondre’s en animals mitològics.

Joana foto 04

Hi ha un lloc al món on regna la parsimònia i la improvisació, on els horaris i els plannings perden tota vigència, obligant als forasters a desenvolupar el sentit de la paciència a un nivell professional. Ke garné!

En aquest lloc de colors llampants, les hores transcorren plàcidament i sovint massa de pressa entre te i te, entre ritmes bollywoodians que brollen de la ràdio a tot drap i l’aroma de l’encens que cada matí honora les infinites divinitats que s’encarreguen de mantenir l’harmonia de l’indret.

Joana foto 07

Amb els peus sempre mullats camines a través dels camps o carrer amunt, entre homenets forçuts que empenyen carros pesats i cabres que semblen cavalls. El autobús que porta la llet arriba i distribueix el seu carregament a les dones de la vila, que aprofiten l’avinentesa per fer safareig, tot rient i cridant amb la seva característica i entranyable estridència. A l’altra banda del carrer comencen a desfilar desenes de vailets repentinats i uniformats d’un blanc miraculós camí a l’escola, i també desenes d’adolescents també uniformats i curosament despentinats camí a l’institut.

Hi ha un lloc al món on els professors fan més campanes que els alumnes i on cada petit esdeveniment és motiu de celebració. A mitja tarda els estudiants tornen cap a casa tot desfent-se la corbata i traient-se la camisa per fora dels pantalons de pinça. És hora de retrobar-se amb la família. En aquest racó de món hi habita la més nombrosa de totes, una família on els germans i germanes es compten per desenes. La seva llar és un temple enmig de la vall, tot i que no espereu trobar-hi el misticisme i la tranquil·litat pròpies d’un lloc sagrat… res més lluny de la realitat! Quan hom s’endinsa en aquest temple, tot sovint podrà contemplar alguns dels seus joves habitants enfilats pels arbres a més de deu metres d’altura fent caure els saborosos fruits de la primavera o damunt de les teulades, dins dels dipòsits d’aigua que necessiten una senzilla i passatgera reparació. Sí, sí, existeix un lloc al món on els nens corren i salten i s’enfilen sense l’ajuda de cap adult i sense superfícies flonges i segures on aterrar. I cauen, i es rasquen i es fan mal de vegades, però no passa res, ans al contrari, perquè aquests homenets i donetes adoren tot allò que es pot trobar dins d’una simple farmaciola i l’ensurt del moment de seguida es transforma en emoció amb la primera gota de Betadine i l’olor a desinfectant de mans.

Joana foto 01

Joana foto 05

Joana foto 03

Entre sorolloses riallades i crits, les germanes i germans es cuiden els uns dels altres amb delicades paraules… o bé a clatellots! La seva espontaneïtat i sinceritat implacable us farà sentir les persones més especials de l’univers o us enfonsarà en la més cruel de les misèries. Res no se’ls escapa a aquests petits lletrats!

Joana foto 06

Podreu trobar-los arreu del temple tocant la guitarra, assajant la coreografia de l’últim megahit del moment, practicant complicats trucs de màgia, cuinant plantes silvestres, plantant carabasses, ajudant a portar al món nous cabridets o reparant qualsevol (i quan dic qualsevol, és qualsevol) artefacte. I és que els membres d’aquesta peculiar família posseeixen infinites habilitats. També els podreu veure amb cara ensopida a l’aula d’estudi, memoritzant i repetint la lliçó com lloros, o en els moments més crítics, directament adormits pel terra. Però si de veritat voleu assegurar la jugada i trobar-los sense pèrdua, busqueu una pantalla! Ordinadors, mòbils, televisors… la pantallamania és l’addicció més poderosa que pateixen aquests marrecs.

Joana foto 02

Després de tanta excitació arriba l’hora de dormir. Les amoroses i increïbles mares passen revista vigilant que cap espavilat s’escapoleixi de rentar-se les dents, mentre els més grans fan el ronso o comenten amb total secretisme quina és la noia més encisadora de l’institut. Després, ben d’hora, tots cauen rendits, de dos en dos, de tres en tres, sota els ventiladors de les caloroses habitacions del temple. La pau torna a regnar per unes hores sota l’impressionant cel estrellat d’aquest poblet.

Hi ha un lloc al món que posseeix una màgia estranya que t’impedeix de marxar-ne. Un lloc on el buit que et queda mentre te n’allunyes només es pot omplir quan un dia qualsevol, mesos més tard, et despertes i t’adones que tots els records són reals, que tu vas ser un dels pocs mortals que van tenir el privilegi d’arribar a Balmandir, Bhimphedi.

Darrera de les cortines

Escrit per Daniel Roig, coordinador de la casa d’acolliment de Bhimphedi

Aquest blog és un escenari d’Amics del Nepal on podeu veure algunes de les coses que fem possible a aquest poblet de Nepal. Però darrera les cortines hi ha molta gent treballant per a que sigui possible que tots aquests nens i nenes desafavorits inicialment, tinguin una infància feliç i amb oportunitat d’aprendre un munt a la casa d’acolliment de Bhimphedi.

Juntament amb el suport dels padrins del projecte de Bhimphedi, és del tot imprescindible la feina de molta gent que de forma imaginativa, altruista i solidària organitza activitats per recaptar diners per a la casa d’acolliment.

En aquest post us explicaré algunes d’aquestes magnífiques iniciatives que s’han portat a terme els darrers mesos!

La Marina Viñas ja porta 4 anys consecutius organitzant el Quinto Solidari amb el Ciervo de Sabadell.

Però a més, el passat novembre el Ciervo de Sabadell encara va anar més lluny, perquè la seva companyia de teatre es va coordinar amb Ateneu del Món per a fer una representació a Sant Quirze a favor de Balmandir: Una gran vetllada de teatre de la sempre sorprenent Agatha Christie.

Els alumnes de sisè de l’escola Joan Blanquer de Castellar del Vallès van organitzar un berenar solidari. Entre altres activitats on participen tots els alumnes de l’escola per acostar la realitat de Nepal a tots ells.

En Tonyo Fibla ja és el tercer cop que col·labora amb nosaltres. Aquest cop ha organitzat un taller de cuina nepalesa!

Els col·laboradors més incansables són en Ricardo i en Jorge, que porten anys amb el projecte “Taper Nepal” amb desenes d’actes, presentacions, venda d’artesania nepalesa i sessions de ioga solidari!

També tenim nous col·laboradors, com l’Ester i en Xipi de la granja d’ous Codi 0 de Lleida, que han organitzat un berenar solidari uns dies abans de venir-nos a visitar a la casa d’acolliment amb els seus quatre fills (que han causat sensació al poble amb els seus cabells daurats).

Imaginació, altruisme i solidaritat al poder, per a posar el nostre granet de sorra per a un món millor! Moltes gràcies! i seguim endavant!

La veu de Benicarló

Article escrit per en Tonyo Fibla (voluntari de la casa d’acolliment de Bhimphedi) publicat en tres contraportades de la revista en català La Veu de Benicarló

 

Primera part

Acabat el relat del Manaslu ara, com vos vaig prometre, en faré cinc cèntims de l’experiència com a voluntari a un orfenat de Nepal, exactament al balmandir de Bhimphedi. Un balmandir, literalment significa temple de xiquets, és una casa d’acollida o orfenat.

Bhimphedi és un poble petit a 60 km al sud de Katmandú, pràcticament és un poble-carrer a l’antiga carretera que comunicava Katmandú amb l’Índia. Després de construir la nova carretera aquest nucli urbà ha caigut en decadència.

La comunicació del poble amb la capital no és fàcil, es fa en jeeps atès que la carretera està en molt mal estat, quan vaig estar jo s’hi afegia un altre problema, la manca de gasolina i també gas. Resulta que per problemes polítics, arran de la nova constitució nepalesa, l’Índia va tancar fronteres i subministrava els combustibles amb comptagotes. Això feia que hi hagueren menys vehicles, més demanda i el conseqüent augment del preu. Les cues per a aconseguir uns litres de gasolina eren llarguíssimes, i no parlem de les de gas per a obtenir una bombona de butà.

Lluc i jo vam quedar amb Dani, el responsable català del balmandir, i Anna, l’encarregada dels voluntaris de l’associació d’Amics del Nepal de Barcelona, que casualment estava a Katmandú. Vam agafar un jeep on érem tots voluntaris, entre ells, els pares de Dani que havien vingut a veure al fill. En total vuit persones.

El viatge són 3 hores per a fer una seixantena de quilòmetres. Hi ha dues pistes possibles, una de roïna i l’altra de pitjor. De camí vaig fer-ne cinc centèsims de meua relació amb Nepal i concretant més, el motiu d’haver-me implicat com a voluntari amb els Amics de Nepal de Barcelona.

Ens vam instal·lar tota la colla a una casa d’hostes. Hi ha cuina i una sala d’estar que estan bé però com a tot Nepal no hi havia gas. Què hem de fer!

Després vam anar al balmandir on ens van fer una senzilla cerimònia de benvinguda i tinguérem el primer contacte amb els xiquets. Hi ha una trentena d’alumnes dels quals quatre eren xiquetes. Les edats anaven dels sis als divuit anys.

Tots els xiquets estan escolaritzats. Els alumnes de primària van a l’escola comunitària on fan classes en anglès i els més grans a la pública ja que per a secundària, a Bhimphedi, no hi ha altra escola.

la-veu-foto-01

la-veu-foto-02

Vam coincidir en dates vacacionals entre les festes de Dashain i Tihar, les festes més importants de Nepal de les que ja hem parlat altres vegades.

Segons ens va informar Dani, aquest curs amb tots els problemes generats pel terratrèmol, les tasques escolars han estat un desastre. Per cert, el terratrèmol va deixar l’empremta en un edifici més antic, es veuen uns quants clevills, però la resta d’edificis estan en perfecte estat.

Casualment el primer terratrèmol els va agafar fent la inauguració de la pista de basquet del poble en un lloc a l’aire lliure i sense cap edifici al voltant. No, ningú va resultar ferit però l’esglai no els el va llevar ningú del cos.

la-veu-foto-03

 

Segona part

L’horari de l’orfenat ens pot sorprendre un poc: els xiquets s’alcen a les 6 del matí, prenen el te i fan una estona d’estudi. A les 9 mengen l’arròs, el dal bhat, prou n’hem parlat sobre aquest àpat en els relats dels trekkings. A les 10 van a l’escola. A migdia acudeixen una altra vegada al centre, fan un mos i se’n tornen a l’escola fins acabar la jornada escolar a les 4. Juguen una estona i sobre les sis i mitja mengen el segon plat de dal bhat. Després venen les hores d’estudi i a les 9:30 tots a dormir.

Durant la seua estada els voluntaris fan activitats de tot tipus amb els nanos: ajuda en les hores d’estudi, jocs, excursions, treballs, banys al riu, treballs de tot tipus… Hi ha que dir també que el ritme de vida d’ací i de Nepal no és el mateix. Les hores no passen igual ací que allí

L’orfenat disposa d’uns terrenys amb sis edificis: un format pel menjador i la cuina, dos blocs que són habitacions, un amb dutxes i serveis, una sala d’estar biblioteca amb l’ordinador i un edifici antic que en aquests moments està en mal estat que fa de taller. Hem d’afegir els safarejos i gran estenedor cobert (cada nen es renta la seua roba, no hi ha rentadora). Penseu que el tràfec que comportava l’entrar i treure la roba estesa en època dels monsons. En aquell moment, com no hi havia gas, el menjar es feia amb uns fogons improvisats amb unes pedres fora a l’hort, al costat de les dutxes.

A l’hora d’amanir el dal bhat, sempre veus algú ajudant a les didis, literalment germanes grans, que són les dones que estan sempre apunt per tot: cuinar, servir, ajudar en qualsevol cosa i moltes, moltes vegades, fer de mares sempre amb el somriure als llavis.

A la resta del terreny podem veure un camp de futbol que se l’han fet els nanos: despedregar-lo anivellar-lo i plantar les porteries. Tot s’ho han fet ells.

la-veu-foto-04

la-veu-foto-05

Un corral amb gallines, conills i ànecs. Dos corrals més, un per a les cabres i l’altre amb una búfala amb la seua cria que dona llet per a tots els nanos. El responsable dels animals és Kush, un xicot de 14 anys encantador. Només té una estona lliure ja te’l veus amb les cabres o amb la búfala.

El seu germà bessó, Lov, es un manetes. Sempre està amb un martell i quatre claus a la mà o amb el xerrac fent algun treball de fusteria. No ha acabat una cosa que ja pensa què farà després.

Quan els nanos et veuen que estàs fent alguna cosa, de seguida en tens a tres o quatre que venen a ajudar-te.

la-veu-foto-06

 

Tercera part

En aquell moment estaven fent un tancat per a les cabres i calia fer unes portes. Allí està Kul, xicot de 18 anys, seriós però molt treballador i bona persona, per a fer tot el que siga d’obra. El seu cap, en aquells moments, estava en la bassa per als ànecs que al final ha servit per a fer compost.

Altres tasques dels nanos són les de l’hort: cebes, faves, espinacs, fesolar, farratge per als animals…

Si hi ha que fer un dibuix per a decorar alguna cosa allí està l’artista: Ramesh. Per als jocs de màgia i disposat a tot està Rojan. Són dos xiquets molt especials, com molts d’altres. Em sap mal no poder nomenar a tots ells per les seues qualitats.

També estan els que no paren i estan sempre demanant-te alguna cosa a la qual moltes vegades has de dir que no, i no es cansen mai de pidolar. És normal, són xiquets.

Joguets…? Quins joguets? Els joguets se’ls fan ells. Primer pensen què faran, després s’ho fan i finalment juguen. Són tres activitats molt millors que qualsevol joguet.

Retallant cartró, aprofitant el plàstic d’unes botelles, quatre fustes, dues canyes, quatre papers… El seu cap no para.

Són xiquets amb moltes carències materials però la qualitat humana d’aquests nanos et fa replantejar-te moltes coses del que fem ací, de com eduquem i el poc valor que donem a les coses.

Problemes? Clar que n’hi ha, però tot es soluciona posant un poc de voluntat de cadascú.

Cal també destacar la solidaritat que hi ha entre els més grans i els més petits. Com s’ajuden uns als altres!

la-veu-foto-07

la-veu-foto-08

Des d’aquestes línies vull donar les gràcies a tots els xiquets del balmandir de Bhimphedi: Jay, Anuj, Arati (Irati, incansable), Ashish, Ashok, Basu, Binita, Bipana, Bishnu, Bishwa, Kamal, Kiran, Manuj (el ratolinet), Sushil, Raju (que no para), Ramraj (Tiago), Ramesh II, Sanu, Saran, Sita, Som, Sujan, Sumit (sempre elegant) i als que he anomenat abans. Per a tots, moltes gràcies.

Quan tornaré, alguns ja no estaran però n’hi haurà d’altres de nous.

També vull agrair a tots els que heu col·laborat d’alguna manera amb el balmandir de Bhimphedi: col·legis Francesc Català de Benicarló i Jaime Sanz de Peníscola, Caixa Rural de Benicarló, Penya Setrill, molts amics i coneguts i… ah! i que tots els que van anar a la boda del segle (Marta-Gyan) que es van presentar a Nepal carregats de roba per a l’orfenat i van omplir un jeep.

A l’octubre tornaré a Nepal si algú té algun portàtil que no li fa paper que es pose en contacte amb mi.

la-veu-foto-09

Sempre ho has pensat

Escrit per Nerea Gezuraga i Mikel Zubiaga, voluntaris de la casa d’acolliment de Bhimphedi.

Costa aixecar-se un dia i decidir-ho. Et trauràs el cinturó de seguretat i viatjaràs, per exemple, al sostre d’un autobús. Aniràs a algun indret on poder començar a canviar el món.

Aviat t’adones que aquesta no és més que una bonica idea. Que el treball que vas a fer al Nepal és en realitat una experiència personal brutal, però – almenys de moment- no canviaràs el món.

——-

Arribem a Bhimphedi havent recorregut els 60 quilòmetres de “carretera” des de Katmandú en quatre hores. Estem en un poblet perdut en una vall perduda envoltat de muntanyes, en un país perdut del món que coneixem. Ens costa adaptar-nos a la falta d’higiene. Ens costa adaptar-nos a menjar el mateix Dalbhat dues vegades al dia durant tres mesos. Estem al Nepal però ningú diu que no seguim sent els mateixos rics Europeus. Aquí no hi ha cinema, no hi ha hamburgueseries ni hi ha bars de copes, cada vegada que beus aigua t’ho penses, el paper higiènic escasseja, aquí no hi ha on veure un concert de rock, aquí no hi macrobotigues de roba, ni tan sols hi ha “el futbol”.

Durant tres mesos treballem diàriament per que l’entorn dels 28 nens i nenes de la casa d’acolliment de Bhimphedi sigui més acollidor. Treballem d’agricultors a l’hort, de ramaders, de paletes construint una caseta per a les búfales que volem portar, amb el que sabem d’arquitectura ajudem a que en el futur es construeixin edificis més resistents davant els terratrèmols, fem de fusters intervenint en l’estructura de fusta d’un edifici de la casa d’acolliment. Ajudem en l’educació dels nens; els ajudem amb els deures diàriament, intentem que a més d’aprendre les lliçons de memòria aprenguin alguna cosa de veritat, fem activitats perquè millorin el seu nivell d’anglès.

mikel_low

Tres mesos després el Som i l’Anoj tenen al seu jardí una búfala de la qual beuen llet tots els matins, ens agrada creure que ara coneixeran de més a prop la vida agrícola i ramadera que porten la major part dels seus paisans, potser els serveixi per quan siguin grans. El Raju i el Sumit van millorant el seu nivell d’anglès per sobre de la mitjana, el que amb sort els obrirà les portes quan siguin grans, potser amb això puguin marcar la diferència respecte d’altres. El Rojan sap fer servir un programa per crear i editar vídeos a partir de les milers de fotos i vídeos que li encanta treure amb les nostres càmeres. Ens imaginem que potser hàgim ajudat a que sigui el pròxim director de Bollywood.

Sentim que hem ajudat a aquest grup de xavals al fet que la seva vida sigui més rica, igual de pobre, però més rica. Això és el que nosaltres sentim. Sí, nosaltres. Ens agradi o no, som nosaltres els que més hem guanyat amb tota aquesta aventura.

I després hi ha això altre, el de canviar el món. Merda. No ho hem aconseguit.

A falta de gas, durant l’últim mes tallem llenya per fer foc. En aquest pobre país ple de gent rica passen coses com que les fronteres es tanquin i durant mesos obtenir subministrament de gas i petroli es converteixi en un impossible. Ah, hi va haver també un terratrèmol. La llardosa però acollidora teteria de la Sumitra ha passat a tenir ara també una enorme esquerda.

El seu te amb llet segueix estant collonut.